Quan la xafogor i les onades de turistes ja converteixen en insuportable caminar pels carrers de Barcelona, quedem amb el politòleg Joan Subirats en un dels pocs racons de la capital catalana on encara corre la fresca, la vegetació ens protegeix del sol i, en aquesta primera hora del matí, regna la tranquil·litat absoluta: el pati de l’Ateneu Barcelonès. Precisament una petita comunitat –tema central de l’entrevista–, en aquest cas històrica i cultural, amb seu al carrer Canuda. Subirats (Barcelona, 1951) és catedràtic de Ciència Política i doctor en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona.
Apliquem el terme ‘comunitat’ en molts àmbits: comunitat de veïns, comunitat educativa, comunitat europea, comunitat immigrant, etc. Però com definiria vostè aquest concepte?
En totes les comunitats hi ha un vincle, un lligam, una relació, una identitat, una pertinença… El filòsof italià, Roberto Esposito, actualment molt de moda, trenca el concepte de comunitat i parla del ‘com’ i de ‘humus’. El ‘com’ seria estar aplegat. Una partícula que comença per ‘co’ i que també trobem en molts conceptes avui en auge: compartir, col·laborar, coproduir, etc. Tots termes relacionats amb la interdependència: sols no podem fer moltes coses.
I ‘humus’?
En canvi, el concepte ‘humus’ prové del terme bé, però també de deute. Per tant, la comunitat és estar junts compartint béns, però també estar en deute amb els altres. La persona només forma part de la comunitat si depèn dels altres i els altres depenen de tu, és a dir, si es crea un vincle d’interdependència. Curiosament un terme contradictori a un altre que avui se li dóna molta importància: l’autonomia. Per exemple, es parla de persones grans dependents com una cosa negativa. Quan la cura i el lligam amb els altres ens fa ser persones; ens fa ser conscients del que som, del que els altres són per a nosaltres i del que nosaltres som pels altres. De fet, ens veiem a través dels altres.
Això vol dir que la comunitat és bàsica per a l’home? La comunitat és el marc idoni en el qual l’home es pugui desenvolupar?
És molt difícil imaginar l’existència d’una persona aïllada. La comunitat és un element constitutiu del fet de ser humà. Robinson Crusoe és l’exemple d’això. Ell només existeix quan apareix Dovendres i genera amb ell un vincle. Dit d’una altra manera, només es fa palesa l’existència d’una persona quan es viu en comunitat i es tenen lligams. De fet, Hannah Arendt ja parlava de la política com a vincle, lligam o relació entre les persones. Aquesta definició ens allunya de visions més existencialistes de la comunitat, és el cas d’aquells que comparteixen una mirada molt tancada de si mateixa i centrada en uns valors determinats. La comunitat és un element indestriable de les relacions personals, socials i humanes, però al mateix temps, això no vol dir que hi hagi una única comunitat. Hi ha moltes comunitats possibles.
Tots, en un mateix moment, formen part de vàries comunitats…
Exacte. Ningú té una única identitat. No estem en un temps d’identitats simples, tots tenim identitats compartides i creuades.
Ara, per exemple, es parla de ‘la comunitat virtual’. Tota comunitat ha d’estar vinculada a un lloc o espai?
Podem parlar de comunitats vinculades a un territori: la comunitat del Pirineu, la comunitat de Roquetes… La residència pot ser important, però no implica un vincle més fort que un altre. De fet, en el món digital han crescut estructures de comunitat en les quals les persones tenen més d’un vincle. Ara bé, tampoc, com va fer la ministre de Cultura, Ángeles González-Sinde, quan es discutia la llei que portava el seu nom, es pot parlar de ‘comunitat d’internautes’. Això no té sentit.
La comunitat, en relació amb altes conceptes com societat o individu, en aquest moment està en crisi?
Fa uns mesos vaig fer un parell de conferències a unes escoles en què la pregunta era: és millor compartir o compatir? Jo defensava que era millor compartir, no perquè sigui èticament millor, sinó perquè també els resultats són millors. A diferència dels béns materials, el té un o el té un altre, el coneixement no és un bé rival: nosaltres dos podem compartir coneixement i això no vol dir que a mi se m’acabi. A més, quan el coneixement es comparteix s’enriqueix i es recrea. Per tant, Viquipèdia millor que l’Enciclopèdia Britànica, Linux millor que Windows, etc. Dit d’una altra manera, els diferents elements d’economia col·laborativa basats en els coneixements acaben sent millors compartint que compatint. Al final de la conferència, però, una noia es va aixecar i va preguntar: “Això està molt bé, però en el fons això de compartir és per aquells que no poden compatir, no?”.
Sembla que no havia entès la conferència…
Era un col·legi de certa elit i aquella noia considerava l’acció de compartir com un pla B. Per tant, és cert que en l’essència de la societat contemporània neoliberal, la idea de compatir i el foment de l’individualisme és central i, sovint, s’entenen els vincles com una nosa. Per exemple, a les grans multinacionals, si una persona vol ascendir dins de la companyia una de les proves que se li fan és enviar-lo a la seu de Canadà o de Pakistan. Només pugen aquells que estan disposats a trencar els lligams familiars en benefici de la companyia. Els vincles estan vistos com un llast i una feblesa.
Per tant, per contrarestar aquest missatge que l’home es pot construir sol, quins beneficis aporta a l’home viure en comunitat?
D’entrada hem de tenir clara la impossibilitat de viure sol. Viure en l’absolut individualisme és una negativa de la persona. Per altra banda, el fet de compartir s’ha de veure com un enriquiment i no com un llast. En aquest sentit, hi ha moltes demostracions. (…)
Si voleu llegir l’entrevista sencera, acudiu als nostres punts de venda o compreu-la directament al nou iQuiosc.cat.
