Conversem amb el psicòleg clínic i psicoanalista José Ramon Ubieto a la seva consulta de Barcelona. Ell, per exemple, ha treballat amb profunditat el Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH), un dels efectes que té la cultura del zàping en els adolescents. Un tema que preocupa i molt.
Ubieto, membre de l’Escola Lacaniana de Psicoanàlisi i de l’Associació Mundial de Psicoanàlisi, és professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i Consultor dels Programes AEU (Alts Estudis Universitaris) de l’Institut de Neurociències i Salut Mental de Barcelona, en col·laboració amb la Universitat de León. Ha escrit diversos llibres, entre ells: Bullying. Una falsa salida para los adolescentes, pel qual va rebre el III Premi Ángel Garma al millor treball de psicoanlisis, certamen convocat per l’Asociación Española de Neuropsiquiatría; El trabajo en red. Usos posibles en Educación, Salud mental y Servicios Sociales i La construcción del caso en el trabajo en red. Ha escrit diversos articles en revistes nacionals i internacionals i és col·laborador habitual del diari La Vanguardia a la secció de Tendències.
De què parlem quan ens referim a la cultura del zàping?
A la modernitat ens orientàvem per dues coordinades: l’espai i el temps. Dues coordinades amb límits. Una persona no podia estar a dos llocs al mateix instant, ni forçar el temps. Si, per exemple, una notícia havia d’arribar de lluny, havíem d’esperar. En canvi ara, aquesta relació amb l’espai i el temps, de forma gradual, s’ha modificat.
En quin sentit?
El creixement de les ciutats i l’aparició de la metròpoli ha introduït un nou concepte: la pressa. En el món rural, a les petites ciutats i en el món antic, existia un major control del lloc. En aquest espai i temps la persona podia moure’s d’un espai a un altre sense dependre de ningú i hi havia una mena de conciliació entre el cos i el territori. Quan les ciutats creixen es produeixen diversos fenòmens. Un d’ells és la impossibilitats de recórrer la ciutat amb el teu propi cos. Això genera una dependència respecte els altres, respecte els transports, etc. En definitiva, una acceleració de la vida. L’alemany Georg Simmel, un pensador avui una mica oblidat, va escriure sJoséobre com la metròpoli afectava la subjectivitat humana. I va tractar el tema de la pressa, però també el fenomen de l’anonimat. Quan l’espai comença a fer-se gran, la gent es perd en la multitud i això provoca indiferència. Aquesta transformació del temps i de l’espai, però, es va produir a finals del segle XIX i a principis del XX, avantsala d’una transformació més important. La transformació que no veu Simmel és l’actual: la revolució tecnològica o realitat digital.
I aquesta revolució actual quins canvis provoca en la relació espai/temps?
En aquesta transformació els límits de l’espai i el temps no desapareixen, però comencen a qüestionar-se. Abans, si mataven el primer ministre d’Austràlia tardàvem unes hores en assabentar-nos de la notícia. En canvi, avui, ho podem veure en directe. La realitat digital, força els límits de l’espai/temps. Actualment, per exemple, a través d’Skype faig conferències a estudiants de diversos països d’Amèrica Llatina sense desplaçar-m’hi. A més a l’acceleració, per una banda, i a la tecnologia –que ha trencat els límits de l’espai i el temps–, per una altra, encara s’hi ha d’afegir un tercer fenomen que també es pot considerar un valor: el rendiment.
Detalli una mica més.
El rendiment és un fenomen implícit: si un té tota aquesta tecnologia, en conseqüència ha d’obtenir el màxim rendiment i satisfacció possible.
I, per tant, aquesta nova realitat com es relaciona amb el zàping?
El zàping seria l’operatiu que correspon a aquesta nova realitat, la manera pràctica com experimentem l’eliminació d’aquestes barreres clàssiques d’espai i temps. Ara podem veure en directe un partit del Barça i només apretant un botó traslladar-nos immediatament al Parlament de Catalunya. El zàping es la discontinuïtat d’un relat clàssic, en el qual havíem d’esperar que la història acabés. Amb el zàping, per primera vegada, nosaltres tenim el control de l’espai-temps.
I aquest control té perills?
Sí. Es produeix una relació inversa entre el zàping i el pensament, la creació i la invenció. Quan més estímuls tenim i quan més ràpid fem les coses, menys inventem, menys creem i menys pensem; perquè el pensament i la creació requereixen el seu temps. Paradoxalment, en una època en què se’ns requereix un nivell enorme d’atenció, mai hi havia hagut tants casos infantils de Trastorns per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH). Per una banda, regalem tauletes als nens i, per l’altra, els fem prendre tauletes de medicaments perquè no estan prou atents. Per exemple, en aquest moment atenc un adolescent, diagnosticat de TDAH, que va adormir a les dues de la matinada connectat a les xarxes socials (Twitter, WhatsApp, Facebook, Youtube….).
Per tant, la cultura zàping porta a una pèrdua de la capacitat de reflexió.
Efectivament. Cada vegada tenim menys producció de pensament perquè cada vegada tenim menys buit de temps entre una acció i una altra i la reflexió exigeix gaudir d’un interval temporal per pair i preguntar-se el perquè de les coses. Una persona permanentment connectada no pot pensar. Avui ens comportem com les metonímies, la designació de les coses amb el nom d’un altre. Ens deixem portar d’un lloc a un altre. Ja no arribem ni a la metàfora, la qual exigeix un mínim de pensament. Ens connectem a internet per saber el resultat del Barça i a partir d’aquí la pròpia racionalitat logarítmica del sistema ens condueix cap a un restaurant on sopar, d’aquest anunci a una web sobre futbol asiàtic, d’aquí a un espectacle de noies, etc.
Alguns experts asseguren que en la cultura del zàping l’individu guanya llibertat, la qüestió és si sabem gestionar-la. Hi està d’acord?
De llibertat, cap ni una. La llibertat d’internet és una fal·làcia. Pensem que l’origen d’internet va ser militar, per tant, en els seus inicis ja estava molt lligat al control de les poblacions. I, ara, internet és bàsicament una eina de màrqueting. Totes les noves xarxes socials que es presenten com un espai de llibertat estan regides pel màrqueting digital. Aquest és el cas de les Instagram Stories –vídeos curts que desapareixen 24 hores després de la seva publicació–, la funció que triomfa més entre els adolescents, a part dels vídeos de youtube. Cada novetat ens la venen com un augment de llibertat, però tot és una estratègia de màrqueting. Per exemple, la geolocalització no és una funció perquè tothom sàpiga on estàs ubicat, sinó perquè les empreses publicitàries et puguin oferir productes propers al lloc on et trobes. O, en el cas del videojocs, a través de diversos anuncis, ja s’estan convertint infants en jugadors econòmics. En conclusió, el zàping no ofereix cap llibertat. El zàping, sobretot quan no tens criteri, et transporta. L’individu només té llibertat quan pot escollir qualsevol cosa sense cap mena de condicionant.
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
