Les desigualtats són més que dades econòmiques, però també són un problema econòmic. Per això en parlem amb Joan Trullen, professor d’Economia i Política Regional i Urbana del departament d’Economia Aplicada de la UAB, exdirector de l’Institut d’Estudis Regionals i Metropolitans de Barcelona i secretari general d’Indústria entre el anys 2004 i 2008.
Les desigualtats han augmentat els darrers cinc anys. Això és conseqüència de la crisi?
La crisi ha intensificat una tendència que aquí ja detectàvem a partir de l’any 2006, però que altres econòmiques havien detectat a nivell global amb anterioritat.
Quines són, doncs, les causes de les desigualtats?
Són de fonts molt diverses, però la principal raó, pot recaure en la capacitat de capital humà disponible per les diferents persones i en diferents àmbits territorials i, sobretot, en l’estoc de capital acumulat.
Per què a Espanya, a diferència d’altes països, les desigualtats han augmentat més?
Cal tenir en compte que veníem d’unes dècades en què no solament es creixia sinó que també es reduïa la desigualtat. A Barcelona, fins l’any 2006, governada per forces de progrés, hi havia taxes d’augment de la renda, de la població i reducció de les desigualtat. I això perquè entre 1985 i el 2007 el creixement de l’ocupació a l’Àrea Metropolitana havia estat del 60 per cent. Si creix l’ocupació, creixen les rendes dels assalariats i milloren les desigualtats. I aquest és l’objectiu que ens hem de plantejar ara, encara que sigui molt complex en un context d’economia global.
Els rics són més rics i els pobres més pobres. La crisi no afecta als milionaris?
Estem detectant que tant la crisi com la sortida de la crisi està afectant positivament les franges de població amb la renda més alta més que proporcionalment a la franja de població amb la renda més baixa. I, per tant, la situació exigeix de polítiques molt contundents per corregir-la; polítiques que no s’estan fent, ni a nivell espanyol ni europeu.
Quines han de ser aquestes polítiques?
L’augment de les desigualtats els darrers anys és una clara conseqüència directe de la destrucció d’ocupació. Per tant, la recuperació de l’activitat econòmica és condició necessària per la millora de la condició de la renda. Però quin tipus de recuperació volem? Si, com s’ha fet aquests darrers quatre anys des del govern espanyol, basem la recuperació en la disminució dels salaris amb l’objectiu de generar ocupació, potser recuperem alguns llocs de treball, però a costa d’un increment de les desigualtats.
La classe mitja pot arribar a desaparèixer?
Crec que no, però hem de lluitar perquè les rendes mitges evolucionin a un ritme similar al creixement de la productivitat i desenvolupar un model de creixement econòmic i de la productivitat que provoqui millores de salaris, ja que si no ho fem així el creixement serà dual i es podrien buidar les classes mitges.
Un cop sortim de la crisi, es podran recuperar els nivells de desigualtats d’abans?
Serà difícil, però no impossible. Només hem d’apostar per un model de creixement inclusiu. En aquest punt hi ha un secret econòmic que no podem oblidar, la internacionalització ha de jugar a favor nostre. Hem de ser capaços d’exportar cada cop més en proporció a la producció.
Quin ha de ser el full de ruta per acabar amb les desigualtats?
Primer, proposar-nos. Això ho dic tant per aquells que aposten per una devaluació salarial, com per aquells que volen redistribuir a partir del decreixement. No ens podem repartir la misèria. Per tant, cal aplicar un model que no sigui ni el de la devaluació competitiva, ni el model del decreixement; sinó un model de creixement inclusiu. I aquest model ha de passar per dues grans potes: model territorial més equilibrat que l’actual i model de política industrial molt actiu. – QUERALT FLOTATS.
