En català tenim aquest mot: capteniment. Vol dir una manera de presentar-se, una disponibilitat o una actitud. El nostre capteniment ens revela, ens mostra als altres en una mena de posició o de lloc ètic. Captenir-se és una modalitat de ser en algun lloc. Quan els anglesos diuen put yourself together -o sigui, aguanta, o resisteix, també sobreposat- en certa manera fan al·lusió a l’afer del capteniment.
En una època difícil, d’epidèmies i desastres naturals produïts pel canvi climàtic, el capteniment general condiciona el de les persones en particular. Els eslògans que circulen a les xarxes socials, els mots de comandament (“sigues tu mateix”, “l’impossible no existeix”, “vés i fes-ho”) en forma d’imperatiu categòric generalitzat i homogeni, assenyalen com ens hem de presentar. S’ha de ser creatiu, assertiu, divertit, amb molts likes. La nostra certesa és conseqüència de la imatge que hem construït, tantes vegades una ficció que ens permet creure que som algú, amb un capteniment acceptable.
Els qui ens fem càrrec dels més joves tenim el problema de reivindicar el valor del capteniment en un sentit ètic, orientat al que considerem una bona vida per a tots, enfocat al viure plegats, en allò que John Dewey anomenà “una comprensió compartida”, més enllà de la xerrameca generalitzada. Captenir-se implica sostenir una mirada humana envers el món: els altres i la natura. Tenir consciència de les coses que passen cada dia al voltant dels qui estimem o coneixem. Adquirir una capacitat de reflexió, no únicament crítica en el sentit de la transformació, perquè hi poden haver coses que considerem boniques o útils que vulguem preservar pel futur. El món que coneixem és el resultat del nostre capteniment, l’instant d’abordar la realitat en una direcció o altra. És un punt de sortida. Si sortim malmesos, en la temença i la desesperació, el nostre capteniment fa fallida. Si sortim amb el front alt, en la certesa que la nostra dignitat moral ens acompanya, que no direm sí a tot ni acceptarem qualsevol imposició sense examinar-la, el nostre capteniment és un valor intrínsec que ajuda a viure la vicissitud biogràfica i les circumstàncies generals del món.
L’antropòleg català i monjo de Montserrat Lluís Duch deia que l’ésser humà tenia la capacitat d’extraviar-se i equivocar-se per la seva ambigüitat intrínseca, però que disposava de la possibilitat de rectificar. El nostre capteniment pot anar errat, en efecte, ens pot fer patir. Tanmateix, podem substituir-lo per un altre que albiri un horitzó al davant.
Parlant amb els estudiants em diuen que no volen tenir fills perquè no val la pena portar-los a un món que s’acaba. En la meva infantesa, aquesta afirmació només la feia la gent que estava cremada de la vida, que havia patit molt o havia vist coses terriblement traumàtiques. No voler tenir fills era de gent amargada, sense perspectiva. Avui dia, és clar, deixant a banda que tenir fills no és obligatori, la qüestió es troba de la banda del capteniment. Ser jove i no voler tenir fills perquè el món s’acaba implica haver abdicat de fer res que serveixi per rectificar. Nosaltres, els adults, tampoc demostrem un capteniment adequat quan, més enllà dels fets empíricament demostrables (com l’escalfament del planeta, per exemple), no hem estat capaços de transmetre, mitjançant la nostra fermesa i actitud proactiva, de fer creure als més joves que es pot rectificar, que encara i sempre queda un marge, per molt petit que sigui, que ens faci adonar del do de la vida i les seves potencialitats.
La visió apocalíptica del món condueix a una indolència que bloqueja qualsevol horitzó al davant. Mostrem, una vegada més, que el capteniment digne és possible, que podem sostenir els moments difícils, plegats, amb la intenció de rectificar en la mesura del nostre abast i disponibilitat. Només el valor del capteniment obre dreceres en el camí d’un món perdut en del seu propi laberint.
