En aquest temps de Nadal —i també durant l’any—, ens adonem que vivim en una societat plena de sorolls. Arreu on vas, t’acompanya una mena o altra de soroll: als restaurants, a les botigues, al carrer… A casa, la ràdio, la televisió o el fil musical sempre estan engegats, amb el volum un xic més elevat del que seria desitjable. És el recurs per respondre a la necessitat d’una mica de companyia que tots tenim, encara que sigui la imatge o la veu que emeten uns aparells electrònics.
Tenim por al silenci, el percebem com a buidor i ens enfronta a la realitat que, sovint, volem defugir. Així que l’omplim de sons i de presències perquè, de la manera que sigui, ens puguem sentir acompanyats. I acabem parlant de qualsevol cosa per no restar callats, per evitar la terrible sensació de buit que ens provoca un silenci. Així, amarats de brogit, se saturen el porus del nostre ésser i no podem anar més enllà, ni escoltar el que s’amaga dins la carcassa de la nostra vida.
Escoltar pressuposa l’exercici del silenci: no només del silenci exterior, sinó, sobretot, del silenci interior, del silenci que assossega l’esperit, que aboca a una calma serena, que pacifica i que, per això, pot acollir la Vida.
Aconseguir aquest silenci no és senzill. Com tot allò important, requereix temps, esforç i aprenentatge; fer silenci no consisteix només en callar (ni en fer callar) sinó en saber destriar què importa i què ens en distancia, què cal dir i què millor emmudir. I és que la paraula sovint es converteix en una cortina de fum entre nosaltres, en un impediment per veure’ns amb claredat i per llegir la realitat que ens envolta. Així, fer silenci demana buidar-nos de continguts falsos, de prejudicis, d’influències que no respecten i, sobretot, de paraules vanes. Llavors, sí, podem fer l’esforç d’intentar veure les coses tal com són. I des d’aquest silenci deixar que brolli la paraula amb creativitat.
Només quan puc contemplar la realitat silenciosament, sense dir res, escoltant-la, és quan la descobreixo misteriosa i alhora transparent. Però quan l’omplo de paraules i de cridòria, faig encaixar el seu misteri als meus interessos i a la meva conveniència.
Per Nadal sentim que ens embolcalla el misteri de la Vida i el misteri no el podem explicar amb les nostres pobres paraules. El silenci no amaga la realitat sinó que la mostra tal com és, amb tota la seva bellesa i veracitat. I quan m’instal·lo en aquest silenci, m’adono que la realitat és també una paraula que s’adreça a la meva persona, si soc capaç d’escoltar-la de manera clara, sense excessos racionalistes.
Aprendre a escoltar aquesta paraula escrita en la realitat és entendre o, millor dit, començar a intuir el misteri que ella mateixa comporta. Copsar el misteri de ser, d’existir, com la meravellosa paraula que es desplega davant meu, amb tota la seva bellesa i immensitat.
El Nadal és temps d’escoltar, de contemplar i rebre la vida que s’obre pas entre nosaltres amb força i plena de llum. Una vida que no és exclusiva de ningú, perquè és compartida amb tot el que existeix, i tot mereix ser contemplat.
Que cadascú ho faci en silenci, escoltant, sense preses… i vagi deixant brollar el que ressoni al seu interior. Que ho guardi com un tresor per compartir-ho al voltant de la taula. Allà el silenci es farà paraula compartida, conversa fraterna i amical, amarada de pau i amor, llavor de possibilitats i esperança. Escoltant el silenci en silenci descobrirem la Paraula: fem del Nadal la gran festa de la Vida.
Manifest escrit per Jordi Cussó, economista i sacerdot, en motiu de la 20ena edició dels ’10 minuts de silenci per escoltar el Nadal’ de Mataró
