Veure com, teòricament de cop i volta, una guerra s’engega davant nostre, com si fos un programa més en la nostra graella de continguts a consumir, és realment una vivència singular, extraordinària, fora del comú. Ja ens va passar amb Ucraïna: no és que no hi hagués guerres en el món a febrer de 2022 –s’estima que existien l’any passat uns 34 conflictes armats arreu del món, com els anys precedents-, però no n’hi havia cap que ens toqués de prop, desenganyem-nos, que ens frapés. Doncs de la mateixa manera, no és que no sabéssim que la situació a Gaza i als territoris palestins ocupats fos molt dura, però ja ens n’havíem oblidat una mica, de tot això. D’aquesta zona, concretament d’Israel, estàvem entretinguts veient l’estira-i-arronsa del govern Netanyahu amb el sistema judicial de l’Estat, per veure qui era capaç d’imposar-se. Però dels palestins no se’n sentia res.
Paral·lelament, i una mica més sotto voce, del que sí que es parlava era del procés de normalització de relacions diplomàtiques entre diversos estats musulmans i/o àrabs amb Israel, una dinàmica anomenada Acords d’Abraham –ja ho saben, el patriarca que congrega els orígens de les tres tradicions monoteistes- patrocinada per ni més ni menys que l’expresident nord-americà Donald Trump. Un procés pel qual –a canvi de contrapartides per part d’Israel- alguns enemics històrics de l’Estat hebreu el reconeixien després de dècades d’enfrontament. Per exemple, el Marroc. A canvi de què? Doncs que els Estats Units s’expressessin de forma clara i definitiva a favor de la marroquinitat del Sàhara Occidental, és a dir, el mateix que Espanya ha acabat fent.
“Tu signes la pau amb Israel i jo et compenso donant-te quelcom valuós per tu”, li va etzibar el multimilionari nord-americà al rei del Marroc, Mohammed VI per convèncer-lo, en la seva manera de fer política com a deals, com a “tractes”, que ell mateix havia divulgat sense cap pudor. Ho va aconseguir i el desembre de 2020 Trump s’apuntava un bon trumfo, el de líder de la pacificació de relacions entre una segona tanda de països àrabs i Israel (recordem que Jordània i Egipte ja ho havien fet en el passat), perquè l’acord amb l’Estat hebreu era el colofó a tres pactes més promoguts per ell amb Bahrein, Emirats Àrabs Units i el Sudan.
Què venia, després d’això? El trumfo gros, Aràbia Saudita, el tradicional i principal aliat àrab dels Estats Units al Pròxim Orient, amb 35 milions de persones. Trump ja no hi va ser a temps però el nou president nordamericà, Joe Biden, va seguir per aquest camí pràctic i fa molt poques setmanes s’albirava ja un acord definitiu entre Israel i Aràbia Saudita. De fet, el propi Netanyahu anunciava públicament l’acord el 22 de setembre, quinze dies abans de l’atac terrorista de Hamàs als territoris israelians, el 7 d’octubre. Acte seguit, el príncep hereu saudita, el sanguinari Mohammed bin Salman, admet que la normalització de relacions diplomàtiques està “cada cop més a prop” i prova d’això és que el 26 de setembre el ministre de Turisme israelià visita per primera vegada oficialment Aràbia Saudita, cosa impensable fa poc temps, per assistir a una trobada regional sobre la seva matèria. “Sembla que és real, que és seriós”, va dir Bin Salman en una entrevista a Fox News a finals de setembre.
I tot i que inicialment semblava que aquest acord “històric” només arribaria si els palestins (singularment els de Gaza) obtenien quelcom rellevant a canvi, sembla que amb la passió per fer història aquesta perspectiva s’anava suavitzant. Els palestins quedaven en segon pla. Més que de tenir el seu propi estat es parlava de suavitzar algunes restriccions israelianes (més pensant amb l’Autoritat Nacional Palestina que governa Cisjordània que no pas amb la Gaza governada per Hamàs) i a més a més s’advertia que l’acord se signaria amb el suport dels palestins o no. Aquí és on Hamàs va dir prou; en aquest marc és on decideix trencar la baralla. I desencadena, una setmana després, el criminal atac que va matar centenars d’israelians i que ara motiva (que no justifica) la tempesta de foc llançada per l’exèrcit hebreu sobre Gaza. (Alerta, per cert, perquè probablement el pitjor està per venir).
La guerra a què assistim, que s’inscriu en una dinàmica històrica d’altres diverses guerres i conflictes, té per tant una lògica absolutament política, per molt que ens quedem esbatanats davant tanta mort, tanta destrucció, tanta crueltat, tant d’infern. I ens hem de lamentar, ens hem de queixar, hem de denunciar, sí, les violacions sistemàtiques dels drets humans que estan duent a terme les forces de Hamàs i també les de l’exèrcit hebreu, per bé que aquest obeeix ordres d’un govern (extremista, de dretes, racista, el que vulguin) però democràticament escollit i per tant és incomparable amb una organització que va prendre el poder per les armes el 2007 a Gaza. (També és veritat que ho va fer després que Fatah, l’organització matriu de l’Organització per l’Alliberament de Palestina, es negués a acceptar la victòria que Hamàs va obtenir el 2006 en tots els territoris ocupats, inclosa Cisjordània. Tot és francament enrevessat).
En tot cas, per no perdre l’oremus i desistir a tota voluntat racional (temptació que entenc perfectament), hem de fer l’esforç de saber perquè passa el que passa. I quina lògica tenen els fets que veiem per televisió. Intentar entendre per què passa el que passa.
