Actualment, un de cada 750 nens fruit de naixements naturals i fills de mares en edat fèrtil, tenen Síndrome de Down. L’esperança de vida d’aquests nens, però, els darrers trenta anys ha augmentat significativament. Fa tres dècades les persones amb Síndrome de Down no superaven els trenta anys, en canvi avui, gràcies als tractaments mèdics, a les cures i a la inserció social, arriben als seixanta, la qual cosa obra un ampli ventall de noves fites.
“Avui el principal repte que abordem és la tercera edat i en aquesta línia tots ens hem de posar a treballar, tan a nivell mèdic com a nivell social” assegura Katy Trias, directora general de la Fundació Catalana de Síndrome de Down. I, per això, les setzenes Jornades Internacionals Barcelona Down, que tindran lloc demà i divendres a l’Hotel Arts de la capital catalana, tenen com a tema central “La discapacitat i deteriorament cognitiu en la persona amb la síndrome de Down. Del naixement a la vellesa”.
En aquest temps, a més d’augmentar l’esperança de vida, també ha millorat la integració de les persones amb Síndrome de Down. “Avui les persones amb discapacitat tenen moltes més oportunitats per demostrar la seva vàlua que fa uns anys, però encara hem de treballar més”. El pas endavant ha de ser vers la significació: “Encara veiem totes les persones amb Síndrome de Down iguals, quan cada persona és diferent, i hauríem de tenir més interès per conèixer-los individualment”, reclama Trias.
La directora general de la Fundació també recorda que el Síndrome de Down no és una malaltia. “Les persones amb Síndrome de Down no els agrada que els considerin persones malaltes, sinó simplement persones que tenen una condició diferent o una discapacitat”. A més, es tracta de persones que “ens posen en situació, que ens fan reflexionar, ens fan frenar, mirar el nostre voltant i valorar les coses que abans no valoràvem”.
