Què és ser conservador en el segle XXI?
El conservadorisme és un intent de donar profunditat al present. Vivim un temps històric en què majoritàriament la gent mira cap al futur –tot el que sigui innovació i modernitat té un ressò immeditat–, en canvi mirar cap el passat sembla que no tingui cap sentit. Aquesta mateixa setmana he llegit un informe de l’OCDE que diu: “L’educació ha de deixar de mirar el passat per enfocar els problemes del futur”. Per mi això és un menysteniment molt greu de la necessitat pròpia de l’home. La capacitat de tenir present el passat i les ànsies de futur per enriquir el present és el fonament bàsic del conservadorisme.
Avui impera la novolatria.
Sí. Una de les voluntats a l’hora de fer aquest llibre era demostrar que es pot dialogar amb els pensadors del passat. El concepte de novolatria és d’un humanista que estava a la cort dels Reis Catòlics, Pedro Màrtir de Anglería, i serveix per entendre perfectament aquesta devoció per les coses noves. Un altre tret definitori del nostre temps és que hem carregat axiològicament el nou, avui el nou és el gran valor a l’alça; mentre que l’antic s’ha quedat arraconat. Si a una persona li dius que no té raó, et dirà: “I què? És la meva opinió?”. En canvi, si a una persona li dius que està antiquada corres un cert risc.
Fem un mal ús del terme ‘conservador’?
El conservadorisme és una tradició molt viva a qualsevol país. Aquí, en canvi, ens ha mancat una tradició conservadora, Això s’explica per dues raons: hem assimilat ser conservador a ser reaccionari i hem tingut la terrible xacra del franquisme. El franquisme es va apropiar de tota una sèrie de pensadors, Jaume Balmes n’és un clar exemple. “Si voleu evitar revolucions, feu evolucions”, deia. Això és ser conservador.
Menystenim la tradició?
Absolutament. He citat Balmes però la llista és molt llarga. La tradició és complexa, però si se simplifica, perdem. No podem desinteressar-nos de tota una tradició per ignorància. Això és de babaus.
Els darrers mesos, quantes persones li han recomanat o li han preguntat per què ara inicia aquest debat?
Constantment. Abans-d’ahir, ahir, avui… Ahir una periodista m’acusava de voler escandalitzar, però jo sóc una persona pacífica i no vull que amb les meves paraules ningú prengui mal. Ara, si no podem debatre les idees amb normalitat, és que alguna cosa passa.
Avui queda més bé dir en públic que som progressistes que conservadors?
Sí. A la societat actual, el progressista és el nou romàntic. Jo plantejo la situació a través de la imatge d’un vaixell. Pensem que el vaixell és l’estat. El progressista té un destí. El progressista creu, a més a més, que el vent de la història l’encamina cap aquesta meta, que està en el futur. El reaccionari, en canvi, té el seu destí en el passat i voldria fer un gir radical i dirigir-se cap allà de nou. Per tant, el progressista viu en un “encara no” i el reaccionari viu en el “ja no”, mentre que la gran utopia del conservador no és encaminar-se cap a un lloc o un altre sinó mantenir l’embarcació a la deriva. I per seguir surant cal que tant babord com estribord estiguin ocupats. En resum, el conservador té arguments per defensar la presència tant de progressistes com de reaccionaris a la societat. En canvi, el progressista, no sé si té massa arguments per defensar la presència de conservadors a la societat.
Fins a quin punt avui el conservadorisme és un valor a l’alça, però de forma oculta?
Tots som conservadors en algun àmbit o altre de la nostra vida. Si una cosa caracteritza el nostre temps és que tota ciutat vol tenir el seu museu d’art modern i el seu parc tecnològic, però sense renunciar a un museu d’història i a una colla de restaurants de cuina tradicional. La societat tendeix a compensar de forma natural els seus exccessos. L’excés novacionista que tinc per una banda, el compenso amb una revalorització del passat per una altra. Quantes vegades hem sentit que la medicina xinesa és bona per què té milions d’anys?
Vostè es considera conservador?
Neoconservador. Encara guardo com una joia oblidada el meu carnet del PSUC, però va arribar un moment que em vaig espantar de les conseqüències de les meves bones intencions. I, en aquest sentit, vaig haver de reformular-les.
El creixement de l’extrema dreta actual es pot relacionar amb un augment del conservadorisme?
Aquest fenomen és molt curiós. Avui, a França, l’Agrupació Nacional –el partit de Marine Le Pen– és el primer partit obrer. El Partit Socialista francès està absolutament perplex i el Partit Comunista, en al marc del moviment de les “armilles grogues”, col·labora al carrer amb els lepenistes. L’electorat busca solucions fàcils i vagants. Quan la política es torna massa escolàstica sempre hi ha una reacció de recerca de la simplicitat. I, en aquest sentit, qualsevol elector mereix el màxim respecte. He llegit que no s’ha convidat a Vox a la gala de lliurament dels premis Goya. La campanya que els enemics de Vox li estan fent a aquest partit és impagable.
Quins valors definirien el conservadorisme?
És complicat perquè cada conservadorisme està lligat a la seva pròpia tradició. Seria difícil fer un programa comú. Dit això, podem trobar elements comuns. Per exemple, en tots els conservadorismes hi ha un respecte per la transmissió de la tradició: estem aquí perquè considerem que no només els vius, sinó que els que han mort i els que han de venir, també tenen autoritat sobre el present. També existeix un sentit de la responsabilitat. No carregar de forma sistemàtica sobre els altres els teus dèficits. No queixar-se contínuament i buscar possibles sortides. El conservador és modern, però no és solament modern. En resum, conservador és aquell que no vol marxar d’aquest món sense pagar.
