Un experiment clàssic relaciona el comportament actiu amb l’impacte de la percepció que se’n té: es fan créixer gatets a les fosques fent que només tinguin llum sota control. De dia, a un primer subgrup se’l deixa moure’s lliurement cap on vulgui, però sempre fent moure una cistella-remolc amb el segon grup de gatets. Per tant, ambdós grups tenen una experiència visual semblant, però el segon grup roman passiu del tot. Passades unes setmanes, a tots els gats se’ls deixa en llibertat a la claror. El primer grup fa la seva sense entrebancs, però les bestioles que havien estat arrossegades passivament semblen com cegues, i ensopeguen amb objectes o perden l’equilibri. S’ha reiterat l’experiment adaptant-lo a organismes diferents –fins i tot unicel·lulars– amb resultats anàlegs.
L’estudi abona la hipòtesi que l’activitat mediatitza la percepció. El món no es percep només amb les seves característiques, sinó per les experiències que suposen activitat. A l’escola, la pedagogia activa avui no té retop (el passiu magister dixit et discipulus credit ha mort). La cognició és activa, no pas una representació passiva sense un fer, una activitat.
Apliquem-ho tot plegat a algunes llibertats. Baixem del cel de les idees abstractes i, amb ell, abandonem el tòpic de llibertats inalienables i intocables. La llibertat és protagonisme actiu en la conducta, experiència volguda, etc. I és pujar de graó i arribar a la metallibertat, és a dir, a la disposició i gestió intencional de les nostres llibertats.
Exemplifiquem-ho amb la llibertat de disposar sobre les nostres pròpies dades personals (per agafar el cas d’un dret personal gens discutible). Aquesta llibertat té més sentit i és més forta precisament perquè és alienable. Som més lliures si la podem negociar, bescanviant-la accedint a una informació o a un web, que no pas si fos intocable. Així, no ser lliures de gestionar –alienar, intercanviar– les nostres dades fora una llibertat ben galdosa.
