L’abril del 2017 va morir l’Andreas: ingressada a psiquiatria, amb contenció mecànica i un diagnòstic erroni que va fer que els metges no s’adonessin que la noia de 26 anys estava patint una meningitis. Va ser el febrer de 2018 que es va reobrir el cas a petició de la família i ara s’espera la resolució forense.
La història de l’Andreas és la següent. Comença a tenir símptomes compatibles amb una amigdalitis i al centre de salut li recepten antibiòtic. Decideix anar a urgències de l’Hospital Universitario Central de Asturias on confirmen l’amigdalitis que s’ha de seguir tractant de manera ambulatòria. Però va passant el temps i l’Andreas no millora.
De fet, comença a sentir “sorolls estranys” i un malestar general. Torna a urgències on li fan una anamnesi complerta i explica que la seva mare pateix esquizofrènia i el seu pare una depressió. De nou, amb una recepta d’antibiòtic a la mà, torna a casa on té una crisi d’ansietat. A urgències, per tercera vegada li, ofereixen un ingrés a psiquiatria per valorar el quadre general, creient que té quelcom psíquic. Ella accepta perquè pensa que així li faran les proves oportunes.
Com que aquestes no arriben, demana l’alta però els psiquiatres li deneguen, al·leguen que podria tenir un trastorn psiquiàtric. L’Andreas s’agita, els símptomes no remeten i la seva família demana amb insistència un examen més exhaustiu. Des de l’hospital es posa en marxa el protocol d’internament involuntari i contenció mecànica i es comença un tractament ansiolític. Després de quatre dies el seu cor es para. Es pensa que una meningitis li ha causat la mort.
Veus anònimes del propi hospital expliquen que no es van portar a termes les proves necessàries per descartar una patologia orgànica. La família de l’Andreas denuncia l’hospital en un intent d’entendre què ha succeït. Segons informa la germana de la pacient el procés d’avís a fiscalia de l’ingrés involuntari i la contenció no es va realitzar dintre dels terminis que marca la llei i es van obviar possibles diagnòstics per haver tingut antecedents de malaltia mental en la família. Ni els metges ni el comitè d’ètica de l’hospital han volgut explicar la seva versió dels fets, però l’advocat dels sanitaris ha volgut clarificar que s’ha tractat d’una mort sobtada.
Preguntes per reflexionar
Sigui com sigui, i sent prudents amb el contingut de les notícies, molts aspectes del cas de l’Andreas ens serveixen per reflexionar. Fem-nos algunes preguntes per desvetllar els conflictes ètics. Qui supervisa els professionals quan decideixen l’ingrés involuntari o la contenció física o medicamentosa d’un malalt? Sempre es respecten els límits de l’autonomia del pacient? Caldria reflexionar sobre si com a societat encara ens trobem davant d’un paternalisme mèdic que prové de la pròpia subcultura sanitària o si com a ciutadans no permetem el canvi ja que en els fons és més còmode que algú decideixi per nosaltres què és salut i què és malaltia.
I si anem més enllà, podriem pensar que la pacient no va rebre l’atenció necessària perquè els antecedents dels seus pares van generar un biaix? La nostra cultura estigmatitza els malalts mentals i els limitem els seus drets? Es pot apostar per una mirada individualitzada o pel contrari considerar tots els malalts mentals com persones a protegir.
Quina és la vostra opinió? Vivim en un món on la salut està expropiada per l’estament mèdic o només es tractaria d’un cas aïllat?
