Aquesta és una història de perdó i de pau interior. De fet, com demostra la vida d’Eric Lomax, una cosa porta a l’altre. La seva és una existència excepcional precisament per aquesta evolució, sinó poc tindria de diferent respecte qualsevol soldat aliat capturat durant la II Guerra Mundial per les tropes enemigues, en aquest cas, japoneses.
Lomax, nascut a les afores d’Edimburg el 1919, va decidir enrolar-se a l’exèrcit britànic com a telègraf just després d’esclatar el conflicte. Aleshores tenia 23 anys. Va ser enviat a Singapur, on va ser capturat pels japonesos el 1942 i enviat a la presó de Changi. En aquest centre penitenciari, conjuntament amb altres companys, va aconseguir construir una ràdio que va introduir a una llauna de galetes. Volien estar informats sobre l’avançament de les tropes aliades.
Aleshores, però, va ser traslladat a Kanchanaburi , a Tailàndia. Allà, 60.000 presoners aliats van ser obligats a construir la línia fèrria entre Siam i Burma, més coneguda com “El tren de la mort”. Els japonesos van descobrir la ràdio i va ser acusat d’espionatge; sinònim de tortura. El vam deixar exposat al sol durant una hora, el van submergir diverses vegades en una banyera i el van pagar amb el mànec d’un pic fins trencar-li costelles i braços. L’intèrpret d’aquell dur interrogatori es deia Takashi Nagase.
Després de la Guerra, Lomax va deixar la telegrafia i va passar a escriure articles sobre ferrocarrils pel Telegrafh i va impartir classes a la Universitat de Strathclyde. Ara bé, malgrat va intentar recuperar certa normalitat – tothom ho feia-, els records de Tailàndia el perseguien. Tenia malsons i atacs de pànic. El 1982 es va posar en mans d’un psicòleg i en contacte amb la Fundació per l’Atenció de Víctimes de la Tortura. La venjança, però, el consumia.
Un dia, un antic company de presó li va mostrar un retall del Japan Times: un vell interrogador japonès —Takashi Nagase— es dedicava a localitzat antics captius per demanar-los perdó. Nagase assegurava que tothom acceptava. Va ser l’esposa del britànic, Patricia, qui el va escriure. La trobada entre els dos homes es va produir el 1993 Tailàndia, concretament en el pont del riu Kwai, també construït per presoners anglesos.
El traductor s’havia convertit en un vell petit i arrugat, que tremolós, no parava de demanar insistentment perdó. L’any 1995 Lomax va escriure un llibre sobre aquesta experiència, volum que uns anys més tard es convertiria en pel•lícula (Un largo viaje – The Railway Man (títol original), Dir: Jonathan Teplintzky).
L’any 1998, encara es va produir una segona trobada. Nagase volia morir convençut que tenia el perdó de l’anglès, malgrat aquest ja havia escrit: “Després d’aquella trobada em vaig assumir en un estat de pau i determinació. El perdó és possible quan algú està preparat per acceptar la disculpa”. Lomax va morir en pau el 2002, a l’edat de 93 anys.
