Enguany Islàndia s’ha convertit en el primer país del món amb una llei que regula la igualtat salarial entre dones i homes. La nova normativa va ser aprovada al Parlament del país el mes d’abril de l’any passat i ha entrat en vigor l’1 de gener d’aquest 2018. Amb aquesta decisió, Islàndia encara amplifica més la seva marca d’estat més feminista del món.
Una imatge que es va començar a conrear especialment a partit de 1975, declarat “Any de la dona” segons les Nacions Unides. En aquella època el feminisme s’escampava per Europa i a diversos països s’organitzaven actes, però cap de tan impactant com “La vaga de dones” d’Irlanda. La idea tenia com a objectiu visualitzar el paper de la dona a la societat, especialment respecte el treball domèstic no remunerat, i exigir més representació femenina a la política. Malgrat les dones islandeses podien votar des de 1915, el 1975 només hi havia tres dones diputades, el 5 per cent del Parlament.
La primera idea de fer una vaga va ser de les Red Stockings (mitges vermelles), un moviment radical femení fundat el 1970. Aquesta organització propugnava una confrontació radical contra una imatge tradicional de les dones, la qual cosa era mal vista per les generacions de dones islandeses més grans. Degut a aquest lideratge, en un primer moment, la idea de fer una vaga no va ser rebuda amb entusiasme, sinó amb por i respecte. Però quan va ser rebatejada com a “Dia lliure de les dones”, d’aquesta manera no es posava en risc cap lloc de treball, i recolzada per diverses organitzacions, l’acollida va ser majoritària.
Aturada general
El 24 d’octubre de 1975, el 90 per cent de les dones d’Islàndia, de tota condició social, van dir prou. Però no solament van decidir no anar a la feina, també van creuar-se de braços a casa – segona jornada laboral silenciada- i van sortir al carrer en massa per reivindicar el seu paper a la societat. Aquell dia els homes van haver de portar els fills a l’escola, quedar-se a casa o emportar-se els fills a la feina, moltes oficines semblaven guarderies. En els informatius radiofònics, de fons, se sentia cridòria de nens. Els pares els havien de cuidar a l’emissora.
L’aturada es va notar en l’economia, especialment en aquells sectors liderats per dones: el servei telefònic va deixar de funcionar, els diaris no van sortir, perquè les tipògrafes eren majoritàriament dones; les escoles van tancar i també les peixateries, comerços importants a Islàndia. El país es va paralitzar. Molts homes van obrir els ulls i per primera vegada van admetre l’important paper que les dones jugaven i juguen a la societat.
Al migdia, 25 mil persones -cal tenir en compte que la població d’Islàndia aleshores era de 213 mil habitants- van manifestar-se a Reykjavik a favor de les dones. Es vam produir una vintena de mítings arreu del país, el més nombrós, a la capital.
Conseqüències de la vaga
Les conseqüències d’aquell jornada no es van fer esperar. El 1976, el Parlament islandès va aprovar una llei que garantia la igualtat de drets per a homes i dones, encara que aquesta no repercutia en una millora salarial per a les dones. I, quatre anys més tard, Vigdís Finnbogadóttir, una mare soltera divorciada, era escollida presidenta del país, primera dona en ostentar aquest càrrec a Islàndia i primera dona del món escollida democràticament cap d’Estat. Un càrrec amb més poder representatiu que executiu. De fet, no va ser fins el 2009 que Jóhanna Sigurðardóttir es va convertir en la primera dona cap del govern islandès. El 1983 també van aparèixer les primeres llistes electorals formades exclusivament per dones, com Women’s Allliance. I el 2010, entre altres iniciatives, es va aprovar el permís de paternitat remunerat.
Quaranta-dos anys d’aquella vaga, que va ajudar a canviar la percepció de les dones, l’esperit de lluita feminista a Islàndia continua ben viu. Un exemple que hauria de ser seguit per molts altres estats. Què passaria ara i aquí si moltes dones s’aturessin un dia?
l·lustració: Raúl Campuzano.
