Fins fa molt pocs dies havia aconseguit –potser imprudentment- no pensar pràcticament en el ditxós Coronavirus. Ho havia vinculat sobretot a la cancel·lació del Mobile, però sense fer massa cas al motiu que portava a la supressió i fixant-me exclusivament en les conseqüències. Després, sentir els tradicionals conspiranoics que volien veure la mà de la Xina –com a estat- en la propagació del virus o la psicosi instal·lada ja des de fa 15 dies en molts dels nostres països occidentals m’ha fet intentar evadir-me de la tempesta tant com he pogut. Encara l’altre dia, en una trobada professional, en saludar amb una encaixada de mans la resta d’assistents, quan algú em va fer notar que l’expansió de l’epidèmia feia aconsellable evitar-la… em vaig sulfurar una mica. “No n’estem fent un gra massa, de tot això?”, els vaig dir. Venia d’haver treballat a la gala d’uns premis musicals celebrats a Girona, on van assistir més de mig miler de persones i on res ni ningú em va recordar l’existència del coronavirus del dimoni. El fenomen no es viu igual a les grans ciutats que a l’interior del país.
Avui, però, que és dimecres i la bola de neu no para de créixer, resulta ja francament impossible no caure en el “pendent de l’apocalipsi”, aquesta mena d’estat paranoic en què tot sembla que s’ha de cancel·lar i en el qual ens dirigim ja inexorablement cap a un confinament de la població. Avui per primer cop he tingut por, ho admeto. Portem el nostre fill a casa els avis, que són els més vulnerables segons expliquen els experts? “Apa, quines coses de dir!” Tanquem l’oficina i decretem teletreball? “No n’hi ha per tant, tu!” Demanem d’anul·lar les reunions que tenim demà a Barcelona i divendres al Vallès? “Sí, home, i totes les feines que tenim pendents de concretar què?”. En fi, veurem què fem i com ens hi podrem afrontar…
No sé què és el que dintre meu em fa relativitzar la incidència del virus, qüestionar les mesures que s’estan prenent a nivell governamental i en general tenir la sensació que estem portant la situació a uns extrems que em semblen delirants –dec ser un insensat, i punt-, ni tampoc he llegit gaire gens sobre el tema per saber si realment hauria (hauríem) d’estar tan preocupats com polítics i mitjans ens diuen. Però sigui com sigui, arran de tot plegat em venia al cap una altra mena de virus del qual els periodistes estem cada cop més infectats i que treu el cap en una situació com aquesta d’una forma jo diria que molt evident: el virus de l’espectacularització de la informació, el virus de la ficcionalització de la informació.
No són el mateix, alerta. Quan dic “espectacularització de la informació” em refereixo a què cada vegada més, especialment en el camp audiovisual, allò que es converteix en contingut no té tan a veure amb la seva rellevància informativa com amb l’espectacularitat de les imatges que se’n generen. Em direu que és una evidència, però és important subratllar-ho perquè una gran part de la població s’informa essencialment a través d’aquesta mena de continguts: especialment en les cadenes privades, els telenotícies són una successió de flaixos, d’imatges potents, impactants, però desconnectades entre sí, sense una voluntat real d’explicar el món sinó d’entretenir i de generar audiència per possibilitar l’increment dels contractes publicitaris. A vegades he pensat també d’anomenar-ho “pornografia d’imatges”, sense que hi hagi d’aparèixer sexe per enlloc. Moltes de les notícies que es fan virals a través de les xarxes socials tenen a veure amb això, recordem-ho també.
L’altre element del virus a què feia referència és la ficcionalització de la informació. No és una tesi meva sinó que recordo haver-la sentit als doctors Francesc Grané i Josep Maria Carbonell, en converses separades: cada vegada més, els mitjans audiovisuals –en els seus espais informatius, insisteixo- construeixen ficcions, històries, a partir de la informació. És a dir, usen les tècniques de la ficció, quasi cinematogràfiques, per donar compte del que passa al món. Tècniques que el públic agraeix, evidentment, perquè són molt més atractives de mirar que una notícia estricta, asèptica, de les de tota la vida, però que és evident que accentuen l’element d’entreteniment i que releguen el de la informació.
Segons com, expressat pel broc gros, podríem parlar també de “la recerca del morbo”, de manera que enmig d’una catàstrofe es busca allò que és més emocionant, més excitant, més truculent, allò que impacta més l’espectador, i no pas els elements contextuals de perquè ha ocorregut aquella catàstrofe o quines debilitats tenia aquell territori que ara quedaran afermades. Ja ho sabem, això. Però no és només això: estem parlant d’un trencament del contracte entre periodista i televident pel qual el primer s’hauria de dedicar simplement a explicar al segon, de la forma més honesta –i si es vol subjectiva- possible, el que passa al món. No a jugar amb la informació per entretenir-lo.
En comptes d’això -com em sembla que passa ara amb el Coronavirus (expliquin-me perquè en una cadena de televisió el periodista apareix amb mascareta en una ciutat i un altre periodista no ho fa, estant al mateix lloc)-, el periodisme es torna esclau d’aquesta desviació del seu ofici, d’aquesta ficcionalització –emocionalització- de la informació, d’aquest basculament cada cop més cap al terreny de l’entreteniment –d’aquí el vocable info-entertainment-. El periodista sucumbeix al plaer de construir ficcions, relats ficcionats, en comptes d’explicar informacions perquè això li subministra una gran dosi d’adrenalina, una mena d’energia que no es troba treballant amb informació continguda, assossegada, contextualitzadora, del dia a dia. Sempre ho penso quan té lloc un cop d’estat en un indret ben allunyat de nosaltres, ara que existeixen els canals de notícies ininterrompudes: fixin-se amb la narració que es fa dels fets, ben bé com si fos una pel·lícula, amb –en la majoria d’ocasions- molt poca contextualització del que està passant. Davant fets com aquests, els periodistes cada cop més veiem no una notícia a explicar sinó una possible pel·lícula a relatar, una història fantàstica, que funcionarà d’audiència, tindrà impacte i rellevància… però al preu de no donar als espectadors cap referència profunda sobre el que està passant realment; al preu, doncs, de no fer la nostra feina. Això té molt a veure amb la irrupció d’aquests canals de notícies contínues: com que la roda de repetició és permanent, tot el que permeti trencar-la és un caramel a la boca dels professionals de la informació. Calen nous estímuls, noves sensacions, noves històries.
Aquests dies, quan estiguem confinats a casa davant del televisor veient un d’aquests canals, els proposo que intentin llegir el que veuran a les pantalles des d’aquest prisma. Estic bastant convençut –no voldria equivocar-me- que relativitzaran almenys una mica el que veuen en pantalla.
