L’escola és la meva segona família, però la família és la meva primera escola. Aquest lema a la façana d’un col·legi recorda la responsabilitat dels adults. N’hi ha que potser no donen per a més i n’hi ha que ho deleguen tot a l’escola. Segons John S. Mill, cadascú té dret a fer amb la seva vida el que vulgui… excepte si té fills.
Els valors de l’escola han d’anar coordinats amb els de casa. A l’escola celebrem el dia internacional de la pau, però a la tele veiem violència; a l’escola toquem hàbits de salut i a casa fem sofà; a l’escola parlem de diàleg i a casa cridem o a l’escola reciclem i a casa no? L’administració, però, també la vessa amb un desfet de canvis legislatius que no avalua. També s’argumenta que l’escola és una pèrdua de temps i diners.
John Dewey lliga l’educació amb la democràcia: la democràcia no és un tipus de govern sinó una forma de vida social de qualitat. Segons Dewey, la democràcia és el compromís amb l’altre per fer una comunitat justa i inclusiva.
I, coincidint amb ell, Habermas fa una proposta ètica-filosòfica basada en la democràcia deliberativa, en una ciutadania desperta, amb pensament crític, exigent i autoexigent. Això és també ciutadania/famílies-escola.
La societat i l’escola han de suplir allò que falta a casa. Tenim alumnes absentistes, o que arriben a escola mig neulats perquè no s’alimenten com cal (ni que sigui per no esmorzar), sense haver dormit prou o amb certs comportaments insans de casa. Com garantim a nens i joves el seu dret al seguiment intel·lectual i espiritual (allò que evoca el terme francès surveiller)? Com s’optimitza el que Michael Gazzaniga anomena sistema mental emergent? Quin soft adaptat als diversos perfils humans oferim per viure en societat?
Una proposta suggerent és tractar a l’escola els temes reals de la vida (Stenhouse:The humanity currículum project) i fer de casa una família-escola-de-primera.
