Els mòbils han transformat totalment la forma d’estar inclosos en la societat.
Joan Majó
Són unes eines de control extraordinàries que cap dictadura mai hauria somiat tenir.
Jordi Pigem
JOAN MAJÓ (Mataró, 1939) és enginyer industrial. Empresari en el camp de l’electrònica, va estar molt vinculat a la política de telecomunicacions, investigació i ciència de la Unió Europea en tant que conseller assessor de la Comissió Europea en matèria de telecomunicacions i informàtica, president del “Information Society Forum” de Brussel·les i del “European Institute for Media” de Düsseldorf. Va ser alcalde de Mataró i ministre d’Indústria.
JORDI PIGEM (Barcelona, 1964) és filòsof de la ciència i escriptor. Doctor en Filosofia per la UB, del 1998 a 2003 fou professor en el Masters in Holistic Science del Schumacher College (Dartington, RU). És autor de Àngels i robots: La condició humana en la societat hipertecnològica (Premi Joan Maragall, 2016, editat en català per Viena i en castellà per Fragmenta), on alerta del potencial deshumanitzador de l’ús excessiu de les tecnologies.
Dues dècades després de la generalització de l’ús dels telèfons mòbils (els deu darrers anys “intel·ligents”), aprofitem la celebració del Mobile World Congress a Barcelona per reflexionar sobre com ens estan transformant aquests dispositius des d’un punt de vista antropològic.
Quines són les conseqüències profundes de l’ús del telèfon mòbil en el nostre cervell, en les nostres pautes d’actuació, de relació, de consum… ara que ja fa vint anys que en fem ús? Estan canviant la nostra percepció de la realitat?
JOANMAJÓ — Deixa’m començar dient que ens estem equivocant i em sembla que li diem telèfon a una cosa que ja no és un telèfon sinó molt més coses. Com que és l’hereu dels telèfons que estaven enganxats a la paret, els fixos, en diem telèfons mòbils, però és molt més que això. És un ordinador, un gran ordinador, amb una capacitat de computació com el de la suma de molts ordinadors que coneixem de l’època de fa vint anys. És un element que et permet ampliar la capacitat de tots els teus sentits, excepte l’olor. El telèfon mòbil intel·ligent ens canvia molt perquè ens converteix en persones que poden tenir a la butxaca una quantitat d’eines que abans estaven repartides i que no es podien portar a sobre; ens permeten una vida diferent. Jo ja no penso en els mòbils en si sinó en moltes de les coses que hi ha dins d’aquests aparells.
L’altra cosa és que, quan jo parlo de valors, vull aclarir que segurament no parlo de tots els valors sinó que parlo fonamentalment d’aquells valors que estan relacionats amb la tecnologia i la política, que és la meva experiència. Jo parlaré de tres valors, que són els que històricament –a partir de la Revolució Francesa- n’hem dit llibertat, igualtat i fraternitat, que per mi ja no s’han de dir així sinó “autonomia personal” –la capacitat de fer les coses lliurement–; “equitat”, perquè no vol dir que tots hem de ser idèntics sinó que no hi hagi exclusió; i “inclusió social”, en el sentit de formar part d’un conjunt, d’una col·lectivitat, sigui més gran o més petita.
JORDI PIGEM—Si en Joan deia que no són telèfons jo afegiria que no són intel·ligents. Estem enlluernats per aquesta idea de la intel·ligència artificial però el que fan aquestes màquines és simplement aplicar de manera mecànica uns algoritmes. No tenen cap percepció, cap experiència, cap intel·ligència. Si poses una frases al Google Translator del català a l’anglès potser te la tradueix bé, però no l’entén, no ha entès res. De la mateixa manera, fas una operació matemàtica en una calculadora i et dona immediatament el resultat exacte però no haurà entès res: farà l’arrel quadrada però mai no entendrà el teorema de Pitàgores. La única intel·ligència, en tot cas, és la de les persones que han dissenyat aquests aparells o els utilitzen. Aleshores, com ens han canviat? És evident que són unes eines molt poderoses i ja podem veure que generen efectes que fa vint anys no haguéssim ni imaginat. Per exemple, entrar en un restaurant o un espai públic i veure una família de quatre persones sense parlar entre ells i mirant cadascú el seu dispositiu; passa el mateix amb moltes parelles. A les sales d’espera de pediatria abans els nens jugaven, ara estan amb el seu mòbil. I veus pares i mares que van mirant el telèfon mentre ignoren el nadó que els està reclamant l’atenció o bé posen el nadó a mirar el mòbil en comptes de què miri el món. Semblen ignorar que l’OMS ha qualificat els mòbils de “potencialment cancerígens”, al mateix nivell que el cafè, que es pot prendre unes quantes vegades al dia i no passa res. Però no li donaries a una criatura petita.
En molts sentits, aquesta eina tan poderosa crea una gran bombolla, una bombolla que ens atomitza, que ens fa creure que som independents els uns dels altres i en aquest sentit erosiona la xarxa de relacions que constitueix tota societat. Cadascú es posa dins d’una bombolla i això altera les relacions humanes. Hi ha molts joves o adolescents que la majoria de converses que tenen no són mirant-se als ulls, en una simfonia de detalls i d’empatia, sinó teclejant de pantalla a pantalla, que és fantàstic si has de parlar amb algú que està al Canadà, però el veritable desenvolupament humà té molt més a veure amb saber parlar amb una persona mirant-la als ulls. Per tant, sí que hi ha tot un seguit de qüestions que antropològicament ens canvien moltíssim.
Quins canvis més veieu?
J.M. —Coincideixo molt amb el que ha dit en Jordi. El que passa és que, per mi, això que ell explica, és el tercer dels valors que jo comentava, és a dir, el de la inclusió social. Té tota la raó en què aquesta eina ha canviat la forma d’estar inclòs en la societat: abans els amics eren una colla que es trobava per jugar a futbol, ara pot ser una colla que parla per un xat de whatsapp. La forma en què personalment ens sentim inclosos en una societat… ha canviat molt per això que dèiem, l’ús del telèfon mòbil, i un altre element que és la connectivitat global. El que ens ha canviat la vida és internet, la connectivitat global, i aquesta eina que ens permet estar-hi connectats i fer moltes coses alhora. No només està canviant la nostra manera de ser sinó que ens hauria d’obligar a canviar molts dels hàbits socials i a adaptar les normes polítiques i socials. Això de la llibertat i la igualtat en aquest nou espai virtual hem de veure si no necessita un nou tipus de reglamentació de les que té la nostra convivència física.
J.P. —Pel que fa a la connectivitat per mi és paradoxal que si bé tots tenim aquesta oportunitat de comunicar-nos molt més instantàniament, no veig que la societat estigui més cohesionada que abans. Al contrari, veig més fragmentació. Tenim més eines per comunicar-nos però ens escoltem menys els uns als altres. Això també pot tenir a veure amb el fet que hi ha aquesta allau de banalitats a xarxes com Twitter. En molts casos es poden trasmetre idees molt importants d’una manera extraordinàriament efectiva, i tant, però massa sovint ofeguen el pensament complex, subtil, matisat, articulat, sense el qual no podem entendre les coses a fons. L’ús d’aquestes xarxes sovint fa que només escoltis els que pensen igual que tu. Hi ha estudis sociològics que mostren com l’ús de dispositius mòbils i xarxes socials està portant a radicalitzar les posicions en molts debats, perquè cadascú només es fixa en la perspectiva dels seus, que semblen ser tothom.
Un altre element molt important són els estudis que parlen d’una pèrdua de la capacitat d’atenció. Hi ha psicòlegs que constaten una davallada de la capacitat d’estar atents, i això es reflecteix també en què les pel·lícules i els anuncis cada cop tenen escenes més breus perquè la nostra capacitat d’estar atents està minvant. Hi ha estudiants que expliquen que els costa estudiar perquè no poden parar de mirar què és el darrer que s’ha dit a Twitter o a Facebook. Abans era habitual agafar un llibre i passar hores i hores llegint-lo. Avui, sota l’allau de missatges aparentment urgents, la lectura en profunditat es fa més difícil, i potser és molt més necessària. Tot això trobo que antropològicament és molt rellevant.
J.M. —Nosaltres, com a humans, necessitem tres tipus de recursos: els aliments, l’energia i la informació. Quan d’alguna d’aquestes coses la persona humana en té poca, té un problema. I quan d’algun d’aquests elements també en té massa, té una altra mena de problemes. En el cas de la informació ens està passant això. Nosaltres hem viscut unes èpoques molt llargues amb una enorme manca d’informació –penseu en quan no era possible enregistrar un pensament enlloc, de manera que l’única informació que rebies era la que et deia la persona que estava davant teu- i per tant en el moment en què s’inventa l’escriptura, després la impremta… la cosa canviava molt. Ara, amb internet i els mòbils, el que tenim és massa informació. I per poder viure amb aquest excés d’informació hem de fer una sèrie de coses. En Jordi en deia algunes, per exemple seleccionar què escoltem i què no, perquè acabem seleccionant només el que ens agrada i anem polaritzant la nostra forma d’entendre les coses i es van creant societats molt més polaritzades, que a més comporten la simplificació. Jo dic: alerta amb els referèndums, perquè les coses no es resolen amb un “sí” o amb un “no”. Les coses es resolen analitzant-les, poc a poc, i trobant la forma de resoldre aquesta complexitat… quan fas un “sí” o un “no” es simplifica la complexitat. I per tant crec que, estant plenament d’acord amb el que deia en Jordi, hem d’adonar-nos que patim un excés d’informació i a més d’informació no contrastada, i sovint manipulada, de vegades conscientment i de vegades potser no.
És evident que aquests aparells ens permeten coses meravelloses –comunicar-nos amb algú a milers de quilòmetres amb un simple Whatsapp- però que alhora també ens generen una dependència absoluta. Sabrem trobar la manera de trobar el punt d’equilibri o encara necessitem vint anys més per aconseguir-ho?
J.P. —És cert que hi ha una falta de maduresa, però no sé si és qüestió de temps. Són els gadgets els que porten el volant, no nosaltres. Per molt que intentem governar-los, constantment apareixen noves tecnologies i noves funcions que porten la iniciativa, ens enlluernen i imposen el seu ritme. Respecte el que deia en Joan sobre l’excés d’informació i la informació no contrastada, jo hi afegiria el fet que molta d’aquesta informació és trivial. Venim d’una època en què havies d’esforçar-te per tenir molta informació i ara és impressionant, per exemple, el que et pots trobar en una entrada de la Viquipèdia, o com et pots descarregar un article científic o acadèmic en un instant… però tinc la sensació que el 90 per cent del que es rep en els mòbils és informació supèrflua, que dispersa l’atenció i obnubila la ment. Aquesta dispersió comporta a la llarga una pèrdua de salut psicològica i emocional. Ens fa sentir menys arrelats, més desorientats. Són eines, però tota eina té un risc: el foc és molt útil, però crema i has de saber contenir-lo. No dic que el mòbil, amb un ús moderat, no pugui ser fantàstic. Però la major part de l’ús que se’n fa els psicòlegs el defineixen com addictiu…
J. M.—Jo vaig fer la carrera d’enginyer industrial, m’agradava la tecnologia, i els primers anys d’exercir la meva feina vaig tenir la possibilitat de tractar amb aquelles primeres noves tecnologies digitals. Cada vegada vaig quedar més convençut que estàvem creant unes eines que ens ajudaven molt a fer millor coses que ja fèiem o fer-les amb menys esforç… i per tant era una cosa boníssima. Però també vaig quedar convençut que la tecnologia tenia una altra cara i és que era una generadora de desigualtat extraordinària. Per això, al cap de dos anys d’acabar la carrera d’enginyer em vaig posar a estudiar Ciències Polítiques, perquè vaig pensar que el que generava problemes no era la tecnologia sinó la finalitat amb què s’aplicava la tecnologia. El ganivet pot servir tant per tallar un bon pernil com per matar algú. Les immenses aplicacions tecnològiques en principi són molt bones i ens ajuden molt però depèn molt de perquè s’utilitzen… i això o és fruit d’una decisió personal, o conseqüència d’una regulació. I per tant la regulació de les eines tecnològiques és un element fonamental del camp de la política. I una cosa que s’ha de fer és regular el funcionament de les xarxes, perquè ara s’està fent d’una manera absurda i extremista. Els xinesos què fan? No deixar accedir la gent a internet, és a dir, censurar. I els americans? No posar cap tipus de límit als continguts; tothom pot dir el que vulgui, sense cap control. Em fa l’efecte que un dels problemes seriosos que tenim en aquest moment és que la tecnologia ha anat tan ràpid… que no hi ha hagut temps de fer una presa de consciència social i conseqüentment la política ha anat sempre al darrera.
Fins a quin punt hi ha una tirania de la tecnologia en la mesura que cada nova etapa vinculada als mòbils no està tan pensada en satisfer una necessitat sinó en usar una nova tecnologia que la indústria desenvolupa? Això és difícilment aturable?
J.M. —Bé, hi ha algunes coses que en alguns llocs ja estan aturant, per exemple la mercantilització de les nostres dades personals… que és una cosa increïble. I a més, aquestes dades de forma conscient o inconscient les pugem a la xarxa i molta gent, que hi pot tenir accés, i alguns a més les fan servir per a generar diners. Això s’ha de regular urgentment.
J.P.—Sí, crec que el que ens ha portat fins aquí no són tant les necessitats de les persones com les necessitats de la dinàmica econòmica i tecnològica. Aquestes eines són un instrument de control més extraordinari del que cap dictadura mai hauria somiat tenir. Tots els grans estats tenen serveis d’espionatge que emmagatzemen tantes dades com poden. I a través del mòbil es pot saber moltíssim del que fas o deixes de fer. De tota manera, anant una mica enrere: si fa trenta anys ens haguessin preguntat quines tecnologies realment necessitàvem, ningú hagués dit que li feia falta un instrument per anar pel carrer parlant per telèfon i consultant tot de coses. No crec que això s’hagués considerat una prioritat. El que ens dona un fantàstic accés al coneixement és internet, no els mòbils. De fet, de mòbil jo no en tinc, i conec unes quantes persones que tampoc. No en tinc perquè quan van aparèixer ja era molt conscient de l’impacte ecològic que comporten, i trobo que són com un experiment a gran escala en què no hi vull participar. Dic experiment també perquè el món d’avui penso que ens demana aprendre a viure millor amb menys, i no veig com hi haurà manera de satisfer la demanda creixent d’energia i metalls rars que els mòbils requereixen. Són una tecnologia insostenible a llarg termini. I, com deia en Joan abans, no crec que estigui adaptada a les persones sinó als interessos de determinades estructures. El repte que se’ns planteja és si donem prioritat a les qüestiones humanes o a la tecnologia. La idea de posar la tecnologia al servei de les persones és molt bonica, però molt sovint posem la tecnologia al davant.
En Joan Majó sí que en té, de mòbil. De fet va assistir al seu naixement i la seva generalització a Europa, des de la Comisió Europea. Quin ús en procura fer?
J.M. —Jo, que estic bastant d’acord amb el fons del que diu en Jordi, ho explico d’una forma diferent. Sí que tinc mòbil i la veritat és que em resulta molt útil, però només el faig servir per aquelles coses que vull, per exemple no estic a les xarxes socials, només faig servir el Whatsapp. I tinc algunes estones el mòbil apagat. Hi ha una sèrie d’elements que van junt amb el mòbil que depenen de si tu vols o no que el mòbil et serveixi per segons què. Tal com deies, jo estava treballant a la Comissió Europea a meitats dels noranta quan vam posar en marxar la telefonia mòbil a nivell europeu. I em va semblar bé, que es fes, en aquell moment. Per què em va semblar bé? Perquè el telèfon, que s’havia inventat a finals del segle XIX, comunicava només a través de cable. Cap als anys cinquanta del segle XX van néixer la ràdio i la televisió, que ja anaven per ones, sense cables, i que eren bidireccionals; permetien no només rebre sinó també enviar informació. Llavors, a finals dels 80, vam arribar a la següent reflexió: per què hem de deixar el telèfon a casa enganxat a un cable si ens aniria molt millor portar-lo a sobre i que, per tant, emetés per ones? I en canvi, la televisió –que no t’emportaries de casa–, poguessis rebre-la per cable? I aquest és el motiu pel qual va entrar la telefonia mòbil i després la televisió per internet, posteriorment digitalitzada. Insisteixo: allò important és tenir noves eines i decidir autònomament si les vols o no i sobretot perquè les vols.
J.P.—Sí, penso que del que es tracta és d’utilitzar-ho com a eina i tenir la responsabilitat de fer-ho. Això pot ser més fàcil pels que tenim una certa edat i més difícils pels més joves, que aviat tenen la pressió de s’ha d’estar a Instagram o a la xarxa que sigui, i si no hi ets hi ha el risc de quedar exclòs. Per mi, és un instrument tan potent com perillós, i cal usar-lo amb cautela, amb cura, amb consciència, amb seny.
