Gabi Martínez i Anna Gener conversen sobre la ciutat postcovid

GABÍ MARTÍNEZ (Barcelona, 1971) és escriptor; se’l considera un dels màxims representants espanyols de la literatura de viatges, amb obres com Los mares de Wang, Sólo para gigantes o Un cambio de verdad. Col·laborador de mitjans com National Geographic, Altaïr, The Ecologist, la Cadena Ser, El País, l’Ara o La Vanguardia. Acaba de publicar el llibre Naturalmente urbano (Ediciones Destino). 

ANNA GENER (Barcelona, 1974) és presidenta i CEO de la consultora immobiliària Savills Aguirre Newman Barcelona, viu compromesa amb la vida econòmica i social de la ciutat: és vocal consultora de la Cambra de Comerç, ​​membre de Consell Assessor Internacional de la UPF Barcelona School of Management i del Consell de Mecenatge de la Fundació Catalunya Cultura, patrona de la Fundació Cares i de la Fundació Museu Picasso.

Quins canvis han observat vostès a les ciutats els darrers mesos? Quina valoració en fan? Això de veure-les més buides, en general, és una cosa que els espanta?

ANNA GENER—La pandèmia ha afectat profundament les ciutats, posant de manifest les seves debilitats i mancances. Els carrers buits, els comerços tancats i l’absència d’energia humana, per la impossibilitat d’interacció social, són imatges distòpiques que ens han de fer reflexionar i redefinir la nostra manera de viure. Malgrat que el confinament va posar en qüestió l’atractiu de les ciutats en favor dels entorns menys massificats, en el món postpandèmia les urbs seguiran sent el lloc on ens seguirem concentrant de manera majoritària, perquè són el gran punt de trobada del talent, del coneixement i la cultura. Com que el procés d’urbanització continuarà implacable, cal que reconvertim les nostres ciutats per tal que siguin capaces d’oferir més oportunitats i més qualitat de vida als seus habitants. Les ciutats del futur han d’aspirar a convertir-se en nodes d’innovació i coneixement. El talent que siguin capaces d’atraure, formar i, per sobre de tot, connectar amb la vida econòmica serà el que posarà en marxa el motor de la prosperitat, ja que darrere del talent, vénen les empreses i les inversions. El repte no es reduirà a incrementar el know how col·lectiu i el rang de complexitat econòmica, sinó que les ciutats han de dotar-se d’un plantejament humanístic, que posi en el centre les persones i el planeta, tenint en compte qüestions tan rellevants com l’emergència climàtica i la cohesió social.

GABÍ MARTÍNEZ—Estic d’acord amb la part humanística, però jo posaria més l’accent aquí que en les empreses i en les inversions. Si el canvi és necessari, precisament arran de la pandèmia que ens ha obligat a tancar-nos a casa, és per l’aposta humanística. I, a partir d’aquí, podem començar a pensar en el talent. Però, sobretot, hem de partir que les ciutats han de pivotar des d’una idea verda, que s’ha d’imposar a qualsevol altre propòsit.  Hi ha formes de vida que són més sostenibles que altres. El meu dia a dia i la meva forma de relacionar-me amb l’entorn no ha canviat gaire però sí he notat una disminució en el soroll i una tranquil·li-tat més gran. És que les massificacions no m’agraden! M’he mogut més en un territo-ri on sentia que, tant jo com persones que pensen com jo, estaven més tranquil·les i millor. Si volem que aquests canvis passin a ser sistèmics dins de les ciutats, cal fer una aposta per moviments com les superilles. Que les empreses i les noves tecnologies afectin d’una manera radical a la nostra manera de funcionar passa per un canvi físic –no només de propòsit– i per redissenyar les ciutats, i apropar-nos a aquest silenci i aquests carrers menys massificats. Cal crear una xarxa de transports públics que sigui suficientment àgil perquè dins de les ciutats també pugui sortir i entrar la gent d’una manera dinàmica. Això implica que el servei de transport exterior pugui arribar a la ciutat d’una manera fluida i descarregar a la gent. Això significa canviar estructuralment la fisonomia de la ciutat. Els nous propòsits han de servir per canviar el paisatge urbà. Si no hi ha una transformació material tot serà mera paraula. La valoració del moment actual és que hi ha hagut un bon propòsit de canvi des del comença-ment, però em penso que és aquell efecte d’apuntar-me al gimnàs i anar a córrer.

Vol dir allò de què al tercer dia el bon propòsit ja se n’ha anat en orris?

G.M.—Sí i les dinàmiques tornen a ser les mateixes de sempre. El pitjor és que ara ens estem adonant que tot segueix molt igual i la qüestió és que, en lloc de reaccionar, molta gent està caient en la resignació. Al començament hi ha molts estímuls i molta motivació per canviar, però quan alguns se n’adonen de tot allò que s’ha de fer per sostenir una resistència troben que no són capaços d’enfrontar-lo. Hi ha propostes que ja s’estan executant, però falta voluntat política. Que les grans paraules en abstracte passin a ser un fet real. 

Així i tot, el canvi de la fisonomia de l’Eixample de Barcelona ha estat important, no?

G.M.—Sí, s’està començant a fer alguna coseta –nous carrils, prohibició per no anar a una velocitat elevada–, però el gran canvi de la ciutat només vindrà quan es reforci el transport públic en general i s’aconsegueixi que els cotxes no circulin dins de la ciutat en la quantitat que ho estan fent ara. Totes les mesures actuals són molt espectaculars, però a l’hora de l’eficàcia real no s’aconsegueix un canvi autèntic. Ara es conrea la idea que s’ha de continuar comprant cotxe, però que sigui elèctric. El cotxe elèctric no disminuirà decisivament la contaminació atmosfèrica; però permetrà que la indústria automobilística renovi les seves flotes i que els cotxes, tot i ser elèctrics, continuïn ocupant la mateixa quantitat d’espai dins les ciutats. Per assolir el moment inicial del confinament i tornar a escoltar els ocells dins del teu barri, les ciutats han de passar primer per una transformació física, que també permeti que molts ocells que van fugir de les urbs, tornin. Un gran gest, quin seria? Reduir el nombre de cotxes dins les ciutats. 

A.G.Comparteixo la sensibilitat per reduir el nombre de cotxes dins les ciutats i prioritzar els desplaçaments a peu, en bicicleta o patinet, però no desitjo convertir la ciutat en un poble. La fòbia a les ciutats ens porta a escenaris indesitjables; a la Rússia Soviètica hi va haver un corrent en aquesta línia que va fracassar estrepitosament, perquè no va aportar ni més benestar ni més oportunitats a la població.

L’urbanisme és una ciència i ha de ser tractada com a tal; tenim eines tecnològiques capaces de mesurar l’eficiència de les polítiques urbanístiques, i em sap greu dir-ho, però l’“urbanisme tàctic” que s’està implantant a l’Eixample és d’una qualitat molt pobra. El problema no és tant que els blocs de formigó puguin arribar a ser perillosos, sinó que apunten a un urbanisme on la creativitat i bellesa no són importants. Barcelona és una ciutat essencialment bella i la nostra obligació és preservar la seva bellesa per a que les properes generacions la puguin continuar gaudint. No podem anar enrere; cal reivindicar la bellesa, que en cap cas està renyida amb la configuració d’una ciutat més sostenible i més respectuosa amb el medi ambient.

Barcelona és un gran punt d’atracció cultural. Amb les noves normes sanitàries, els aforaments dels espais s’han de reduir i per tant sembla que l’oferta cultural haurà de ser de petit format. Com fer que aquest sector, sobretot en relació amb la cultura en directe, pugui refer-se? 

A.G.—Congregar un gran nombre persones en una sala de concerts, en un teatre o en un museu serà complicat, fins i tot un cop tinguem la crisi sanitària controlada. No podem basar el model en un increment de l’audiència presencial, ni tampoc sembla admissible augmentar el preu de les entrades. Des del meu punt de vista, internet és la solució a aquesta cruïlla. El canvi de model passa per un just exercici de responsabilitat per part dels receptors de cultura, tot i haver-nos acostumat durant anys a accedir gratuïtament als continguts culturals digitals. Els creadors i els artistes són mereixedors d’un retorn econòmic, sigui en entorn físic o via digital. Internet ha aportat noves possibilitats i noves fonts d’ingressos a molts sectors, i el món cultural no es pot quedar al marge. Per posar exemples concrets, el món museístic i el de les arts escèniques ja estan començant a explorar més enllà dels mateixos límits espacials, amb tecnologies immersives i gamificació. El Big Data i la Intel·ligència Artificial poden aportar molta informació sobre com es relacionen els receptors de cultura amb el contingut cultural i ajudar als creadors a apropar-se més al seu públic. Un altre aspecte que em sembla molt interessant del món digital és que permet articular comunitats de persones amb interessos similars. Per últim, voldria posar de manifest que al món cultural també li calen nous finançadors, ja que les fonts de liquiditat actuals són clarament insuficients. Els diners públics que es destinen a cultura són escassos i els heroics mecenes del nostre país estan en situació de maltractament, si els comparem amb els seus homòlegs europeus. Els petits i mitjans empresaris culturals normalment són els mateixos artistes o creadors, i no solen finançar els projectes de tercers. En definitiva, l’estructura de finançament és feble i no arriba a cobrir les necessitats actuals; cal que trobem altres fonts, més globals i més sofisticades. I encara que per a molts pugui resultar un anatema, hauríem de començar a pensar seriosament a connectar el nostre ecosistema cultural amb el món de la inversió; grups professionalitzats disposats a invertir en projectes culturals rendibles, amb la legítima voluntat d’obtenir un rendiment econòmic a canvi.

G.M.—Discrepo de la idea que la virtualitat hagi de prendre la iniciativa i que acceptem allò virtual d’una manera natural. És tot el contrari. La idea de reciclatge pot entrar també dins dels mateixos espais. Si hi ha palaus d’esports amb gran capacitat, perquè no els utilitzem per impulsar esdeveniments culturals? Jo no m’acomodaré mai a acceptar que la cultura hagi de ser a través d’una pantalla; la cultura no paeix bé aquesta distància, ja que la cultura és apropament i intercanvi d’idees entre persones que, com a mínim, es miren als ulls. Cal esforç perquè la presencialitat torni a ser habitual. És un compte pendent el tema del pagament de la cultura, que en comparació amb altres països europeus ens queda molt per fer. La cultura s’ha de pagar, d’una manera raonable, però amb una educació que els creadors han de ser pagats. S’hauria d’obrir una font perquè els creadors puguin rebre compensació per la seva feina. Jo desvincularia el tema del mecenatge de les inversions. Històricament, un mecenes és una persona que dona suport a l’art pel fet que és art i creu en la proposta de l’artista. Que li vingui de tornada un rèdit no és la idea principal del mecenatge. El mecenes de tant en tant pot treure un benefici, però té un punt filantròpic. Si degradem el concepte i el portem al territori comercial, acabarem tenint uns productes que seran allò que vulgui la majoria, i l’artista s’acabarà plegant a allò que li demani la majoria. Això, de fet, ja està passant. 

Les nostres grans ciutats fins ara eren una mica com Nova York, la ciutat que no dorm mai, perquè estaven sempre en funcionament. Ara, amb el toc de queda, sembla que podria produir-se un desplaçament de l’activitat cap a un horari més europeu. Creuen que les restriccions ens poden ajudar a dur a terme aquest canvi?

G.M.—Això és molt conjuntural, a no ser que s’estengui molt en el temps i que molta gent assoleixi l’hàbit d’una forma clara. Penso que els joves continuaran sent joves i la nit els enganxarà perquè té a veure amb el misteri, la transgressió i fer les coses a l’hora que no les fan la resta. Crec que els horaris no canviaran massa perquè les inèrcies demostren que continuen sent les antigues. Això ho veus en els supermercats, que deien que venien més que mai, i això vol dir que el petit comerç no està venent. Les grans plataformes estan imposant els seus models. Crec molt en l’alliberament d’horaris, sempre que es respectin als treballadors. Com més coses tinguis al teu abast, millor; els horaris han de ser el més flexible possible, per poder gaudir com a ciutadà tant de la nit com del dia. Però el quid de la qüestió és fins a quin punt respectem al treballador, fins a quin punt permetem que això coexisteixi amb uns drets de l’individu suficients perquè no només els compradors puguin gaudir, sinó també els treballadors, que tenen dret a gaudir d’un entorn còmode i pràctic. 

A.G.—Una ciutat ha d’oferir als seus habitants la possibilitat de ser qui vulguin i de viure de la manera que desitgin, i això implica, entre moltes altres coses, que puguin triar el seu estil de vida i els seus horaris. Òbviament, estic d’acord amb el fet que cal harmonitzar l’alliberament d’horaris amb el respecte als drets dels treballadors. Uns horaris més amplis haurien d’implicar, necessàriament, generació de llocs de treball.  A mi m’agrada molt Nova York i m’agraden les ciutats que no dormen mai, perquè ofereixen moltes possibilitats d’interacció social i un ventall d’estils de vida molt diferents. Aquests mesos he enyorat enormement la vibració, el dinamisme i el brogit propis de Barcelona. La ciutat és sinònim de llibertat, dins del lògic respecte pels drets dels altres. 

Quins valors creuen que haurien de guiar les ciutats del futur, de després de la pandèmia? Sabrem fer ciutats més sostenibles, més saludables, més ètiques… o en poc temps tornarem on érem fins ara?

G.M.—La paraula és un valor en si mateixa, una guia. Així que podríem començar canviant verbs: créixer per reduir, córrer per ralentitzar… Els valors no canviaran si no construïm un relat suficientment poderós perquè la gent s’emocioni, que porti a pensar en verd i, sobretot, en biodiversitat. Biodiversitat és també diàleg; si ens instal·lem en monòlegs, en monocultius, estem amagant tota una realitat que passa per animals, arbres, plantes i nens que ja no hi són. Ens trobem en aquesta contradicció, i sempre prima el monocultiu, sempre guanya el lobby que pressiona més i que aconsegueix promocionar-se. Cal construir un relat suficient que aturi tot això i que parli de biodiversitat, que serà la que et portarà a dialogar. Un altre valor seria el de la resistència i la importància de reivindicar el ciutadà enfront del vianant. Ens han dit que quan circulem pel carrer som vianants, però nosaltres som ciutadans. Recuperem paraules per poder recuperar-nos a nosaltres espiritualment com a individus que formen part d’una comunitat. Una altra cosa important és no permetre que els polítics s’atribueixin els mèrits d’alguna cosa que ha fet algú altre. Quan parlem de les illes urbanes parlem de Cerdà. Ara, quan es parla de la transformació de la ciutat, sento que es menciona als polítics. Qui ha proposat això és Salvador Rueda. Recuperem les persones i oblidem-nos una mica dels gestors. Donar-li al gestor tot el protagonis-me ens porta a trobar parcs administrats per gestors que decidien les espècies pel color de les plantes en lloc de per si eren autòctones o per si podien viure amb menys aigua.

A.G.—La pandèmia ens deixarà aprenentatges valuosos. Estic convençuda que serem capaços de configurar ciutats més sostenibles i més ètiques. I per tal d’assolir aquests objectius, comptem amb una eina excel·lent: l’urbanisme. Una proposta urbanística molt poderosa és el model de ciutat multicèntrica, que possibilita viure, treballar, comprar, divertir-nos, anar al metge o visitar un museu en diferents punts de la ciutat. El policentrisme és interessant perquè trenca amb el privilegi del centre únic, redueix els desplaçaments interurbans –traient pressió al transport públic i disminuint l’ús de l’automòbil–, i possibilita una interacció social de molta qualitat, perquè fomenta la relació amb la comunitat del teu entorn. Cal anar a models de creixement sostenible, sense caure en l’apologia del decreixement, perquè durant la pandèmia ja hem vist on ens porta la reducció del PIB: més pobresa i menys cohesió social. Una ciutat exitosa ha de ser generadora d’oportunitats de progrés econòmic i social, i això només s’aconsegueix si hi ha un teixit empresarial i econòmiccapaç de crear llocs de treball, generar riquesa i pagar impostos que permetin sostenir i millorar l’estat del benestar. No serem capaços de resoldre els reptes si el món públic i el món privat no treballen de manera coordinada en la recerca de solucions. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *