George Steiner va venir al món en una ciutat prop de París, el 23 d’abril de 1929. Fill d’una família jueva que feia poc que havia fugit d’Àustria davant l’ascens de l’antisemitisme, quan va néixer Sant Jordi encara no era el Dia del Llibre, però la seva vida l’acabaria passant entre llibres.
Des de petit, a casa, va créixer entre paraules alemanyes, angleses i franceses. En aquest niu trilingüe, a més, el seu pare va ensenyar-li grec clàssic tot llegint la Ilíada. La tossuderia de la seva mare va fer que aprengués a escriure amb la mà dreta, malgrat haver nascut amb una petita malformació al braç.
De tots els alumnes jueus de la seva escola a França, només dos van sobreviure a l’Holocaust. Ell va ser-ne un, gràcies al fet que, amb la Segona Guerra Mundial en marxa i veient propera la invasió de París, la seva família va marxar cap als Estats Units. Allà, va estudiar i fer classes a les universitats més importants del país. Va dedicar tota la vida a les humanitats i es va especialitzar en filosofia, lingüística i creació literària. Però, per ell, eren la música, la poesia i les matemàtiques els tres llenguatges que separen els humans de la resta dels animals.
En un món en què tot és cada vegada més immediat i la gent busca impactes més ràpids i curts, Steiner era un dels últims mohicans d’una tribu quasi renaixentista, un gran intel·lectual que es trobava més còmode en biblioteques que a Instagram.
Gran defensor del poder transformador de l’art i la cultura, sabia que aquesta força moral no era garantia de res davant dels grans horrors de la humanitat. En un dels seus passatges més coneguts, admetia que “un home pot llegir Goethe o Rilke a la tarda, escoltar Bach o Schubert i l’endemà al matí anar a treballar a Auschwitz”.
Al cap d’uns anys als Estats Units, va tornar a la seva Europa natal, un continent que creia que estava fet de cafès, tal com va teoritzar a la conferència La idea d’Europa. Referent mundial de la crítica literària, va escriure durant tres dècades a The New Yorker, un símbol de la cultura contemporània. Creia que se li havia negat el do de la creació, però això no va impedir-li tocar mil i una tecles del coneixement.
Va definir el seu paper humilment: “quan mira enrere, el crític veu l’ombra d’un eunuc. Qui voldria ser crític podent ser escriptor?”. Al cap d’uns anys, la frase acabaria donant títol a una novel·la de Jaume Cabré en què Steiner era una referència recurrent.
Creia que l’educació políglota havia estat clau en la seva formació. De fet, per ell mite de Babel no significava incomunicació, sinó coneixement i considerava cada llengua com una finestra a un nou món. Fins als seus últims dies, va mantenir la rutina de llevar-se al matí, anar a l’estudi, triar un llibre a l’atzar i traduir-ne un fragment al francès, l’anglès, l’alemany i l’italià com a gimnàstica mental.
Amb 85 anys deia que mentre pogués llegir un altre llibre, escoltar una altra peça de música i veure una altra peça d’art, la vida encara era molt interessant. Després d’un temps amb problemes de salut, el 3 de febrer, el savi que millor va teoritzar en què consistia la identitat europea va morir a Cambridge. Feia tres dies que el Regne Unit havia sortit de la Unió Europea.
