L’urgent ens deixa fer l’important? El fet d’anar fent ens pot entretenir i despistar, o atabalar-nos amb les situacions adjectives del dia a dia: sempre som fent alguna cosa. Però el subjecte de l’adjectiu és protagonista real o només fa una funció sintàctica? L’anar fent diari deixa prou espai a la ment personal —el jo individual, i per extensió el de tothom— i a l’humanisme? A Menorca corre el clixé foteta del català esperitat que va tan de pressa, que cau de l’illa. Segons Pieper, només en soledat cadascú es troba a si mateix.
Som ben bé privilegiats amb els mínims vitals garantits. Però un cop descomptat el primum vivere, cal sentit, cal philosophare. Som individualistes irreductibles abocats al present immediat, o volem fer institucions i espais per al bé col·lectiu a llar termini? Els objectius individuals i el benestar col·lectiu social i ecològic no estan necessàriament connectats. Ja ens està bé la identitat per defecte com a consumidors de la societat de mercat/consum? Quin paper juguen en la nostra vida les opcions ètiques i filosòfiques?
En l’horitzó de la intel·ligència artificial i la internet de les coses, Hawkins adverteix contra el final de l’humanisme i la humanitat: les tasques difícils/complexes se simplifiquen, mentre que el que no entra en el marc computacional ja no existeix. En sentit coincident, l’assaig d’Harari Homo Deus comenta l’escissió entre intel·ligència i consciència psicològica: La Intel·ligència artificial té autoconsciència, és protagonista, té problemes personals? Hi haurà mariner en la nau? Cotxes sense conductor: cap error i cap consciència. La ment/el-meu-jo és un algoritme biològic (i sovint amb inestabilitats) aparegut en l’evolució, algoritme que els de la intel·ligència artificial deixen obsolet? Com queda el tàndem ment/cos (el mind-body problem)? A banda del jo psiquiàtric que de sempre pot trontollar, té futur l’individu/subjecte en sentit fort, la ment/jo com a nucli dur?
