La història de Sant Martí és un dels relats més coneguts de generositat. El cavaller, en veure un pobre que passava fred, va partir amb l’espasa la seva pròpia capa i n’hi va cedir un tros. La generositat no és donar allò que ens sobra, com l’almoina que tirem a la gorra dal pobre que demana pel carrer. Tampoc és donar allò que fa lleig llençar, per exemple, peces de roba, independentment del seu estat o utilitat. La generositat és molt més que això.
De fet la generositat ens hauria de fer adonar que no estem sols i que en aquest món hi ha persones menys privilegiades que nosaltres. Per tant, tenim la responsabilitat de compartir amb els altres les nostres riqueses no només materials, també immaterials. En temps de crisi les donacions econòmiques a les ONG disminueixen, però tots comptem amb bens per oferir: temps, conversa, virtuts, coneixements, etc.
La generositat ha de ser sincera, no és un gest per quedar bé. La generositat pot ser per amor -la generositat entre els membres d’una parella o família és bàsica-; per germanor, per voluntat de servei… Les raons poden ser diverses, però la generositat ha de sortir del cor, sense esperar recompenses. És evident que la generositat comporta satisfacció, però aquesta no ha hauria de ser la seva raó ni principal ni inicial.
Hauríem de practicar la generositat perquè volem millorar la convivència i l’existència d’altres persones. Un valor especialment a reivindicar en moments econòmicament difícils com els que ara estan vivint moltes persones.
