Joan Rigol i Roig (1943) és un home de formació humanística i filosòfica. Va néixer a Torrelles de Llobregat el 4 d’abril de 1943. Màster en Administració i Direcció d’Empreses per ESADE i és membre de l’Institut Espanyol d’Analistes d’Inversion. El 1976 es va afiliar a Unió Democràtica, partit del qual ha estat president des del 1987 fins el 2000. Va ser diputat al Congrés els anys 1979-1980. Nomenat conseller de Treball en la segona legislatura (1980-1984), Conseller de Cultura en la següent legislatura (1984-1985), Diputat al Parlament de Catalunya en la tercera (19881992) i quarta legislatures (1992-1995), a l’inici de la sisena legislatura fou elegit president del Parlament de Catalunya (1999-2003). Designat senador en representació de la Generalitat l’any 1993, ocupà la vicepresidència primera en la cinquena legislatura (1995-1999). Compromès en la vida ciutadana, és membre actiu de diferents patronats de caràcter sociocultural (Gran Teatre del Liceu, Teatre Lliure, Fundació Olof Palme, Institut d’Humanitats, Capella Reial de Catalunya i Instituto Universitario Ortega y Gasset). El seu pensament sociopolític, de profundes arrels d’humanisme cristià, l’ha donat a conèixer a publicacions com Poble i consciència nacional (1986) o Camins de diàleg (2003), ambdós publicats per Edicions 62.
Ens trobem en un moment en què la llibertat d’expressió està a debat arran de l’afer de les vinyetes ofensives respecte Mahoma. Què creu que és el que ha passat en aquest cas?
El que jo veig clar és que darrera el fet de les vinyetes hi ha una mancança de credibilitat política que queda substituïda per l’economia -a casa nostra- o per la religió -en altres indrets-. Aleshores és quan es reacciona en aquest sentit fonamentalista. De fet, això és una cosa que també vam fer en el temps de les croades els cristians , no és una manera de fer que sigui imputable només a la religió musulmana. Actualment ens trobem que es reacciona religiosament a problemes que s’haurien de resoldre en el seu marc polític.
Més en general com concep vostè la llibertat d’expressió?
Penso que la llibertat d’expressió s’ha d’emmarcar sempre en el camp de les veritat polítiques, perquè forma part constituent de la pròpia persona. Les persones ens valorem precisament perquè tenim llibertat, sinó seríem una cosa, no una persona. La llibertat és el més sagrat que tenim. La llibertat la tenim no per fer el que ens passi per la barretina, sinó per ser creatiu envers els altres, per dirigir-nos als altres, perquè ens escoltin i ens prenguin en consideració. Si la llibertat d’expressió és per dir el que em sembla… doncs me’n vaig al mig d’un parc i dic allò primer que se’m passi pel cap. Però això no és la llibertat d’expressió, això és simplement un lloc on esbravar-se. Hem de poder expressar-nos religiosament com vulguem, sindicalment poder reivindicar els nostres drets… la llibertat d’expressió és allò que fa que la llibertat sigui reconeguda en l’àmbit on et trobes. Aquesta llibertat ha d’estar orientada de cara al bé comú, no per fer el que a mi em sembli. I passant pel bé comú, aquesta és una llibertat que troba el sentit no en ella mateixa sinó en la mesura que t’apropa i et fa solidari de l’altre.
Una concepció poc coneguda, de la llibertat d’expressió.
La llibertat d’expressió s’ha de formular, al meu entendre, en termes de diàleg. Diàleg vol dir conèixer a qui et dirigeixes, saber com és, saber comprendre’l i formular el teu missatge per intentar compartir amb l’altre, enriquir-me amb l’altre, sabent que el nostre interlocutor és una persona que també té sentiments i conviccions. És a aquest que t’adreces. Quan tens ganes de dir coses les dius a un subjecte determinat que té rostre humà, no té unes lletres de motllo en un titular de diari, sinó que té rostre humà. Si perds aquesta responsabilitat pots dir que exerceixes la llibertat d’expressió, però en el fons el que estàs fent és només fer-te un monument a tu mateix.
Per un cantó, arran de l’afer de les vinyetes, la reflexió que s’ha fet des d’Occident és que la llibertat d’expressió ha de prevaldre per sobre d’imposicions. Per un altre cantó, tots els partits que no són el PP venen a dir que els populars s’estan extralimitant en aquesta llibertat… On són els límits?
La llibertat d’expressió ha de tenir sempre l’altra cara de la mateixa moneda, la responsabilitat d’expressió. Una llibertat sense la responsabilitat social de la teva llibertat és una falsa llibertat, és una llibertat endogàmica, sobre tu mateix. Tenim la llibertat d’intentar fer un món més tramat, més solidari. En casos de gent que fa servir la llibertat no per comunicar-se sinó per exacerbar es fa un mal ús de la llibertat. Però aquesta manera d’entendre-ho no significa que jo tingui l’autoritat com per dir-li “prou”. Perquè si jo crec en la llibertat, he de creure, fins i tot, amb el mal ús que es pugui fer de la llibertat. Sinó, només crec en la llibertat que em va bé o que jo crec que és la de veritat. Això en el fons és despotisme. Per tant, el qui creu en la llibertat -i aquesta és la seva grandesa- en pot fer un bon o un mal ús. Si només en poguessis fer un bon ús no series plenament lliure. Els que creiem en la llibertat hem d’entendre que fins i tot aquells que en la nostra opinió en fan un mal ús també han de tenir espai en el conjunt de la societat.
Però aquí està l’arrel del conflicte, si hi ha d’haver una autoritat per punir aquest mal ús de la llibertat d’expressió.
Mentre no faci un mal concret, positiu i definit a l’altre la llibertat no té aquest límit. La llibertat d’opinió és fonamental i la llibertat de catèdra no cal dir-ho, perquè n’és la sublimació. Estem en una societat on, per sort, hi ha totes les gammes de blancs, negres i grisos. Si féssim passar la llibertat per l’adreçador de la nostra visió de l’ètica i la moral en el fons estaríem anant contra l’ètica i la moral.
Però aquesta frontera del “mal concret” és molt fina.
Sap quina és la mesura de tot això? És el nivell d’educació de la gent. Si la gent té criteri propi, entenent per criteri pensar, crear-se la seva pròpia opinió i poder tenir capacitat crítica envers els altres, aleshores la llibertat del que s’expressa es recondueix en funció de la receptivitat dels altres. Quan no hi ha educació, quan la gent es deixa portar només per les primeres impressions, es mostra emotiva sense passar per la racionalitat i demostra no tenir nivell cultural propi, aleshores es fa un mal ús de la llibertat i aquesta té una repercussió molt superior a la què hauria de tenir. Per això, per a poder exercir la llibertat d’expressió, hem d’elevar el nivell cultural del nostre país, el nivell il·lustrat, de capacitat crítica. Això és la responsabilitat de tots. Estem en una societat on hem posat com a prioritari el fet que la gent tingui aquesta capacitat de poder jutjar i poder tenir la seva pròpia opinió? Sovint penso que no. A vegades només fem servir l’educació per guanyar-nos la vida el dia de demà i no per generar criteri. Ens trobem en què socialment tenim una educació feble i que la capacitat crítica de la població és minsa, no només a Catalunya o a Espanya, sinó en el conjunt de la nostra societat. Aquest serien els límits, que la societat es posi l’autolímit al mal ús de la llibertat d’expressió.
Això sona molt bé, però igualment quan hi ha una agressió hi ha d’haver una autoritat que faci alguna cosa, no?
No, si aquesta no fa un mal positiu a un altre. Si no és aquest cas no hi ha d’haver cap autoritat que faci de censor. No hi pot haver censura si hi ha llibertat d’expressió. Ara si hi ha algú que fa una infàmia… lògicament hi ha els tribunals per defensar-se.
Parlem just d’això quan el Parlament de Catalunya, del qual vostè ha estat president, ha donat noves competències reguladores i sancionadores al Consell de l’Àudiovisual de Catalunya. Com ho veu?
Tot això és correcte i positiu…
…fins i tot que es pugui arribar a tancar una emissora?
Home, ha de ser molt gros perquè no es pugui continuar donant veu a persones que fan positivament mal. En tot cas aquests mecanismes de regulació han d’estar avalats per institucions que surtin de la pròpia democràcia. Sinó ens trobaríem en el temps de la censura i la dictadura, on no hauríem d’arribar mai. Però això només és en casos extrems i de delicte. No abans. El que si que hi ha en relació als mitjans de comunicació és una gran responsabilitat dels professionals. Si busquen només la morbositat del conflicte i no donen criteris perquè la gent que el llegeix sàpiga prendre’s bé el seu missatge està mancant a la seva responsabilitat. I és que a vegades veus que et busquen les pessigolles per poder generar un titular i que tingui aquesta certa morbositat. I això no és correcte.
Ho preguntàvem perquè des d’una legítima òptica absolutament liberal es clama per la supressió de tots aquests organismes reguladors.
La democràcia ha de tenir els seus mecanismes de regulació, fets amb criteris democràtics i sentit institucional, la qual cosa vol dir que no han de ser partidistes sinó que han de ser mecanismes d’autodefensa de la pròpia societat.
Com està el camp de la política en relació a la llibertat d’expressió?
El camp polític està molt mediatitzat; ens trobem que el missatge del polític ha d’arribar a la gent a través dels mitjans. Els mitjans tenen per funció captar el màxim d’atenció possible i en principi també ajudar a formar a criteris a la gent. El que passa és que això darrer exigeix un periodisme de molta qualitat i molta responsabilitat. De vegades aquest periodisme de responsabilitat s’ha de fer amb una perspectiva a llarg termini, no només mirant el número d’exemplars que es venen l’endemà. I això costa perquè darrera qualsevol mitjà hi ha uns criteris econòmics que són els que imposen les normes. Per tant, cal teixir una aliança entre aquests mitjans de comunicació responsables i una política de qualitat, cosa que voldria dir no intentar destruir l’altre sinó fer propostes centrades en el bé comú i no només per laquella gent que et pot votar. Això és imprescindible si volem tenir una societat amb uns mínims valors. Altrament, el mitjà es menja l’ànima de la pròpia societat. Aquest és un problema polític de primeríssim nivell a tot el món. Hi ha molts autors que estan posant molt en qüestió l’estatus actual de tot això. O revisem molt bé aquest espai polític, de manera que tingui credibilitat moral suficient per exigir a la gent esforços que vagin més enllà del seu simple interès privat, o anem només cap a la fragmentació de la gent en sí mateixa, buscant l’interès immediat, ara d’una empresa periodística, ara d’un polític… si sumem tot això no dóna una comunitat humana sinó simplement una suma d’interès privats que bandegen d’entrada el bé comú. Aquest és el problema que tenim a la nostra societat occidental.
Lamentablement sembla que ens encaminem cap a aquesta segona opció.
Sí, el fet és que critiquem molt a alguns per ser uns fanàtics religiosos, però no veiem la nostra biga, que és que estem en una societat…
De petits fanatismes…
Sí, tot això, tot això.
Els mateixos polítics fan un ús sovint desmesurat de la llibertat d’expressió, no sé si hi està d’acord.
Jo crec que sempre hi ha una correlació entre la qualitat política i la llibertat d’expressió que es reflexa a través dels mitjans. Quan hi ha una bona qualitat política, hi ha un bon missatge, els mitjans reflexen això. En canvi, quan la qualitat política és més aviat justeta, aleshores els mitjans furguen en aquesta migradesa de plantejaments i la amplifiquen, fent-se còmplices d’aquesta situació.
Vostè va protagonitzar un petit incident fa uns anys al Parlament el dia que va comparar irònicament els cossos de seguretat amb els animals sense adonar-se que el micro de la mesa del Parlament estava oberta. Si el micro hagués estat tancat ningú ho hauria sentit i no hauria passat res. No hi ha una certa hipocresia, en això?
Aquesta va ser una experiència personal dolorosa perquè jo no vaig insultar, però en canvi com que era molt més fàcil dir que havia insultat vaig haver de demanar perdó com si hagués insultat. I ho vaig fer i no em van caure els anells. Però qui va magnificar això va ser un periodista determinat. Jo ho assumeixo, ho accepto, però si aquest periodista hagués dit en quin marc i en quin context ho havia dit… ho hagués facilitat. Però no hi va haver ganes de voler-ho precisar, sinó de buscar la màxima morbositat possible d’una anècdota. Jo no he insultat mai ningú, almenys voluntàriament. Era una broma, si vols sense massa gust. Va passar això, vaig demanar perdó, vaig intentar reparar el mal que havia fet en els cossos de seguretat de l’Estat tan bé com vaig poder i va passar.
Però se’n fa un gra massa, de coses com aquesta, vaja.
I tant. És que si a mi em posessin un micro a casa meva i el que dic ho sentís tothom al final a casa ens barallaríem, perquè li donaria una dimensió que no té la nostra vida quotidiana. I això passaria a les famílies de tothom. Si féssim el Gran Hermano de casa nostra acabaríem per destrossar la nostra pròpia família.
Creu que ens manca educació en l’ús de la llibertat d’expressió?
Jo, ara fa temps que no estic posat en el món de l’escola, sí que crec que educar en la llibertat d’expressió és educar en la llibertat que tinc per comunicar-me amb els altres i, per tan, aprendre a dialogar, no aprendre a dir el primer que em passa pel cap i si faig mal a algú que s’aguanti. Sinó al contrari, saber que tinc coses a dir però que les tens en la mesura que t’adreces a un altre. S’ha d’aprendre a dialogar a casa, entre el pare i la mare, a l’escola… però dialogar és la responsabilitat quan sóc requerit per donar la meva opinió als altres, quan l’expreso. Això s’ha de fer a l’escola. I es fa… però de vegades no gaire. Perquè? Perquè estem en un món molt de soliloquis. Acostumats a una educació molt visual, a través de la televisió i la imatge, la paraula va perdent cada cop més força i més utilitat. Necessitem gent que sàpiga construir frases. Per tenir llibertat d’expressió el primer que cal és saber-se expressar i posar cada cosa al seu lloc. I això de vegades es perd. Sovint quan parlem fem gestos per a estalviar paraules. Tot això forma part de la llibertat d’expressió més bàsica i fonamental i tot això a vegades ens costa perquè estem en una societat d’imatges, d’intuïcions, de sentiments inexpressats però molt valorats. Tot això és del que de vegades té de mancança la nostra educació.
De totes maneres en aquest camp de l’educació tampoc no ha existit mai aquest moment en què s’hagi fet aquesta educació en valors, profunda, reflexiva…
Si, això és cert, mai el nostre país ha tingut un nivell d’educació com per formar-se en aquest sentit. Però a d’altres indrets d’Europa l’han tingut i curiosament també a llocs com Sudamèrica, on han tingut una educació amb molta més rigorositat en la cultura de la paraula, cosa que els fa expressar molt més bé… Nosaltres no ho hem tingut, no hem tingut el segle XVIII il·lustrat. Quan a França hi havia el moviment enciclopèdic i la voluntat de divulgar la cultura per tota la societat, quan a Anglaterra hi havia en Locke o en Hume i a Alemanya en Kant… nosaltres encara cremàvem bruixes… i això és un handicap fort que portem a sobre. I ara que tenim uns mitjans econòmics, d’infraestructura considerables hem d’entendre que hem de recuperar terreny i un terreny secular. A vegades volem educar en les matèries més avançades del món i ens falla una mica la base perquè no tenim aquesta tradició. La tenen determinats àmbits il·lustrats del país però ara tenim la gran sort d’haver obert l’educació a totes les classes socials i aquí és on hauríem de fer un esforç de gran de qualitat educativa. Crec que no es fa del tot.
De totes maneres, el fet de que estiguem en un moment de gran progrés econòmic podria significar una oportunitat per treballar totes aquestes altres dimensions, no?
No, això no és exactament així, perquè quan un aprèn més és quan més ho necessita i és conscient de que ha de fer un esforç per tirar endavant. Per dir-ho d’una manera més clara, mai la cultura és i ha estat de les societats acomodades. La cultural generalment és d’aquelles societats que necessiten empenta i per tant on es prima aquesta capacitat emprenedora, responsable. Nosaltres hem viscut un període de gran creixement econòmic però és un creixement econòmic induït, no és un creixement que hagi vingut del propi esforç. Hi ha països que han hagut de premiar aquest esforç i aquesta responsabilitat personal. Això és un bon substrat per crear una colla de valors que fan que es mesuri la gent per aquesta capacitat d’assumir responsabilitats i no només per un vernís de cultura.
