Últimament, estem indignats amb moltes decisions judicials. Ens hem quedat atònits davant de sentències incomprensibles i allunyades del batec moral de la societat: violadors en grup que aconsegueixen escapolir-se de penes merescudes; pederastes confessos que s’emparen en la prescripció del delicte per tornar a casa com si res; corruptes que estiren els processos judicials fins que es surten amb la seva; polítics que no sabem si estan presos o són presos polítics; presons preventives que semblen càstigs anticipats; defraudadors milionaris que queden impunes; i una llarga llista de despropòsits judicials que engruixen el descrèdit de la judicatura i la desconfiança de la societat en la justícia.
Davant d’això, els nostres jutges i jutgesses esgrimeixen, al seu favor, el respecte a la pulcritud de les garanties processals, la presumpció d’innocència com una regla d’or de l’Estat de dret, la necessitat d’encabir el dany causat en els delites tipificats, i tot un reguitzell de mesures garantistes que afortunadament separen la justícia del linxament, i la justificació racional de l’arbitrarietat. No obstant això, s’obliden d’un fet primordial en tota mena de judici, ja sigui legal, moral, social o de qualsevol mena: la interpretació. Tots els jutges i jutgesses saben que no poden jutjar sense interpretar, que no tot està escrit o es pot entendre sense valoració, sense una apreciació que mai és purament objectiva, perquè això últim és impossible. No hi ha judici sense aportar un sentit humà a allò que s’està jutjant. Si els jutges i les jutgesses no interpretessin les lleis no caldria la seva intervenció; seria suficient una màquina a la qual se li introduïssin les dades del judici i, de forma automàtica, emetria una sentència.
La interpretació (sobre la forma correcta d’aplicar les lleis, sobre els fets jutjats, sobre les intencions dels acusats i els danys soferts per les víctimes, etc.), per ser bona o adequada, requereix de l’experiència, del savoir-faire que diuen els francesos. Malgrat això, als jutges i jutgesses els fa por reconèixer aquesta part inevitablement personal de la interpretació; temen que siguin titllats de parcials, de deixar-se endur per les emocions, les creences, la ideologia o els prejudicis; com si no fos una realitat coneguda per tothom que ells mateixos es classifiquen, per exemple, entre progressistes i conservadors, o entre durs i tous.
No dubto de les bones intencions dels bons jutges i les bones jutgesses que volen aplicar únicament la llei. És un tresor col·lectiu que aquesta gent s’imposi la virtut professional de la imparcialitat per tal de fer honor a la imatge idealitzada de la justícia amb una vena al ulls; però, ai!, les metàfores acostumen a tenir doble raser i, en aquest cas, la vena als ulls de la justícia pot impedir veure realitats evidents com ara que cinc homes abusant sexualment d’una dona mig inconscient en un portal és una violació, o que el dany causat per un pederasta no prescriu mai, o que una sentència per rebel·lió pot condicionar la política i la pau d’un país durant tota una generació.
Davant d’aquests fets, indubtablement interpretables, no espero que els jutges i les jutgesses siguin parcials, però tampoc que ignorin que darrera d’una sentència sempre hi trobarem un sentit humà —de vegades massa humà— que condiciona tot el que ha passat i el que passarà després, i que cal incorporar aquest coneixement a la decisió judicial. Necessitem jutges i jutgesses tècnicament competents, però també capaços de fer-se càrrec del bé i del mal que les seves sentències causen a la societat a la qual serveixen; en un llenguatge més planer, necessitem que tinguin la intel·ligència emocional que ha d’acompanyar a tot judici humà per ser realment humà.
Necessitem jutges i jutgesses tècnicament competents, però també amb intel·ligència emocional
