En un món globalitzat en què les fronteres tendeixen a desaparèixer, les línies divisòries entre món rural i món urbà també cada cop estan més desdibuixades. Gràcies a les noves tecnologies, els habitants dels pobles rurals tenen el mateix accés a la informació que els “urbanites”. El camp ha estat industrialitzat i avui grans empreses del país es troben en zones no urbanes. La pagesia s’ha diversificat tant que resulta difícil de concebre com un tot. Per exemple, és evident que són pagesos els horticultors del Maresme o del Llobregat, però formen part del món rural?
Ara bé, malgrat la complexitat del món rural i la modernitat que ha viscut en les darreres dècades, aquest espai encara conserva uns valors que el fan característic. A diferència de les ciutats, al camp existeix un major grau de solidaritat entre els seus habitants, més proximitat amb les estructures i poders i una relació de confiança més estreta entre els seus habitants, especialment perquè les comunitats són més petites. Allí, encara molts es coneixen i se saluden. Això també té una contraprestació negativa, el grau de xafardeig i rumorologia és més alt. A més, òbviament, en els entorns rurals les persones gaudeixen d’una gran connexió amb la natura, la qual genera harmonia a l’individu i l’ajuda a despertar els sentits. Finalment, en els pobles, com que el valor de la família manté major protagonisme, a diferència de les ciutats, les tradicions es viuen amb més intensitat i tenen més perdurabilitat.
I, per acabar, si ens fixem en els pagesos, acostumen a ser homes resilients –després d’una pedregada tornen a cultivar- pacients, treballadors, traçuts, observadors… –a diferència de ciutat que mirem contínuament terra, ells miren el cel–. I, per sobre de tot, estimen la terra. Fins i tot, gràcies a molts d’ells encara es conserven velles expressions o frases fetes relacionades amb el cultiu i el temps.
Per tots aquests valors i molts més, la gent de poble, expressa amb orgull el nom de la localitat on va néixer i créixer. I és que avui ser de poble ja no és una vergonya, ja no és senyal d’ignorància, sinó marca d’identitat. Curiosament, en poques dècades els habitants del món rural han passat de ser els grans ignorats d’aquest país –i, fins i tot, en algunes ocasions víctimes de burles i mofes- per convertir-se en homes envejats, ja que sense la necessitat de renunciar a grans serveis –òbviament també tenen certes dificultats, el camp tampoc és el paradís-, poden gaudir tota la setmana de la natura, la calma, la companyonia, la tradició i els valors de la comunitat.
