Sembla que hem arribat a un final de cicle respecte les formes d’argumentació política i que l’intercanvi de raons no travessa un moment particularment fàcil. Aquests dies vivim una profunda polarització i una sobreabundància de debats estèrils als quals resulta difícil sostreure’s. L’esfera pública es troba saturada de polèmiques, sovint falses, que amenacen de convertir-se en circulars, precisament perquè no es procedeix en cap moment a deslimitar els termes al voltant dels quals discutim per veure si en realitat es tem parlant del mateix o no, sinó a reaccionar amb la màxima visceralitat, aquesta agreujada per l’inquietant paper que estan agafant en la conformació de l’opinió política les anomenades xarxes socials.
El camí preocupant que cada vegada prenen les polèmiques desencadenades per les hiperbòliques propostes de Vox és el del malentès permanent promogut amb mala fe. Es tracta d’un partit que fa de la provocació i la tergiversació la base de la seva presència en l’esfera pública, encara que com vam tenir l’ocasió de comprovar desafortunadament en l’últim debat d’investidura no és l’única organització política que està prenent aquesta deplorable trajectòria.
L’últim episodi en el qual estem enredats, al voltant de l’anomenat “pin parental” que reclama aquest partit d’ultradreta, és el perfecte exemple d’una estratègia argumentativa que cal denunciar, ja que en bona mesura és responsable del relatiu èxit electoral d’aquestes opcions polítiques autoritàries i sobretot del perill que a poc a poc els debats públics es vagin inclinant en la direcció que els seus dogmàtics dirigents desitgen.
El mal no es limita, doncs, a una qüestió en concret sinó que s’estén a tot el sistema d’argumentació política, ja que una vegada acceptat aquest marc de joc brut el legítim combat polític es redueix a la mesquina ambició de guanyar una competició retòrica independentment de quina sigui la veritat, amb el conseqüent empobriment i degradació de dues bases fonamentals dels nostres sis temes democràtics: la fortalesa epistemològica i el pluralisme polític.
Fa pocs dies vaig tenir l’ocasió de comprovar el mal en un marc on no hauria imaginat trobar-lo, una discussió amb col·legues. En aquest context, algú proveït sens dubte de bona fe, va actuar com a advocatus diaboli de l’esmentada formació extremista per argumentar, des del punt de vista de la defensa de la llibertat, que l’aparell de l’Estat és una maquinària proveïda d’un poder tan formidable que potser aquesta formació podria estar assenyalant un perill liberal, el de la invasió de l’esfera privada, al promoure l’Estat activament una educació en un sentit no compartit pels pares suposadament afectats.
No em va sorprendre però sí que em va preocupar profundament aquesta línia de defensa de la llibertat individual i crec sincerament que és un dels malentesos centrals que estem obligats a dilucidar en els temps actuals, ja que està sent capitalitzat justament per defensar el contrari, una intromissió injustificada en la llibertat dels individus. Aleshores, vaig respondre al meu benintencionat col·lega, que no només és un dret el qüestionament dels continguts d’una educació pública sinó també el qüestionament dels valors d’una comunitat de referència; perquè sense ell, els individus quedarien privats de l’oportunitat de construir el seu propi projecte de vida d’una manera raonada, ja que no pot haver-hi elecció allà on s’ignora que hi ha diferents opcions per triar. Els que acusen l’Estat d’adoctrinament per procurar oferir a tots els individus els valors essencials de tot Estat democràtic de dret –llibertat, justícia, igualtat i pluralisme polític– farien bé de llegir L’esperit de les lleis de Montesquieu per veure què passa quan es lliura l’educació a una concepció de l’esfera privada en la qual no entren les lleis civils. Montesquieu ho va anomenar la “Llei de Família”, l’àmbit on podien esdevenir els majors abusos de poder, començant per l’esclavitud.
Aquests defensors d’un concepte distorsionat de la llibertat i de la família com a àmbit oposat a l’educació ciutadana ignoren que és un dret fonamental poder prendre una distància respecte de les nostres pròpies tradicions, que han contribuït a modelar però també a distorsionar la cultura present, i que és un dret inalienable poder pensar amb criteri propi. I testifiquen que sovint les nocions del passat ja superades són utilitzades com a armes precisament per aquells incapaços de contribuir al present.
