Les xifres són a bastament eloqüents: actualment, una de cada sis paperetes de ciutadans europeus va a parar a partits ultranacionalistes, ultraconservadors i nativistes que es podrien considerar contraris a l’esperit que va permetre la construcció de la Unió Europea, nascuda –segons Jacques Delors– “dels amors virtuosos de la socialdemocràcia i de la democràcia cristiana”, dues cultures polítiques en hores més que baixes. Totes aquestes formacions tenen a grans trets les mateixes referències ideològiques: un nacionalisme bel·ligerant, identitarista, nativista i antiglobalista, que cursa amb la defensa aferrissada de valors conservadors, un securitisme a ultrança, una xenofòbia antiimmigratòria (especialment, islamofòbica) i un antiintel·lectualisme combatiu. Tot plegat, però, conjugat amb una explícita presa de distància formal respecte de passades experiències feixistes.
Els partits d’extremadreta comparteixen almenys tres característiques més. En primer lloc, una actitud desimbolta, transgressora i desacomplexada que els permet presentar-se com a rebels antisistema que fan front a un món suposadament hegemonitzat per l’esquerra, que imposa els seus valors morals i principis intel·lectuals. D’altra banda, l’obsessió per mamprendre guerres culturals que polaritzen la societat i trenquen els clivatges tradicionals. I, finalment, un tacticisme polític exacerbat que té per objectiu marcar el debat públic, guanyar protagonisme mediàtic i mantenir en tot moment la iniciativa política.
L’Estat espanyol, que semblava estar al marge d’aquest panorama juntament amb Portugal i Irlanda, va deixar de ser-ne una excepció a finals del 2018 quan, cavalcant a lloms de la ferida narcisista que el “procés” va infligir al nacionalisme espanyol, Vox va aconseguir per primera vegada representació institucional, cinc anys després de nàixer com a partit polític i malgrat haver estat a punt de desaparèixer diverses vegades. Avui, però, és la tercera força parlamentària, i, des de febrer del 2022, governa en coalició amb el Partit Popular en cinc governs autonòmics, dona suport parlamentari a un altre i administra 150 ajuntaments, majoritàriament també de forma coalitzada. Això fa que l’Estat espanyol sigui ara mateix el que més governs de coalició amb l’extrema dreta té a tota la Unió Europea, amb tot i que fa només sis anys aquesta mena de formacions eren pràcticament marginals.
Magnitud i abast del terrabastall
La dreta més radical ja està governant a Itàlia i Hongria i fins a 2023 ho feia també a Polònia. I allà on no lideren governs, donen suport a altres partits que sí que ho fan, com és el cas de Finlàndia, Àustria i Suècia, on van ser el segon partit més votat en les darreres eleccions generals i, encara que no formen part del govern, li condicionen l’agenda fins al punt d’aconseguir que el nou executiu no tingui un ministeri de Medi Ambient, cosa que no passava des del 1989, perquè l’antiambientalisme és també un tret distintiu d’aquestes formacions i un dels camps de batalla més importants en la seva guerra cultural contra l’ideari esquerrer i el consens científic que li serveix de munició.
L’emergència de nous actors d’aquesta família ideològica –com Vox a Espanya o Chega a Portugal– confirma que aquesta mena de partits s’ha instal·lat en els sistemes polítics no de forma episòdica, conjuntural o anecdòtica, sinó que han vingut per romandre-hi. La cosa ha adquirit proporcions tan alarmants que alguns autors, com Olaf Scholf, consideren que ens trobem en un moment crucial –un Zeitenwende, turning point o canvi de sentit– que pot marcar l’avenir de les nostres democràcies en els anys vinents. Les xifres, prou expressives, avalen aquesta paüra. A l’Europa nòrdica, amb tres països integrats a la Unió Europea –Dinamarca, Suècia i Finlàndia–, els percentatges de suport electoral als partits de dreta radical en les darreres eleccions nacionals oscil·laren entre el 15 per cent i el 21 per cent. Al Parlament Europeu la fotografia no és gaire diferent: des del 2019, els representants de la ultradreta europea ocupen 157 escons –d’un total de 705– repartits entre 21 formacions polítiques. Aquesta nova extrema dreta europea compta amb un vot creixentment consolidat que percentualment té un pes del 17 per cent en el conjunt europeu. I pot continuar creixent, com segurament comprovarem en les pròximes eleccions de juny. Per això el politòleg holandès Cas Mudde adverteix que potser ens trobem davant d’un gir del Zeitgeist –del clima intel·lectual, moral i cultural imperant en una societat– cap a posicions radical-populistes. Un bon exemple d’això és que estan marcant els discursos i l’agenda política de tot l’espectre ideològic, no només del conservador: Mette Frederiksen, per exemple, líder del partit socialdemòcrata danès, proposava el 2019 un major control de la immigració perquè “els efectes de la lliure circulació de mà d’obra, legal o il·legal, l’estan pagant les classes més baixes”. Frederiksen guanyà aquelles eleccions, però acabà perdent les del 2022 a favor del bloc conservador, que inclou formacions extremistes.
“L’èxit de l’extrema dreta es deu al fracàs de les ideologies tradicionals: la socialdemocràcia, el conservadorisme, el liberalisme i l’eurocomunisme”
Aquesta proliferació dels tòpics discursius del nou populisme d’extrema dreta s’aprofita de la inacció i la incomprensió de la classe política tradicional, que no aconsegueix fer-li front. Al cap i a la fi, l’auge de l’extrema dreta és un símptoma de problemes polítics, socials, econòmics i culturals profunds dels quals, en gran part, és responsable la manca de solucions que ofereixen els partits tradicionals, precisament els que crearen i comandaren la Unió Europea des de les acaballes de la Segona Guerra Mundial. Que gairebé una cinquena part del parlament continental estigui ocupat per representants de forces polítiques que discrepen del model integrador europeu és indici que ens trobem en un punt d’inflexió preocupant. Com va reconèixer Jean-Claude Juncker, aleshores president de la Comissió Europea, el 2016, “mai havia vist uns governs nacionals tan debilitats per les forces populistes i paralitzats davant del risc de sortir derrotats en les eleccions següents”.
Un ideari heteròclit i heterogeni
Però el panorama és molt més complex i requereix anàlisis concretes aplicades a cada país, perquè, sobretot en aquesta mena de partits, cal tenir en compte tothora les especificitats nacionals, aquelles que en darrera instància expliquen el seu assentament electoral en el sistema polític de cada estat. Hi ha diferències gens menyspreables en temes com l’economia –amb formacions obertament neoliberals com Vox i altres que advoquen per un welfare chauvinism, com ara l’Agrupació Nacional francesa–, els valors –hi ha qui defensa una positura contrària a l’avortament, els drets LGTBI o als models alternatius de família i d’altres que són parcialment més obertes en aquests temes– o la geopolítica –amb atlantistes i russòfils. D’acord amb els politòlegs Pippa Norris i Ronald Inglehart, una de les raons que explicarien l’acceleració a escala mundial del populisme de dreta seria el cultural backlash: una reacció ultraconservadora davant l’avanç i l’expansió dels valors socioliberals percebuts com una amenaça a les formes tradicionals d’entendre la vida i el món.
Però, amb tot i les diferències nacionals, totes aquestes formacions tenen un cert denominador comú. Es desenvolupen en el terra fèrtil de la crisi de legitimitat que travessa la democràcia liberal des de fa unes quantes dècades, sostingudes en un capitalisme desfermat que augmenta les desigualtats i el malestar social. A més, es nodreixen d’un nacionalisme exasperat que proposa purificar i renovellar les essències pàtries amenaçades per una allau de nous enemics, encapçalats pels immigrants musulmans, amb costums i religió diferents. Finalment, tot aquest espectre ideològic comparteix un rebuig visceral contra l’igualitarisme defensat per la Il·lustració i posat en pràctica, mal que bé, des de la Revolució Francesa.
Podem aturar l’extrema dreta?
L’extrema dreta no aparegué a Europa arran de la crisi del 2007: hi havia ja precedents a França (Front National), Àustria (FPÖ) o Itàlia (MSI). Però és evident que aquella crisi multiplicà exponencialment la seva presència institucional. Però en aquell moment la Unió Europea entengué que es tractava d’un fenomen conjuntural, que es dissiparia bon cop passats els efectes de la crisi. Fou un greu error. D’aleshores ençà, ha estat apressant la urgència per trobar mesures que contrarestin la pandèmia extremista. Però, en la immensa majoria dels casos, el problema s’ha enfocat des d’un punt de vista merament “tècnic”, com una qüestió relativa a la tekné. Hom ha buscat remeis heurístics i s’han aplicat ardits de bricolatge polític que no han funcionat, però. Hom proposa combatre amb fets els relats tergiversats de l’extrema dreta, per exemple, fent servir una anatrèptica de combat, però oblidant que el que està en qüestió és el concepte mateix de fet irrefutable. Perquè es qüestiona la idea d’autoritat: la del poder polític, però també la d’aquelles institucions que conferien el marxamo d’autenticitat, com ara la ciència.
Hem parlat d’una alteració de sentit (Zeitenwende) i d’un capgirament del Zeitgeist, d’un canvi de paradigma, en definitiva. Deturar l’extrema dreta no és qüestió d’estratègia tacticista ni d’estratagemes circumstancials. No és un problema de tekné, sinó d’episteme, almenys en el sentit que Foucault donava al mot: aquella difusa i confusa subjectivitat compartida que, en un determinat moment històric, marca les condicions de possibilitat del coneixement teòric i pràctic. Dit en altres paraules, l’èxit de la nova extrema dreta es deu al fracàs de les ideologies tradicionals: la socialdemocràcia, el conservadorisme, el liberalisme, fins i tot l’eurocomunisme. Arrossegades per distintes crisis de legitimitat, la rematada va venir quan la socialdemocràcia abraçà els principis neoliberals als anys noranta. La respiració assistida que proporcionà un crèdit financer fora de control va fer creure que tothom podia gaudir-ne, d’una part de la riquesa que el capitalisme repartia –aparentment– a mans plenes. El 2007 acabà amb aquell miratge.
Una mirada a la història
Però la fallida venia d’abans. Podríem ben bé dir que si el postmodernisme anunciava la fi dels grans relats explicatius del món vigents fins aleshores, l’assalt d’aquesta nova extrema dreta n’és la seva materialització política. De fet, no falten veus que connecten ambdós fenòmens i conclouen que aquesta situació és conseqüència directa d’aquell pensiero debole postmodernista. Ens enfrontem a un canvi epocal, doncs. I en aquest nou ordre de coses la utopia ha adquirit la forma d’una retrotopia. No és la primera vegada que passa: la reacció a la Revolució Francesa també adoptà al principi una configuració retrotòpica, que advocava per un retorn sense concessions a l’statu quo anterior. Cap a l’últim quart del segle XIX, però, un bon cop convençuts que les coses ja no tenien retop, aqueixa mateixa reacció va decidir-se a intervenir activament en política–el ralliement– per intentar donar a llum una modernitat alternativa que es construís sobre els pilars de la tradició i no sobre la seva demolició. Aqueixa forma de modernitat mixta és semblant a la que proposa ara la nova extrema dreta: incorporar al regiment de la cosa pública principis econòmics desbocadament neoliberals, per exemple, però mantenir-ne l’arquitectura moral prèvia al Maig del 68. Una combinació difícil, que vol fer conviure principis individualistes amb estructures comunitaristes (la família tradicional, la nació, la comunitat de fe).
Si l’èxit de la nova extrema dreta es deu al fracàs de les ideologies clàssiques –les que feren possible el naixement de la Unió Europea–, la solució passa sobretot per fer reviure aquelles cultures polítiques avui tan periclitades. S’escau una revifalla, un rearmament ideològic complet: no n’hi ha prou amb limitar-se a fer servir les velles armes en una guerra per a la qual ja no són útils. No n’hi ha prou amb assenyalar els defectes d’altri, sense explicar-se –i posar remei– als errors propis. La solució no és senzilla, evidentment. Però entestar-nos a aplicar teràpies d’urgència, tractaments pal·liatius i solucions mecàniques potser mantindrà el nostre cos polític amb vida una estona més, però no li retornarà la salut.
Anna I. López és doctora en Ciències Polítiques, llicenciada en Periodisme a la Universitat de València i experta en extrema dreta.
