Tot i que es va llicenciar a la facultat de Lleis de la Universitat d’Ankara, Ece Temelkuran és periodista, escriptora i activista turca. En dues ocasions ha estat nomenada com la columnista política més llegida de Turquia. Els seus articles han estat publicats en mitjans internacionals com The Guardian i Le Monde Diplomatique. Ha publicat dotze llibres, entre els quals Cómo perder un país i Juntos (Anagrama Argumentos).
Els valors fundacionals de la Unió Europea, segons la mateixa entitat, són: la dignitat humana, la democràcia, la llibertat, la igualtat, l’estat de dret i els drets humans. Quina és la percepció del compliment d’aquests drets des d’una visió no europea?
Hi ha un cert desconcert. Estem en un moment realment interessant per parlar d’aquest tema, només cal prestar atenció a la tragèdia de Gaza. Personalment, estic molt interessada en el concepte de dignitat. Aquest hauria de ser el valor central de les polítiques actuals, però, malauradament, no és així. La dignitat no és igual per a tothom. I no em refereixo només per als immigrants o refugiats, sinó també per a aquells europeus que alcen la veu per la dignitat humana dels palestins i als quals no es dona la llibertat per plantejar les seves inquietuds. Això es contradiu amb l’Europa pionera respecte la defensa dels drets humans i com a líder moral versus la resta del món. Després de la tragèdia de Gaza, hem vist com el lideratge moral es movia cap al Sud Global, particularment a Sud-àfrica, després de portar Israel davant la Cort Internacional de Justícia.
Aquesta és una situació nova?
No. Estem en un moment històric i Europa està demostrant que està perdent les seves pretensions de convertir-se en un líder moral. I no ha estat una pèrdua instantània sinó gradual. Tot va començar amb la invasió de l’Iraq. Des d’aleshores, els valors que sustentaven la Unió Europea s’han anat deteriorant. Gaza és el gran finale. Dit això, sé que en diverses ciutats d’Europa, hi ha hagut manifestacions i protestes contra aquesta immoralitat.
Això vol dir que hem de distingir Europa de les seves institucions? Europa és la Unió Europea?
Europa és un concepte que va molt més enllà. Quan parlem d’Europa, també parlem de Mozart o de Rosa Luxemburg o de la Primera Internacional, Karl Marx, Hannah Arendt… Però quan avui parlem d’Europa, en les polítiques actuals, ens referim a la Unió Europea i dels seus dirigents. I és una tragèdia que, en les anomenades democràcies madures, els ciutadans no puguin canviar les decisions dels que prenen les decisions. Molts europeus se senten impotents perquè les seves voluntats no estan canviant les polítiques entorn de Gaza. I, tot plegat, tindrà uns efectes molt importants en el futur.
De quina manera el concepte de l’alteritat (la idea que tenim de l’altre en funció de l’estàndard europeu) ha influït en les polítiques d’immigració? És aquest l’exemple més clar de la hipocresia dels valors europeus?
La qüestió de la immigració és una realitat absurda però preocupant. Europa necessita els immigrants. Tots els països europeus necessiten els immigrants per tal de mantenir el sistema econòmic. Tanmateix, després de la crisi dels refugiats, concretament durant la guerra de Síria, hem vist com l’extrema dreta a tots els països ha utilitzat la immigració com una eina instrumental que afavoreix el racisme i les narratives xenòfobes. No serà sorprenent que en les pròximes eleccions europees l’extrema dreta estigui present en el Parlament Europeu com mai abans. I és espantós. Europa –i en concret Alemanya– ha perdut la cultura de la memòria històrica que va prometre després del never again (‘mai més’) en referència a l’Holocaust. I això té relació amb el feixisme. Ens equivoquem si pensem que el feixisme només són uniformes militars i bigotis graciosos. El feixisme és por. Quan la por és present, hem d’estar segurs que estarà seguida per un règim autoritari amb implementacions feixistes.
Considera que Europa avui està en un dilema: enfortir-se o aïllar-se?
Europa ja ha pres una decisió, tot i que no sigui gaire visible a les grans ciutats cosmopolites. Europa, igual que Donald Trump, està posant límits a la Unió a través d’Hongria fins a Croàcia i Grècia. Dit això, també és cert que puc entendre que la comunitat europea tingui por de perdre casa seva davant l’arribada dels estrangers. És un pensament molt arcaic que està molt arrelat, però el puc arribar a entendre. Tanmateix, l’única manera de resoldre-ho és que Europa trobi una manera humana de dignificar la política de les emocions. Penso que la política europea hauria de focalitzar-se en aquesta gestió de la por.
Què opina del fet que Turquia encara no hagi estat acceptada com a país membre de la Unió Europea, després de dècades de negociacions, mentre que n’hi ha d’altres que sí que ho han aconseguit i molt més ràpidament?
Aquesta és una història llarga i avorrida. Recordo que, quan era a la universitat, cap al 1990, teníem una assignatura que s’anomenava “Unió Europea” i era imprescindible fer-la, cosa que no crec que els estudiants d’avui facin. La meva generació va créixer amb el pensament i una ideologia positiva pel que fa a la integració de Turquia a la Unió Europea. No obstant això, tant el Govern turc com la Unió Europea van fracassar en aquest procés.
Quina va ser la reacció de la ciutadania turca davant del fracàs?
A poc a poc, es va anar produint un canvi gradual de mentalitat. Ja no es considerava que l’objectiu del país era anar cap a la civilització europea, sinó que el que calia fer era comparar-nos amb els països del nostre Est, amb l’Orient Mitjà. Això va suposar un impacte massiu tant en la vida política com en la vida social i psicològica de Turquia: es va passar d’un complex d’inferioritat cap a un complex de superioritat. I va suposar un descans per a molts. Aleshores, i des que Erdogan continua al poder, aquesta visió de Turquia continua tenint èxit i la discussió sobre si ha de ser país de la Unió Europea o no ja no existeix tant com anys enrere, i això és trist. Alhora, crec que les coses haurien pogut ser completament diferents avui si la Unió Europea estigués una mica més predisposada a continuar el procés i ser més entusiasta.
L’ampliació de la Unió Europea programada per al 2030 pot ajudar a enfortir els valors que hem estat comentant anteriorment?
Honestament, al 2030, si Europa no ha aconseguit enfrontar les pors de la seva població, el feixisme segurament ho haurà acaparat tot. Penso que actualment estem al límit d’alguna cosa històrica. També és veritat que penso que el feixisme actual no serà com el feixisme del segle XX, sinó més desordenat i confús i, de fet, ja ho és. No estic segura que hi hagi algun polític a Europa o a la Unió Europea que defensi les democràcies davant d’aquesta onada de feixisme que pot arribar. I també crec que és important que parlem de feixisme i no de “populisme” o “règim autoritari”, perquè és just el que tenim. Alhora, dir-ho en veu alta també ens obliga a admetre que el feixisme torna a aparèixer. I això, a vegades, és difícil per a molts.
Com afecten l’increment de l’extrema dreta als valors europeus?
I hi ha una espècie de parada catatònica, una paràlisi política en la nostra part política. Nosaltres ja hem perdut. Els polítics europeus s’han estat movent cap a la dreta des de la dècada dels vuitanta. Estem enmig d’una paràlisi on no és possible inventar una nova manera d’organitzar-se. El que cal fer és treballar plegats, atès que la Unió Europea i altres institucions nascudes per protegir-nos del feixisme s’estan trencant a trossos.
Cal trobar una manera més eficient d’organitzar-se i treballar al voltant dels valors més bàsics, al voltant de la dignitat, per inventar una nova forma de fer política o d’adaptar-nos a la nova situació de la política actual. També és cert que, dins de la paràlisi, hi ha gent que s’hi sent a gust. Però, avui dia, recau sobre nosaltres entendre que tenim influència per corregir-ho. La lluita contra el feixisme, avui, és més seriosa del que la majoria de gent pensa.
Des de la seva perspectiva, el populisme ha corromput el concepte d’orgull. Com el podem recuperar?
Sí, aquesta és una de les diferències que he trobat importants. L’extrema dreta està canviant el significat de la paraula orgull. Tanmateix, per criticar i discernir aquesta situació, per dir “no és l’orgull sinó la dignitat”, s’ha de ser crític amb el neoliberalisme. Neoliberalisme i democràcia són conceptes que no encaixen.
En primer lloc, perquè el feixisme és inherent al neoliberalisme. I en segon, perquè les definicions fonamentals del neoliberalisme deixen enrere la dignitat humana. Alhora, lluitar contra aquesta qüestió és una decisió moral i ideològica. El contracte fundacional del capitalisme ha cancel·lat el contracte que fonamenta la democràcia, la qual ens promet igualtat i dignitat. Per la seva banda, el capitalisme ha fet creure que les promeses sobre els valors democràtics es mantenien, però la realitat és que no és així. Aleshores, també és comprensible que hi hagi persones que no votin mai. Les entenc. Per què s’ha de votar si estan segures que cap de les seves decisions polítiques podrà canviar la realitat econòmica?
Si el que volem és salvar la democràcia, hem d’estar segurs que la promesa que la fonamenta serà complerta. Si no és així, s’ha acabat. I per fer-ho, s’ha d’acceptar que el capitalisme i la democràcia –o almenys aquesta forma de capitalisme– no poden anar de bracet.
L’estat de dret de la Unió Europea està en crisi? Quines creu que en són les causes i conseqüències?
La llei no implica justícia, són dos conceptes diferents. Tanmateix, la majoria de la gent no se n’adona fins que aquestes dues concepcions teòriques estan molt separades. Aleshores, és quan comencem a parlar d’injustícies, crueltat… I, precisament, el que ha passat a Europa és que l’estat de dret s’ha separat de la justícia. Alhora, aquí també hi entra el “sentit de justícia”, una percepció inherent a la condició humana que és la que ens fa reaccionar davant de les situacions injustes. El que passa a Europa és que, sota el neoliberalisme, aquest sentit de justícia s’ha paralitzat. Per una banda, l’estat de dret diu que “tothom és igual davant la llei”, però a la vida real no és així, no tothom és igual. Amb el neoliberalisme s’ha fomentat una desigualtat tan profunda que, tot i que l’estat de dret intenti promoure la justícia, realment no crec que hi hagi cap estat que pugui solucionar aquesta situació.
El paper d’Europa al món també ha canviat molt en les darrers dècades. Ara han aparegut noves potències que demanen el seu espai, per exemple, els BRIXS (Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sud-àfrica). Quin paper juga Europa en aquest món cada cop més globalitzat?
Jo no soc experta en l’actualitat política dels BRIXS, de manera que prefereixo no parlar-ne. Tanmateix, tots sabem que les balances de poder han anat canviant. Per una banda, tenim Rússia, Xina i la seva perifèria. Per altra, hi ha l’imperi dels Estats Units amb Occident. Tot i que està pròxima a Occident, Europa intenta prendre una decisió per al seu futur. El que passa amb aquesta situació és que, per exemple, personatges com el president de Rússia, Putin, davant conflictes com la guerra a Gaza o Síria, intenten donar una lliçó moral a Occident. Tot plegat és tràgic i absurd, atès que els poderosos que estan bruts van de nets, i els que estan més nets no s’adonen de com n’estan, de bruts. Aleshores, crec que avui les persones se senten deixades de banda per part dels governs i de les administracions.
En el seu últim assaig, Juntos, publicat per Anagrama a casa nostra, assegura que la banalitat del mal que predicava Hannah Arendt s’ha transformat, avui dia, en el mal de la banalitat. A què es refereix, exactament?
Com bé comentes, la banalitat del mal és el concepte que Hannah Arendt formula en el llibre Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal del 1963, a partir del judici contra Adolf Eichmann, un oficial de les SS del partit nazi. Es tracta d’un concepte que considero meravellós i que assegura que les persones no són dolentes sinó que són banals, és a dir, seguien normes.
El que passa avui és que la banalitat s’ha generalitzat. Hi ha una actitud banal que es tradueix en expressions com “no m’importa la política”, “jo prenc les meves pròpies decisions”… Dit d’una altra manera, la banalitat d’aquest estil de vida se’ns ha imposat –a través del capitalisme– i han creat el seu propi mal. Exemples d’aquest mal es veuen reflectits amb personatges polítics com Donald Trump, expresident dels Estats Units i novament candidat a la presidència per les eleccions del proper novembre, o Javier Milei, president de l’Argentina des del 2023. Considero que avui no hi ha una banalitat del mal, sinó un mal que és conseqüència de la banalitat.
