Cada cop que passa un esdeveniment feminista important, la pregunta que ens fem és què en quedarà. És a dir, quin grau de transformació social tindrà de cara al futur. És el cas de moviments com el #MeToo i, a escala espanyola i catalana, el #Cuéntalo i el #SerActriuÉs. L’etiqueta #Cuéntalo, impulsada l’abril de l’any passat per la periodista Cristina Fallarás, va aconseguir aplegar a les xarxes socials milions de testimonis de dones sobre la violència sexual i masclista, que ara s’estan recollint en una base de dades digital. El #SerActriuÉs, impulsat per l’actriu Júlia Barceló l’estiu del 2018, ha visibilitzat les desigualtats laborals i el sexisme que pateixen les actrius catalanes. Malgrat els avenços, hi ha esdeveniments recents que fan pensar que el seu impacte en la societat encara és limitat.
N’és un exemple l’exposició sobre Stanley Kubrick que el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) va dedicar al cineasta de l’octubre del 2018 fins al mes passat. Ja d’entrada, l’exposició resumia l’argument d’una de les pel·lícules del director, l’adaptació de la novel·la de Vladímir Nabokov Lolita, de la manera següent: “Aborda el tabú de la relació amorosa i passional entre un adult (…) i Lolita, la filla adolescent de la mestressa de la casa on viu”. El resum no deixa de ser curiós, tenint en compte que la Lolita original té dotze anys i que la història parla, per tant, sobre la pedofília, la violació i el segrest d’una menor. Nabokov mateix va criticar la sexualització del personatge de Lolita per part de la societat. De fet, l’editorial Anagrama ha canviat la portada de l’edició del llibre, i ja no mostra Lolita com un objecte de desig, sinó com una nena que pateix. Per la seva banda, Laura Waddel escrivia al The Guardian que, tenint en compte que la novel·la és una crítica a un home depredador i manipulador, era una bona eina per explorar el poder en una època com la nostra, en què cada cop es parla més obertament sobre l’abús sexual.
A l’exposició es passa de puntetes sobre els maltractaments de Kubrick envers la protagonista de El resplandor, Shelley Duvall. L’actriu va passar un infern al rodatge. El director, amb l’excusa de fer que el seu personatge resultés desesperant, la menyspreava públicament, i va demanar a treballadors de la companyia que no mostressin cap simpatia envers ella. El més curiós de tot és que a Duvall se la va criticar molt per la seva interpretació, mentre ell va ser lloat com un geni de la direcció. Els abusos de Kubrick, i les jornades maratonianes de treball a què sotmetia el repartiment de la pel·lícula, es consideren conseqüència del seu perfeccionisme.
La no exploració d’aquesta faceta de Kubrick sobta. Primer, perquè l’exposició parlava de les tenses relacions entre el director i l’actor Kirk Douglas. Segon, perquè l’exposició fa molt d’èmfasi en el procés creatiu de cada una de les pel·lícules del director –això inclouria la relació amb els actors– i destaca que la filmografia de Kubrick reflexiona sobre qüestions com la relació de l’individu amb els sistemes de poder.
A l’exposició de Kubrick convergeixen dos dels problemes que afronten les polítiques feministes avui. Una és la memòria: no només costa que els esdeveniments feministes generin una transformació social perdurable, sinó que és difícil incorporar-los a la memòria col·lectiva. En molts textos de l’exposició del CCCB no només no es va aplicar la perspectiva de gènere, sinó que la institució museística va contribuir a difondre un relat sobre Kubrick en què l’abús i la misogínia no apareixen. Això, de retruc, alimenta el segon problema: com els abusos d’ells són perdonats, sovint, perquè es considera que la seva tasca és imprescindible per entendre el món. Oblidant-nos, pel camí, de quantes visions del món ens hem perdut per culpa seva.
A l’exposició convergeixen dos dels problemes que afronten les polítiques feministes: la memòria i els abusos d’ells són perdonats
