El catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona i exdirector de l’Observatori del Paisatge de Catalunya subratlla el valor del paisatge com a bé comú i fonamental per a tothom.
Què és el paisatge?
Paisatge és allò que veiem i com ho veiem, és a dir, és la dimensió física perceptible del nostre entorn, però alhora també la manera en com el percebem. En aquest sentit, el paisatge té una dimensió objectiva però alhora subjectiva.
Té un punt de perspectivisme també, és a dir, que en funció de qui l’observa pot ser una cosa o una altra?
En bona part és així, però sense oblidar que es parteix d’un substrat concret, material, real. És a dir, el paisatge no és una entelèquia, encara que ens influeixi de maneres diferents. No estem parlant d’una ficció. Això és interessant perquè precisament ha donat lloc a diferents tradicions en l’àmbit més acadèmic que de vegades no es troben perquè unes només emfatitzen el que és material, palpable, i altres només emfatitzen el que és perceptible cultural, social. I això no pot ser perquè van cadascuna pel seu camí i no s’acaben trobant. Cal contemplar les dues perspectives plegades perquè, si no, ens arrisquem a veure només una cara de la moneda.
“El paisatge és llegat, és patrimoni cultural, històric… és un espai de gaudi i de construcció col·lectiva. És un bé comú, com pot ser-ho un altre recurs natural com l’aigua, l’aire… Tot i que la seva gestió sigui més complexa”
Quins atributs s’han de donar per considerar que alguna cosa és un paisatge?
Si mires les diferents definicions, veuràs que aquí sí que hi ha un cert consens. El Conveni Europeu del Paisatge considera que el paisatge ho és tot. És a dir, que la dimensió, diguem-ho així, terrestre, tota ella en qualsevol mena d’entorn i d’ambient, és paisatge. Sigui natural, sigui cultural, estigui en bon estat, estigui degradat… Tot això és paisatge. El que passa és que tot això és filtrat, llavors, pel que dèiem, per la mirada individual i social. Per tant, els valors aquí ja divergeixen en funció d’aquest filtre que hi posem entremig. Per ser paisatge no cal cap atribut concret, perquè en realitat tot ho és.
No cal que una cosa sigui bella per ser considerada paisatge?
No. Aquí tenim una de les deformacions pròpies de la cultura occidental… perquè en realitat el concepte de paisatge i la paraula mateix es constitueixen sobretot entorn del Renaixement. Va ser llavors quan es vinculava a una lectura artística, sobretot i, per tant, a una lectura estètica. Sí que des de bon principi hi ha una certa associació entre paisatge i bellesa. Sempre es fa referència a una porció de la superfície terrestre molt bonica, molt singular, molt especial i la que no ho és ja no és paisatge. Això, de fet, ens ha arribat fins avui. Si mires les definicions de paisatge de qualsevol diccionari, en totes, trobes aquesta dimensió escènica. Això que en bona part té una explicació i té una lògica històrica, també té un risc.
Quina mena de risc?
Si tu vols incorporar el paisatge en l’àmbit del planejament, de l’ordenació del territori, etc., no et val. No n’hi ha prou, perquè això voldria dir que deixaries de banda tots aquells paisatges que no estan catalogats, que no són singulars, que no són especials i, per tant, que ja no són objecte ni mereixen interès. De fet, d’aquí trobem la gran aportació del Conveni Europeu del Paisatge de l’any 2000, que és una peça clau i que és la que va orientar moltes legislacions posteriors. El conveni diu que ens hem de fixar en aquells paisatges quotidians, ordinaris, fins i tot potser alguns de degradats, marginals, perquè és aquí on cal actuar.
És un dret?
Sí. Tothom té dret al paisatge. No només n’hem de poder gaudir els caps de setmana o durant les vacances quan anem a un paisatge molt específic, molt singular, al qual només poden anar uns quants, sinó que els paisatges de la vida quotidiana han de tenir també valors i s’han de poder gaudir. D’aquí ve tota una nova filosofia entorn del concepte de paisatge, que és la que jo crec que actualment cal tirar endavant.
El paisatge és un bé comú?
Sí. Aquesta és una altra aportació que es deriva del conveni europeu, tot i que allà encara no se’n parla. És un bé comú percebut col·lectivament, encara que individualment, pugui ser objecte de diferents mirades. És llegat, és patrimoni cultural, històric… és un espai de gaudi i de construcció col·lectiva. És un bé comú, com pot ser-ho un altre recurs natural com l’aigua, l’aire… Amb una diferència. La gestió d’aquest bé comú és més complexa perquè l’aigua, per exemple, té una dimensió material molt clara i es pot mesurar o quantificar, però tots tenim clar que és un bé comú. Doncs bé, amb el paisatge passa el mateix, però la seva gestió és més complexa perquè té sempre aquesta dimensió més intangible, més cultural, social, perquè… de qui és propietat el paisatge? De ningú. Tu pots ser propietari d’una parcel·la, d’una porció del territori, però no del paisatge com a tal, perquè no pots privar la societat o un col·lectiu de mirar-lo.
Com creu vostè que es construeix socialment el paisatge?
Es construeix històricament, materialment, però també culturalment, en el sentit que el paisatge, i més en l’entorn que nosaltres ens movem, és un palimpsest que té com a mínim entre dos mil i quatre mil anys d’història, o potser més. Té lloc allà on és perceptible la petjada i la transformació claríssima per part de les ciutats humanes, com a mínim des del neolític. Per tant, hi ha una successió contínua de capes, que alhora representa l’empremta contínua de diferents cultures, societats, civilitzacions on es va construint materialment, de manera social i col·lectivament. Però és un paisatge anònim, en el sentit que l’han construït les mans anònimes de generacions i generacions de pagesos i d’obrers al llarg de la història. Paral·lelament, hem anat construint tota una sèrie d’estereotips, d’arquetips i de símbols vinculats al paisatge. Això és molt clar en el cas de la muntanya a Catalunya. La muntanya és i ha estat sempre –sempre vull dir en els darrers dos segles– una porció del paisatge molt valorat, però molt més a partir de la Renaixença, i no abans, i en l’àmbit europeu. Els romàntics posen en valor la muntanya. Va ser llavors quan els centres excursionistes comencen a editar guies. L’anada a la muntanya es veu com un espai també saludable. Tot aquest procés dona valor a una classe de paisatge que feia només un segle era marginat i com a molt era un espai on es podien trobar determinats recursos naturals. Però més enllà d’això no és el mateix la manera en què mirem el paisatge aquí, a casa nostra, que com es mira al Japó, o a la Xina, o al món àrab. Per això parlem de construcció social, que vol dir també cultural del paisatge.
Des del poder, s’usa la subjectivitat del paisatge?
Sí, claríssimament, fins i tot des de la geopolítica. Tots aquests valors, simbologies i arquetips de paisatges determinats són objecte d’un ús ideològic i polític.
Es transformen les diferents visions sobre el paisatge de manera interessada en objectius particulars?
Hi ha determinats tipus de paisatges que són elevats a la cúspide cultural i ideològica, i d’altres que són marginats. I per què uns sí i altres no? Doncs senzillament perquè aquests que són “seleccionats”, responen als valors imperants per part d’una classe social que és la que controla el poder en aquell moment determinat de la història. Per tant, permet una associació entre una classe de paisatge que conté uns valors i els propis d’aquella classe social que en aquell moment ocupa el poder.
“Si la població viu en els paisatges que han estat més alterats des del punt de vista negatiu, és aquí on cal apuntar les polítiques de reordenació, de disseny…”
Paisatge i nacionalisme van de bracet?
Fixa’t que hi ha cronològicament una correspondència entre els orígens del catalanisme polític a Catalunya i la selecció, entre cometes, d’un determinat tipus de paisatge en detriment d’altres. Per exemple, els paisatges de la Catalunya Vella, els paisatges de, diguem-ho així, la Garrotxa o l’Empordà són els paisatges cantats i lloats, els paisatges que es corresponen amb els orígens de la nació. Hi ha tota una simbiosi entre un discurs polític i ideològic vinculat als orígens del catalanisme polític i allò que encarnava millor aquest discurs, que eren aquesta mena de paisatges. Lloem la Catalunya humida, la Catalunya verda, en canvi, tots els paisatges més secs, àrids i semiàrids del sud de Catalunya o fins i tot de l’oest, passen a segon terme. D’això se’n queixava Josep Iglésies des de Reus als anys trenta respecte al Centre Excursionista de Catalunya: “Com pot ser que només editeu guies del nord, del Pirineu i del Prepirineu i no hi ha ni una miserable guia de més avall de Reus?”. Hi ha una selecció –no atzarosa– d’uns paisatges excelsos, uns paisatges cantats que es reproduiran posteriorment a l’escola i que més tard també es reprodueixen als mitjans, que són els paisatges arquetípics on aquella societat troba encarnats els seus valors, però se’n marginen d’altres.
Els paisatges ens transformen?
Sí, i això té unes conseqüències fins i tot de caràcter geopolític. No és casualitat que en aquesta Catalunya del sud, àrids i semiàrids més secs, més groguencs, més obrers, s’hi hagin instal·lat les úniques centrals nuclears que tenim, la major part dels parcs eòlics, el complex petroquímic més important del sud de la Mediterrània, etcètera. Sí que alguna d’aquestes instal·lacions pot obeir a qüestions de rendibilitat, qüestions de deslocalització, però que tot hi respongui vol dir que aquell paisatge no es valora i, per tant, no hi ha hagut cap connexió amb els habitants. Els estereotips nacionals afecten el conjunt del país i el transformen. La filòloga i activista Roser Vernet, del Priorat, ho explica molt bé. Ella, que és una de les grans reivindicadores d’aquests paisatges del sud, diu que de petita se’ls inculcava a l’escola una classe de paisatge que es corresponia amb el pintat per l’escola d’Olot i el paisatge de la Catalunya Vella i ella s’adonava que a casa seva el paisatge era un altre. La tendència natural era pensar que el seu paisatge valia menys. Per què no sortia mai el Priorat? Això, és clar, de retruc, acaba influint als habitants d’aquells paisatges “de segona” i té conseqüències. Una de les obligacions o responsabilitats dels que ens dediquem a aquest camp és la de demostrar que tots els paisatges tenen vàlua, tenen valors, simplement són diferents, però objectivament en tenen.
Quins són els valors del paisatge?
Valors estètics, sens dubte. Valors socials, econòmics, productius, ambientals… I així podríem fer una llista ben llarga.
Hi ha paisatges amb valors simbòlics i d’ altres tenen més valors productius?
Muntanyes com el Montsant, on el món de l’ermitatge ha estat sempre molt important, o com Montserrat, tenen un valor simbòlic i espiritual importantíssim. I no és perquè sí, sinó perquè realment històricament hi ha hagut eremites, ermitans… i hi ha hagut tota una tradició que ha conferit a aquestes serralades un valor espiritual. En canvi, la Serralada Transversal o el Puigsacalm no tenen aquest valor. Tenen un altre valor més escènic o un valor més ecològic, però l’espiritual no hi és. No es pot dir que tots els valors siguin presents arreu, però sí que tots els paisatges tenen alguna mena de valor.
La configuració del paisatge ens condiciona l’estat anímic?
Exactament, tornant al conveni europeu, la gràcia és fer veure als governs que el paisatge és un element rellevant per a la qualitat de vida de les persones. Però quin paisatge? Només el que veiem dues vegades l’any? No. El paisatge ordinari, que és moltes vegades el paisatge més transformat, mal transformat, el paisatge que et colpeix més i que veus quotidianament anant de casa a la feina i de la feina a la casa. Aquest és el que veus i aquest és el que et provoca i pot modificar el teu estat d’ànim. Per això parlem del dret al paisatge. A quin paisatge? A uns paisatges de postal? No! També a uns paisatges que siguin harmònics, que estiguin ben gestionats, que no provoquin aquestes reaccions, perquè han estat ben pensats, perquè encara que siguin industrials són ben ordenats i tenen uns valors que ressalten i els pots percebre amb facilitat. Si resulta que la major part de la població viu quotidianament en els paisatges que han estat més alterats, però des del punt de vista negatiu, perquè no han estat mai objecte de cap gestió, ni han estat mai objecte d’interès, doncs és aquí on hem d’apuntar les polítiques de reordenació, de reequilibri, de disseny…
Hauria de ser més democràtic el paisatge? La participació de la ciutadania hi hauria de tenir pes?
Ara es parla molt de paisatge i democràcia. Els italians parlen molt sovint d’il governo del paesaggio, el govern del paisatge. És una expressió que fins ara no es feia servir mai. Es parlava del govern del país o del territori, però ara apareix aquest concepte nou. És una manera de dir que aquest bé comú s’ha de governar i gestionar col·lectivament. Per tant, hi ha un plus de democràcia real en aquells països i societats que són capaços de fer això. Significa prendre’s molt seriosament els processos de participació i donar valor a aquests instruments d’ordenació del paisatge, com pot ser la Llei de paisatge de Catalunya. Així generarem una autèntica democràcia per decidir quin paisatge volem.
Una qüestió que sempre ens ronda, parlant del paisatge: pensa que és possible el binomi desenvolupament econòmic i preservació del paisatge?
No només penso que és possible sinó que, si s’aconsegueix, va en benefici de la mateixa activitat. Des de l’Observatori, vam elaborar un document que anava en aquesta línia. Es volia demostrar als sectors més reticents, sobretot als econòmics, que si eren curosos i executaven la seva activitat sobre un paisatge determinat, de manera sensible i curosa, la seva activitat se’n podria veure beneficiada. Per al sector turístic per exemple, el paisatge és un actiu de primer ordre. La major part dels visitants a Suïssa hi van pel paisatge!
I en àmbits no turístics?
Està més que demostrat que el vi produït en un entorn que és conegut per la seva qualitat paisatgística, a igualtat de qualitat amb altres vins produïts en altres entorns, té un valor afegit que fins i tot permet apujar el preu. No perquè sigui més bo, sinó perquè el consumidor associa que aquell vi s’ha produït en un entorn, en un paisatge, de molta qualitat i, per tant, associa la qualitat del paisatge i la qualitat del vi.
