A vegades no és una imatge sinó un so. Arribats al camp de Rivesaltes, a tocar de Perpinyà, fa vent. Un vent fort, que situa molt bé l’escena. Actua com de transició cap al passat, com un recurs cinematogràfic que ens redirigeix cap a principis dels anys quaranta del segle passat, quan el camp va començar a funcionar com a “centre d’allotjament per a famílies” –tot i que aquestes eren separades, precisament, entre homes i dones–. En aquell primer moment servia pel reagrupament familiar sobretot d’espanyols i jueus, però segons fan constar els historiadors citant el llenguatge de l’època “gitanos, indigents, opositors polítics, estrangers enemics, indesitjables o sospitosos per a la seguretat nacional i l’ordre públic” hi van ser igualment detinguts. En total, entre 1941 i 1942, el camp va acollir 21.000 persones.
Em fixo en el mot “indesitjables”, que surt citada molts cops a la visita. “Indésirables”, en francès. Els que no vol ningú. Els que estan fora de la normalitat, del consens… i per tant, en aquell moment, fora de la llei. Per naixement o per ideologia. I que si sobreviuen bé… i sinó també.
Poc temps després va servir també per a hostatjar-hi –sóc molt generós amb la paraula– jueus francesos de la zona de Vichy en el seu trànsit cap a les càmeres de gas d’Auschwitz. 215 van morir ja aquí. I en acabar la Segona Guerra Mundial i amb les tornes invertides van ser militars alemanys i italians els que hi van residir.
Però la cosa no acaba aquí. Al final de la guerra d’independència d’Algèria, el govern francès hi va situar centenars de harkis, algerians que havien col·laborat amb les autoritats de la metròpolis i que França va prometre acollir en territori europeu en justa correspondència, quan començaven a ser atacats… i va acabar deportant en un camp com aquest. Encara més tard, entre 1964 i 1966, van arribar al camp al voltant de 2.500 guineans, antics militars francesos, repatriats amb les seves famílies, així com un petit grup d’antics militars repatriats de la Indoxina francesa. Després, als vuitanta, va ser un centre de reclusos.
Són 612 hectàrees de les quals tan sols se’n pot visitar un petit bocí, l’illa F. Allà s’hi pot veure les restes d’algunes de les 150 grans barraques existents així com, per exemple, les latrines usades pels internats. Tot plegat és, pel visitant, una estremidora metàfora de bona part de la història del segle XX a Europa i al món: règims totalitaris (o demòcrates de molt baixa qualitat) que no dubtaven ni un segon a internar –i, per tant, a privar de llibertat– a qualsevol que no complís amb els estàndards de cada moment. L’arbitrarietat en el seu súmmum: ara manen aquests, els enemics són aquells; ara manen els altres, doncs els enemics són els de més enllà. Els indesitjables de cada moment, en funció de qui mani.
Les coses, excepte pels privilegiats ciutadans de la Unió Europea que tenim llibertat de moviments arreu del nostre continent, tampoc han variat excessivament en gran part del món. Encara hi ha moltes persones considerades “indesitjables”, arreu. Ens queda molt camí per recórrer.
Joan Salicrú és periodista
