La nostra vida s’assembla al càstig que els déus grecs van imposar a Sísif: amb molt esforç empenyem una gran roca fins al cim d’una muntanya i just quan hi arribem la roca cau fins a la vall. I correm darrere la roca i tornem a empènyer-la amb totes les nostres forces cap al cim i la roca torna a caure… i així fins a la fi dels temps.
A través d’aquest mite, Albert Camus defensa que la vida humana no té sentit, que és absurda. Per això cal que ens fem amos del nostre propi destí i que donem sentit a la nostra existència. Com ho podem fer?
A How are we to live? (1993), Peter Singer defensa que la millor manera de donar sentit a la nostra vida és comprometent-nos amb algun propòsit que valgui la pena i que vagi més enllà de nosaltres mateixos. Ens proposa que duguem una vida ètica, que des del seu utilitarisme vol dir que reduïm el patiment i que fem del món un lloc millor.
Tant Camus com Singer semblen pressuposar que el sentit de la nostra vida depèn només de les nostres accions personals, desvinculats dels altres, com si fóssim individus autosuficients. Per contra, tant MacIntyre com Nussbaum defensen que els humans som sempre en alguna mesura vulnerables i dependents, que ens necessitem els uns als altres. No només hem tenir cura dels altres, sinó que també hem de compartir allò que fem amb els altres (a més de cuidar-nos i de deixar-nos cuidar, és clar!).
Afegim aquesta idea a la de Singer: per donar sentit a la nostra existència, ens hem de comprometre a dur una vida ètica i convé compartir-la amb algú altre. Així, la vida de Sísif encara seria més plena no només si es comprometés a reduir el patiment i a fer del món un lloc millor, sinó també si convisqués i compartís la seva tasca amb persones estimades.
Potser aquesta nostra intuïció té a veure amb allò que va escriure Emerson: “Estimar i ser estimat, i saber que algú ha estat una mica més feliç perquè tu has existit. Aquest és el significat de l’èxit.”
