Jordi Muñoz, avui un dels politòlegs amb més projecció a casa nostra, ens espera al nou edifici de la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, per parlar de democràcies il·liberals. Muñoz va néixer a València el 1979 però des de 1997 viu a Barcelona. Es va doctorar en Ciències Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra (UPF), tot i que actualment treballa com a professor de la Universitat de Barcelona (UB) i col·labora amb diversos mitjans de comunicació. Ha realitzat estades de recerca a universitats com Goteburg, Yale i Essex. També forma part del grup ‘Democràcia, eleccions i ciutadania’. La seva línia de recerca es basa en comportaments polític i política comparada.
El concepte ‘democràcies il·liberals’ és clar i acotat? És evident quins països podrien ser etiquetats així?
Tenir clar quins països són democràcies il·liberals i quins no és molt difícil. Les democràcies il·liberals fan referència a sistemes polítics democràtics que vulneren els principis del liberalisme, especialment aquells principis vinculats a l’Estat de Dret, als drets civils, als drets individuals, al dret de la propietat i a les llibertats més bàsiques. Les democràcies il·liberals són un intent de síntesi complicada i imperfecte del principi democràtic i del principi liberal. Aquesta vulneració dels principis liberals, però, es pot produir en un menor o en un major grau; el problema avui és saber on es traça la línia. En principi tots estaríem d’acord que actualment els principis liberals es vulneren més a Hongria que a Holanda o a Suècia. Però si haguéssim de destriar quin països de la Unió Europea són democràcies il·liberals i quins no, segurament tindríem més problemes.
En el marc de la UE, hi ha cert consens en definir Hongria i Polònia com a democràcies il·liberals. També Turquia, Rússia, Estats Units… Avui, la línia de la tolerància és massa moderada?
La tolerància respecte la vulneració dels drets és contextual, depèn del qui i del quan i de la mentalitat dominant del moment. Una mateixa acció en un context determinat es pot considerar una escandalosa vulneració dels drets humans, mentre que en un altre pot passar perfectament desapercebuda.
Abans deia que les democràcies il·liberals són “un intent de síntesi del principi democràtic i del principi liberal”. Això vol dir que democràcia i il·liberalisme serien termes contradictoris?
Cal tenir en compte que el principi democràtic i el principi liberal no sempre van junts. Encara que la gent tendeix a identificar una cosa amb l’altra, no són el mateix. Històricament els dos principis han tingut tensions entre ells. El liberalisme no és una ideologia especialment democràtica. De fet, vol establir límits al poder polític per garantir les llibertats individual, els drets civils, el dret a la propietats, el lliure mercat, etc. El principi liberal vol limitar el poder. Els primers liberals no eren pas demòcrates.
I el principi democràtic…?
El principi democràtic, en canvi, busca que el poder representi les preferències dels ciutadans. És a dir, que els ciutadans es governin ells mateixos directe o indirectament a través d’una cambra de representants. És evident que no són la mateixa cosa. Per exemple, el liberalisme clàssic del segle XIX convivia molt bé amb el sufragi censitari, que promou la restricció del sufragi. El liberalisme vol posar límits al poder polític i això vol dir institucions que limitin les coses sobre les quals la majoria democràtica pot decidir. Tenint en compte aquests dos conceptes, la democràcia liberal és un intent de síntesi dels dos principis; però es tracta d’una unió inestable degut a la tensió inherent.
I quan aquesta unió fracassa parlem de democràcies il·liberals.
Exacte. Són democràcies on la majoria ciutadana tria uns governants i aquests, un cop al poder, vulneren els principis liberals. Però aquesta no és la única possibilitat de ruptura. La unitat dels dos principis també es pot trencar per l’altra banda: per una vulneració del principi democràtic, dit d’altra manera, per un accés de principi liberal. I això també passa en el nostre context. En resum, avui hi ha democràcies il·liberals, però també liberalisme no democràtic.
Posi un exemple de cada cas.
Turquia o Hongria serien exemples de com un excés de democràcia pot acabar ofegant el liberalisme. Erdogan ha estat elegit democràticament i segurament té el suport de la majoria de la societat turca. Són governs democràtics –representen les preferències de la majoria dels ciutadans– però vulneren els principis de l’estat de dret, els drets i les llibertats individuals, la llibertat acadèmica, etc. Per altra banda, un exemple de restriccions a la democràcia per garantir els principis liberals seria el Banc Central Europeu. Per què durant la crisi econòmica el govern grec no va poder implementar el programa econòmic que els seus ciutadans havien votat? Doncs perquè el sistema institucional europeu no li va permetre. Un altre exemple seria el cas del govern tecnocràtic que es va imposar a Itàlia el 2010 a través de la figura de Mario Monti.
Malgrat la dificultat d’establir un equilibri entre aquests dos principis, en aquest moment, la democràcia liberal és el millor sistema al qual podem aspirar?
Si pensem que els dos principis són desitjables, que ho serien, la democràcia liberal seria un intent d’equilibri. Però, actualment, hi ha moltes variacions respecte aquest sistema. Una de les clàssiques crítiques que es fa a la democràcia liberal és l’exclusió d’altres principis també desitjables, com la recerca de la igualtat socioeconòmica. Per la banda del principi democràtic o pel costat del principi liberal, el sistema viu un procés de degradació. Quines són les causes? Les causes són diferents segons el tipus de degradació. La degradació del principi democràtic té a veure amb processos d’integració supranacional, amb reformes liderades per organitzacions internacionals que garanteixen la lliure circulació de capitals, la hiperglobalització, el comerç internacional, etc. Tot això ha generat un sistema en què l’autonomia dels governs democràticament escollits per portar a terme determinades polítiques econòmiques és cada vegada més limitada. I a això cal sumar-hi la preocupació dels liberals pels demagogs i la “tirania de la majoria”. Per aquest motiu es desenvolupen constitucions molt rígides. Però quan es constitucionalitza un principi polític s’acaba traient del marc quotidià de decisió i quan es judicialitza un conflicte polític s’allunya de la resolució democràtica. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament a l’iQuiosc.cat.
