Fa uns dies llegia el segent del poeta mexicà Javier Bustamante: “La llavor de la cultura s’implanta en nosaltres mitjançant el diáleg i ens concedeix la condició d’éssers socials. En créixer i fins i tot abans, comencem a interactuar amb altres éssers humans. Hi ha autors que afirmen que som llenguatge, qualsevol llenguatge: verbal, gestual, jeroglífic, artístic… Per exemple un gest és recordatori d’un altre i de molts altres que el precediren. Revisem el nostre repertori de posats, dites o frases fetes i expressions: quants ens acompanyen des de la infantesa? Quins venen dels nostres germans o pares? Quines persones són els nostres referents més forts? En cadascun de nosaltres hi ha una qualitat molt gran de l’altre. Igualment, en cadascun dels altres amb qui interactuem hi ha part de nosaltres”.
Abans d’ahir en una conferència sobre l’amistat, que impartia la psicòloga mexicana L. Soberón, explicava aquesta anècdota: un grup de nois estaven a la plaça d’una ciutat prenent un refresc. Davant d’ells hi havia una noia, asseguda, d’esquena als nois referits. De sobte un dels nois va expressar en veu alta que aquella que noia era molt maca i que volia conèixer-la. Els altres companys li van preguntar com, si ni tan sols li havia vist la cara, podia saber ell que era tan maca. I ell, tot convençut va respondre: ha de ser molt maca, perquè veig l’expressió a la cara dels nois que passen davant nostre, després d’haver-la vist».
Aquest escrit i aquesta anècdota m’han fet reflexionar aquest dies: sovint els nostres comentaris, impressions, sobre molts fets i persones, no depenen del que nosaltres hem vist o viscut, sinó del que altres persones ens han fet arribar amb les seves vivències i comentaris. Això genera en nosaltres un coneixement de les persones, que no sempre ens possibilita acostar-nos a la realitat real de les mateixes, sinó que ens impedeix conèixer-les tal i com són, la qual cosa fa que passem de llarg, convençuts de què amb el que sabem d’elles, n’hi ha prou per no iniciar una relació amb la persona en qüestió. També acabes veient que el nostre desig de conèixer persones o coses depèn simplement de les paraules que els altres ens diguin sobre elles.
Amb una paraula amable, n’hi ha prou, perquè despertin en nosaltres la curiositat, el desig de conèixer-les. I vaig més lluny, segons què ens diguin d’elles, començarem a estimar-les. La gent em diu que si les persones no ens coneixem no ens podem estimar, però si que experimentem que com més ens estimem més ens coneixem. Què cal conèixer d’elles, però, per poder estimar-les? És digne de ser estimat tot allò que realment existeix, perquè en si mateix ja és un testimoni de la creació, del Déu que ha fet totes les coses, com no hem d’estimar aquell que en si mateix, és un missatger de l’Absolut? Però si a més, va acompanyat del testimoni amable d’un altre, això es motiu suficient perquè ens llencem a l’aventura humana d’estimar als altres. Quantes parelles diuen que quan es van trobar, quasi sense conèixer-se, ja es van dir que s’estimaven?
Segurament el coneixement mutu, era només el que el amics comuns els hi havien dit de l’un i de l’altre. Alguns dirien que era molt poc, però va ser suficient per ser l’inici d’una gran amistat.
El valor més sagrat que disposem els humans és l’amor. A l’hora de donar-nos als altres, d’estimar-los, ens ho repensem molt perquè volem estar segurs de que aquella donació no será en fals. Per això posem tantes condicions alhora d’estimar. Són les pors, els prejudicis, tot allò que han sembrat al nostre cor, el que ens impedeix veure els altres com a éssers amables, dignes de ser estimats. Aquesta és una responsabilitat que tenim tots plegats, la de fer amables, estimables, les persones que ens envolten, a tots els éssers humans i la creació sencera. Després el pas del temps ens donará o no la raó, i descobrirem les coses realment amables de cada persona, amb la qual cosa gaudirem plenament d’aquella amistat, però cal que entre tots possibilitem aquest itinerari d’estima.
Jordi Cussó és economista
