Aquest professora d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona, entrevistada al número de juliol-agost de Valors dedicat a la Cultura Wallapop i a la mercantilització dels valors, recorda en aquesta entrevista els afectes nocius de les noves formes de profit econòmic que ofereix el sistema.
Economistes i filòsofs ens han fet adonar que coses que abans es feien de forma altruista avui s’estan comercialitzant. Hi estaria d’acord?
Sí, però primer voldria matisar la idea d’altruisme perquè a les societats tradicionals no hi ha tant altruisme sinó reciprocitat. És cert que la prestació de serveis o la circulació de bens entre les persones es donava de manera generalitzada a través dels vincles de parentiu o comunitaris, persones que cohabiten en un mateix espai, però sempre amb el benentès que “jo avui et dono perquè demà o algun dia tu també em donaràs”. Per tant, no parlaríem tant d’altruisme, sinó de formes de participació recíproca que respondrien a la idea “entre tots fem xarxa”.
I estem passant d’aquest idea de reciprocitat –”jo et dono perquè tu un dia em donaràs”– a comercialitzar les coses per treure’n un benefici immediat?
Sí, això s’està produint. Podem parlar de la mercantilització de molts bens i serveis que abans eren intercanviats de forma gratuïta. Ara bé, aquest procés no és recent. Si féssim història ens adonaríem que abans de la revolució industrial, quan s’implanta la idea del treball assalariat, ja es produeix una mercantilització d’una cosa que abans era gratuïta. Abans de la mercantilització del treball, les feines dels camp no eren remunerades.
Però, segurament, l’economia online ha potenciat aquest fenomen, no?
En bona mesura sí. Aquest capitalisme de plataforma o suposada economia col·laborativa –perquè aquesta etiqueta em sembla un eufemisme– agilitza molt el contacte entre desconeguts. A la societat tradicionals les transaccions econòmiques només es donaven entre persones més o menys properes o que tenien un lligam previ. Les coses circulaven a partir d’uns vincles socials preexistents. En canvi, a traves de les noves tecnologies, persones completament desconegudes o estranyes poden negociar.
I la crisi econòmica quin paper creu que ha jugat en l’auge d’aquest procés de mercantilització de certs valors?
Les crisis econòmiques del capitalisme –que no són una excepció, sinó que estan incloses en la dinàmica del sistema– poden donar resultats ambigus o paradoxals. Per una banda, aquells que es veuen perjudicats per la crisi –per una manca d’ingressos– es poden veure forçats a recuperar sistemes d’ajuda mútua tradicionals. En aquesta darrera crisi hem vist com les relacions entre membres de diferents generacions d’una mateixa família es reforçaven per necessitat. Moltes famílies que han estat desnonades o persones que han perdut la feina han hagut de recórrer als pares, que tenen un ingrés petit, però fix.
Per tant, la crisi ha reforçat relacions de reciprocitat que s’havien esvaït. I on hi hauria la paradoxa?
Per altra banda, també hi ha l’efecte contrari. Davant el campi qui pugui i l’escassetat de recursos, es poden fer més fortes algunes formes de darwinisme social, basat en la selecció del més fort. En els darrers anys, per exemple, hem vist màfies que cobren per obrir pisos que després seran ocupats. Persones que s’aprofiten de les necessitats socials per aconseguir uns rèdits. Per tant, durant la crisi ens trobem els dos efectes barrejats de forma molt complexa.
I qui és que marca quin dels dos efectes s’imposa?
Doncs, segurament no són els individus que tenen unes necessitats ni el mercat, sinó l’Estat que pot decidir si pot ser més social o menys, aplicar retallades o aprovar polítiques de protecció social, i també els moviments socials i comunitaris que poden crear formes d’organització més col·lectives per resoldre necessitats de la població.
Persones que mai havien participat del mercat, ara en formen part. Juguem a les palpentes?
En aquest moment els legisladors van per darrera del “potencial creatiu” que té el capitalisme i el mercat, perquè contínuament sorgeixen noves formes de profit econòmic. De fet, només és a posteriori que es fa patent l’efecte nociu que aquestes accions poden tenir sobre la societat. Per exemple, les conseqüències que té en el preu del lloguer d’algunes ciutats el fet que algunes persones lloguin el seu pis quan marxen de vacances. Només després d’això ve la denuncia, el malestar social i amb una mica de sort, i si hi ha sensibilitat política, la legislació o la regulació d’aquesta situació .
Fa una estona deia que l’economia col·laborativa era un “suposat eufemisme”. Per què?
Hi ha exemples molt clars: el lloguer d’habitacions i pisos a través de plataformes, vehicles privats que actuen com a taxis a través d’aplicacions mòbils… Darrera de la suposada economia col·laborativa sovint hi ha interessos econòmics molt forts. Per exemple, segons diversos estudis, darrera les plataformes de lloguer de pisos majoritàriament no hi ha propietaris que posen a lloguer el seu pis durant una breu temporada, sinó un propietari que posa diversos habitatges a lloguer, la qual cosa provoca una pujada de preus a la ciutat.
Això vol dir que l’economia de plataforma és més negativa que positiva?
Si ens fixem en l’impacte que tenen les plataformes de lloguer de pisos sobre la població local, en les condicions laborals dels taxistes o dels repartidors de menjar de restaurants a domicili… entre molts altres, és evident que aquesta economia provoca un agreujament de situacions d’explotació, ja sigui laboral o a través d’extracció de rentes, com pot ser l’habitatge. Per tant, moltes d’aquesta pràctiques em semblen denunciables i crec que és una lluita a la qual cal donar-hi suport.
Parlaríem de precarització del treball?
Sí, ara estem acceptant pràctiques laborals que abans ens haurien semblat d’una altra època.
Darrera de la suposada economia col·laborativa aquesta etiqueta em sembla un eufemisme– sovint hi ha interessos econòmics molt forts
Defensors d’aquestes plataformes asseguren que amb aquest sistema també es genera comunitat.
Certament, ara tenim la possibilitat de fer transaccions amb persones desconegudes, amb les quals segurament després de la compra-venta tampoc mantindrem el contacte. Per tant, jo d’això no en diria comunitat. La comunitat, segons les ciències socials, són tots els lligams estables i significatius de la vida de les persones que estan en situació de poder proveir i satisfer necessitats. Fer xarxa, en el sentit de conèixer molta gent, des de la sociologia i l’antropologia, no es considera crear comunitat.
Si preguntem a algunes persones si estan d’acord amb la mercantilització dels valors segurament diran que no, però, al mateix temps poden ser partíceps d’aquests plataformes. Manca conscienciació?
La pregunta clau és com s’ha d’organitzar la resistència davant d’aquestes coses quan, al final, tots hi acabem participant. A la societat contemporània estem molt imbuïts per l’individualisme i aspirem a una gran llibertat, però, si ens aturem, ens donarem que en realitat aquesta llibertat no és tanta. Les limitacions que ens dona el mercat són moltes més de les que ens sembla.
L’autosuficiència avui també és una altra paraula molt de moda…
L’autosuficiència mai ha existit, sempre hi ha hagut un cert grau de contacte i intercanvi entre les persones. Jo prefereixo parlar de sobirania, perquè la sobirania econòmica o alimentària pot ser una aspiració política.
