La Filosofia és útil com a art de vida, com a autoguiatge d’un mateix, com a autoajuda. Hem d’entendre què ens passa, quins són els nostres punts forts, capacitats i limitacions, i què volem. Aquí entren en joc les nostres expectatives, que sovint distorsionen o condicionen una lectura assenyada de la realitat. Tot plegat cal gestionar-ho a favor nostre. La gestió d’un fracàs pot obrir un camí a una fita superior. Així, segons Freud, l’art o la religió poden respondre a una sublimació o supercompensació d’una frustració.
Com a persones fem diversos papers en relació amb els altres (fill, estudiant, client…). No en va ‘persona’, del llatí personare, remet a les màscares del teatre que els actors usaven en la representació d’un paper. Però al darrere de cada paper sembla que hi ha un Jo últim o subjecte. Algú bé aguanta la màscara. Protàgores afirma que l’humà és la mesura de totes les coses; la nostra dita “tants caps, tants barrets” explicita un relativisme màxim.
Segons Howard Gardner, el que ens fa humans és que cadascú és únic. Cada barret té la seva escala de valors, o la que ha fet seva. L’èxit és l’assoliment del ple en l’escala de valors de cadascú. Aquí pot entrar-hi gairebé tot: diners, fama, prestigi i reconeixement social, o el manteniment de la bona salut, una certa plenitud mental, tranquil·litat, benestar i afectivitat positiva… L’èxit social, o econòmic, o artístic, o intel·lectual, no és ben bé sinònim d’èxit vital. Epicur suggereix viure discretament i obrir una distància personal amb l’entorn. Sòcrates exhorta a cercar en el nostre interior i fa seu el clàssic “coneix-te a tu mateix!”.
Això es pot llegir també en clau estructuralista per entendre’ns en els denominadors comuns compartits en el llenguatge i el pòsit cultural i filosòfic. La Filosofia com a bàlsam intel·lectual afavoreix el benestar perquè ajuda a mostrar i resoldre contradiccions i incoherències entre el que pensem, i el que fem i com vivim.
