L’ONU estableix el 2030 com l’any en què els països han de garantir l’empremta positiva dels viatges, tant per a la comunitat local com per al territori i el medi ambient. El turisme sostenible és avui una fita a aconseguir, però és possible?
Molts ciutadans aprofiten les vacances per fer algun viatge. Però aquest estiu, després de dos anys de pandèmia, serà especial: com han canviat les pautes del turisme després de la covid? Viatjarem més o menys? Guanyaran pes els viatges de proximitat? I, finalment, s’imposa el turisme sostenible? Si els sembla comencem per aquesta darrera pregunta… Què en pensen?
JORDI FICAPAL — El coneixement que tenim del turisme sostenible encara té un component molt esbiaixat cap al factor mediambiental. Els temes que formen part del debat públic són aquells que tenen impacte mediambiental: el transport amb avió, els creuers i diverses activitats relacionades amb el viatge i el turisme. En canvi, tenim menys presents altres tipus d’impacte, com poden ser els culturals, els socioeconòmics o a les comunitats que tampoc formen part del debat; excepte quan parlem dels impactes i les càrregues de la saturació turística a destinacions concretes. Però sí, efectivament, els catalans cada vegada tenim més cultura del viatge sostenible. Una altra cosa és que puguem practicar, més o menys, aquest turisme sostenible; però una idea aproximada sobre què ha de tenir un viatge o unes vacances per poder ser qualificat de sostenibles, la majoria de ciutadans penso que sí que la tenen. Això ja és un punt de partida.
Què ha de tenir un viatge per ser sostenible més enllà del respecte pel mediambient?
JORDI ARCOS — És cert que quan parlem de sostenibilitat primem l’aspecte mediambiental amb, per exemple, l’impacte del transport però aspectes socioculturals, que són molt més intangibles i en moltes ocasions no s’acaben de concretar, no els tenim tant en compte. Hi ha moltes iniciatives des de les administracions o des de les empreses turístiques per garantir aquesta sostenibilitat mediambiental, però en l’àmbit cultural, potser podem fer una mica més. També estic completament d’acord en el fet que hi ha coses que s’intueixen. Durant la pandèmia, que va ser un moment de pausa en què no es poder viatjar, des de l’àmbit dels estudis turístics vam reflexionar sobre com podem crear uns altres models o uns altres plantejaments per a l’activitat turística a través d’aspectes com ara ser conscient del lloc on vas, de la cultura local, de la llengua local, tenir clares unes determinades accions o comportaments que no tindries en el teu lloc d’origen, però sí que reprodueixes en el lloc de destinació… Tots aquests són aspectes que d’alguna manera s’haurien de fer més palesos quan pensem amb el turisme sostenible.
Jordi Ficapal, fins a quin punt la pandèmia ens pot conduir vers al turisme sostenible?
J. f. —La pandèmia ens ha fet reflexionar en molts aspectes. Per exemple, sobre com són les ciutats i els nostres entorns en absència de turistes, els quals ja formaven part del nostre paisatge habitual. Amb la pandèmia també hem vist com una multitud de comerços, instal·lacions, serveis o atraccions han desaparegut, principalment, per l’absència de turistes. Tot això ens ha fet pensar per un moment que, d’alguna manera, després de la pandèmia podríem emergir no només amb una reflexió de nous models de fer turisme, sinó que els podríem implementar amb certa rapidesa abans de tornar al business as usual. Aquesta tendència s’està imposant de nou com a una mecànica, com si mai hagués desaparegut. Com si les empreses i el retorn a molts productes turístics i a molts comportaments turístics preexistents no haguessin desaparegut. Com si aquesta reflexió que vàrem fer durant la pandèmia hagués estat molt efímera.
Vol dir que la reflexió feta durant la pandèmia en realitat no haurà servit de res, a l’hora de la veritat?
J. F. —Ho haurem de veure, ja que tot just estem en la primera temporada postpandèmica. Si atenem al comportament dels grans operadors, semblaria que no hagués passat res, per dir-ho d’alguna manera. Tant de bo que algunes d’aquestes reflexions tan pertinents que es van fer sobre els models de consum turístic s’acabin imposant i que no siguin només un potencial nínxol de productes. És a dir, que no acabin en productes molt específics per un públic molt específic, sinó que aquests models de consum turístic sostenible s’acabin estenent a tota la gamma de l’activitat turística. Això és una lluita que és molt incipient i a la qual ens hi haurem d’aplicar tots.
— Tant de bo el turisme sostenible no acabi en productes molt específics per un públic de nínxol, sinó que aquests models s’estenguin a tota la gamma de l’activitat turística.
Les administracions tenen molt a dir sobre aquest canvi. Ara ja es parla de la prohibició de vols d’avió a l’interior dels països, de l’increment dels trens nocturns… Es busquen formes perquè la gent viatgi diferent, en definitiva. Com valoren aquestes iniciatives?
J. A. — Exacte. La promoció d’aquestes altres maneres de mobilitat o d’arribar a les destinacions és indispensable. Abans has comentat que el turisme sostenible l’hem de fer entre tothom i crec que aquesta afirmació és totalment pertinent en aquest context. Cal garantir que aquestes altres possibilitats de mobilitat tinguin un determinat equilibri territorial i que l’oferta existent sigui coherent i competitiva en termes de preus i de temps. No podem esperar que la gent vulgui fer turisme sostenible, perquè això acaba derivant en el que comentava en Jordi Ficapal: en una mena de nínxol de mercat concret per un públic concret. El que hem d’aconseguir és que qualsevol manera de fer turisme sigui sostenible. És a dir, la sostenibilitat hauria de ser una metodologia, una eina i no una finalitat en si. De manera que, tota aquesta promoció d’altres formes de mobilitat, ha de ser realista i competitiva. En això, els governs i les institucions hi tenen un paper destacable. No podem deixar aquesta transformació cap a models més sostenibles de turisme a la bona voluntat de les persones, sinó que cal que com a societat ens movem cap aquí.
Creieu que els govern no aposten prou pel turisme sostenible?
J. F. —Si parlem de governs o administracions públiques, les classificaria en dos grans grups. Uns són els que encara estan a la fase de la promoció turística i no s’han mogut d’aquí. Creuen que l’única finalitat d’una administració pública és promoure l’activitat turística i l’arribada de turistes. Durant molts anys, essent aquesta l’única responsabilitat que d’alguna manera ha assumit l’administració pública.
I el segon grup?
J. F. —Per altra banda, tenim les administracions que ja han experimentat la maduresa de la destinació, els problemes de la sobresaturació turística, els impactes negatius derivats de les activitats com ara la gentrificació en certes zones de la ciutat o la inflació de preus en l’habitatge i un llarg etcètera que tots coneixem. Aquests han decidit que la seva única funció no és la de la promoció sinó també la de la gestió dels impactes del turisme. Aquestes segones administracions, no poques, ja estan començant a generar cultura, gestió pública respecte del turisme. Aleshores, aquests sí que s’ho creuen i hi treballen molt.
En conclusió, aquells sectors que consideren que no han arribat als seus límits, que encara hi han d’arribar i que la seva principal feina és continuar atraient activitat turística cap al seu territori, són administracions que no actuen tant en la línia de la sostenibilitat, ja que, al final, la seva preocupació és una altra. Amb aquests dos punts de vista, tindrem la classificació de com s’aproximen les diferents administracions en aquest moment al fet turístic.
Per a aquells països que viuen del turisme, entenc que aquesta és una reflexió molt difícil de fer. Com limites l’únic sector que et permet créixer?
J. A. — En aquest cas, l’experiència i la consciència de quines són les externalitats negatives del turisme, com comentava en Jordi, són la clau. I el que també és essencial és la formació en turisme perquè els nous professionals, tant d’empreses turístiques com de l’administració, siguin conscients de quins són els perills de promoure el turisme de forma no planificada. De manera que una formació turística que integri aquesta cultura de la gestió pública del turisme, que sigui conscient de les externalitats negatives, de les iniciatives sostenibles que poden implementar ja a dia d’avui i que integri una aproximació. En aquest sentit, podríem dir que fins i tot aplicar l’ètica al turisme és necessari en aquelles destinacions que vulguin gestionar de la millor manera l’activitat turística, així com també aproximar el vincle dels estudis de turisme amb d’altres disciplines (sociologia, geografia, antropologia o estudis de gènere, entre d’altres) per integrar diferents perspectives en la gestió turística.
J. F. —Tens tota la raó. I, a més, hi ha un altre element que requereix intervenció i formació en el talent del turisme. Cal entendre que reaccionar a la sobresaturació sempre serà més difícil que planificar adequadament l’impacte del turisme al territori, al tipus de turisme i de turista. Si prèviament no planifiquem, res ens evitarà l’impacte perquè ja haurà succeït i, per tant, els resultats negatius seran inevitables. Ens falta molta més planificació turística però això requereix aprendre a desenvolupar negocis turístics i oferir una planificació turística correctament feta.
—És difícil proposar altres maneres de fer turisme quan estem en un àmbit que, en el fons, és un context hedonista. No estem treballant, estem en el nostre moment d’oci.
Fins a quin punt, el fet que estiguem parlant del moment d’oci dels ciutadans fa especialment difícil fer una tasca pedagògica sobre el turisme sostenible? Els ciutadans poden veure els canvis com a una exigència?
J. A. — Hem arribat al moll de l’os. És difícil prescriure altres maneres de fer turisme, ja que quan estem en el context turístic en el fons estem en un context hedonista. Els viatgers no estan treballant, sinó que estan en el seu moment d’oci. És per aquest motiu que algunes de les aproximacions que s’han fet de voler definir altres maneres de fer turisme com ara: codis ètics pel turisme o una sèrie de normatives amb una aproximació més deontològica, jo crec que tenen una sèrie de limitacions. Personalment, crec que és molt més efectiu i que pot tenir uns major resultat contribuir a aquest canvi a través de les administracions, les empreses turístiques, la població local, etc. És a dir, tots els altres agents que són receptors de turisme i, per tant, són aquells els que han de decidir quin tipus de turisme i model de destinació volen. A partir d’aquest punt, han de definir i promoure una activitat turística que sigui coherent amb el territori i amb la que estiguin còmodes tant en l’àmbit social, com cultural i econòmic.
Com ho veu Jordi Ficapal?
J. F. —Com a antropòleg del turisme, quan fem referència a aquests temes, sempre recordo Nelson Garbun, que va escriure un capítol del llibre Turisme, el viatge sagrat (1992) on explicava que el turisme té una importància molt cabdal a la vida moderna. Ell veu el turisme com el nostre trencament anual amb tot allò que és la vida quotidiana, que és el profà. Segons ell, el temps de viatjar i de fer turisme és un temps sagrat que d’alguna manera ens permet rectificar-nos per tornar a la vida profana de la resta de l’any. Doncs, t’imagines que en aquest moment tan important de l’any, algú ve i et diu què has de fer i què no has de fer. Per exemple, ara, després de la pandèmia, hi ha una gran tendència que s’ha anomenat El viatge de la teva vida. Durant dos anys la persona ha viatjat poquet o ha fet viatges de proximitat i ara, tot el que ha estalviat en aquest temps, s’ho gasta amb un gran viatge. Aquesta persona acceptarà que algú li digui: “Que sigui un viatge amb sentit, sostenible i on et barregis amb la cultura i on, durant quinze dies, formis part d’una cultura diferent…” És a dir, has de fer viatges amb valors molt potents. La seva resposta segurament serà: “I a quin preu?”, perquè després de la pandèmia el cost que té un producte o un servei torna a influir molt, potser fins i tot més que abans. I aquí tenim un problema, perquè les vacances són, sens dubte, un moment sagrat de l’existència humana i de la societat postindustrial.
Una altra variable, efectivament, és l’augment dels preus que comporta la pujada de preu del combustible. “L’orgia Ryanair” –es podia anar a tot arreu a qualsevol hora– ara es posa en entredit.
J. F. —A part de l’increment general dels preus del transport, les persones amb consciència mediambiental també els hauríem de dir: “A més, has de pagar el rescat d’emissions de CO₂ d’aquest vol, que d’aquesta manera ajudaràs a la plantació d’arbres a tal lloc…”
J. A.—Jo penso que quan menys democràtic sigui el fet de viatjar i més un producte de luxe, serà en realitat més difícil que es tingui una determinada legitimitat social per defensar certes posicions respecte la necessitat de transformar els models turístics.
A quins valors creuen vostès que hauríem d’apel·lar per anar treballant aquest turisme més sostenible?
J. A. —A mi una teoria que m’agrada molt per aproximar-me a com hauria de ser el turisme i com pensar què hauria de modular el turisme del futur, és la Teoria de les capacitats de la filòsofa Martha Nussbaum. Segons aquesta aproximació que posa el focus en el benestar de les persones, podem potenciar o centrar-nos en com el turisme pot contribuir positivament en un territori i, concretament, a les persones que hi viuen, tot assenyalant qüestions o aspectes concrets on el turisme pot tenir un efecte positiu. Això va lligat al conceptes de justícia i dignitat, nocions de pes en la filosofia política, que crec que han de tenir un paper molt rellevant a l’hora de replantejar-nos com fer del turisme una activitat més sostenible i justa.
J. F. —Al final, interessar-nos per les persones que viuen als llocs és la manera més genuïna i més valuosa de fer turisme. Però sí que és cert que a vegades fem turisme per reconnectar, sentir-nos millor, aprendre coses, reflexionar, descansar, etc. Un tipus de turisme que també és bo: utilitzar el temps d’oci per conèixer la vida d’altres persones i “llogar” la forma de vida d’una altra, experimentar i interessar-nos, és la manera. Aproximar-se a l’altre i fer vida amb la comunitat que ens acull és una manera d’aprendre moltíssim. I tot això ho podem fer sense haver de fer mal enlloc i minimitzant els nostres impactes.
A mi m’agrada molt una placa que hi ha a l’entrada d’un parc nacional a Austràlia, que s’usa en moltes conferències de turisme responsable com a resum de què hauria de ser el comportament del turisme. Concretament diu: “Deixa només petjades i emporta’t només records. No facis res més”. Si fóssim capaços de deixar la nostra presència positiva i emportar-nos els records o les experiències bones, estaríem en la línia de generar o aproximar-nos més a fer el nostre turisme cada vegada més sostenible.
