La paraula zàping, manllevada de l’anglès (zap, vol dir moure’s o fer coses de forma ràpida) va introduir-se al nostre vocabulari habitual a la dècada dels vuitanta, quan els canals de televisió van multiplicar-se. Cinquanta anys més tard, quan el consum televisiu ja no és fa només a través de pantalles de televisió sinó que les plataformes digitals permeten satisfer a la carta els nostres gustos audiovisuals, altres verbs estan més de moda, com per exemple, scroll (traducció anglesa de lliscar o desplaçar-se). El verb canvia, però no l’acció. De fet, el costum de canviar contínuament de canal televisiu s’ha normalitzat tant que ja l’hem assumit com una nova forma d’afrontar-nos a la realitat. Benvinguts a la cultura del zàping!
Si l’investigador en ciència política Giovanni Sartori, a finals de la dècada dels noranta, parlava de l’homo videns, per referir-se a una societat teledirigida, avui ja podem parlar de l’homo zàping. Una persona que des de qualsevol dispositiu digital ocupa el seu temps saltant de contingut en contingut, sense fidelitzar-se, ni comprometre’s amb cap. Un individu que, segons els pedagogs, té problemes d’hiperactivitat i falta de concentració; viu en la dispersió i en el buit; creu en la immediatesa, en la ubiqüitat, el caos aleatori i pateix el risc de despersonalitzar-se. El psicòleg Roberto Balaguer compara l’homo zàping amb els nòmades de les grans ciutats, però puntualitza que a diferència dels immigrants o els rodamons que es mouen per necessitat, aquesta nova espècie s’assembla més als turistes o els clients, que es traslladen contínuament per ansietat, plaer i el neguit de mantenir-se sempre en moviment. Característiques que limiten la possibilitat de gaudir i especialment de reflexionar, acció que demana serenor.
Ara bé, la cultura del zàping no ens aporta només coses negatives. Si tenim en compte que ha arribat per quedar-se, cal també descobrir les novetats que ens ofereix. El zàping és sinònim de més llibertat d’elecció –la nostra conducta pot ser manipulada, però el comandament segueix a les nostres mans- i, conseqüentment, obertura del nostre marc de visió, el qual ens permet guanyar capacitat crítica.
Però perquè això sigui així, cal construir una societat madura, amb capacitat de discerniment davant l’àmplia oferta de possibilitats i amb eines d’autocontrol per no caure en la dispersió. Condemnar o criticar la cultura del zàping és una anàlisi poc fructífera; cal pensar com gestionar-la. Quins valors s’han de reivindicar per convertir-la en una oportunitat? La nostra voluntat és cercar possibles rutes per no perdre’ns en un viatge entre pantalles.
La cultura del zàping
