Una quinzena de refugiades o noies en situació de petició d’asil cada dimecres es calcen les botes de futbol i entrenen amb l’Associació Esportiva Ramassà de Les Franqueses del Vallès. Marc Larripa és el responsable de l’àrea social i de cooperació internacional d’aquest club que uneix esport i transformació social.
A l’Associació Esportiva Ramassà uniu esport, cooperació internacional i acció social. Com ho feu?
Som un club de futbol de les Franqueses del Vallès, molt petit i modest. No destaquem pels nostres resultats esportius, estem a quarta catalana, que és l’última categoria que existeix a Catalunya. El 2014, però, vam iniciar el vessant més solidari de l’entitat fent viatges a diferents països a la recerca de diferents ONG que treballessin al terreny. I, des d’aleshores, nosaltres els ajudem a finançar alguns projectes.
Com relacioneu aquests projectes més solidaris amb l’esport?
Hem iniciat una col·laboració amb una entitat del Camerun, on tenim una escola de futbol i un centre de formació per a infants d’un barri de Yaoundé. I, aquí, l’any passat, vam idear aquest nou projecte de futbol femení inclusiu destinat a noies nouvingudes, refugiades o sol·licitants d’asil. Per temes de la pandèmia del coronavirus, però, l’equip no es va poder posar en marxa fins al passat mes de maig.
Dones refugiades i jugadores de futbol, una combinació per a molta gent força singular.
No hauria de ser així, però sí que ho és. La majoria de projectes que uneixen esport i persones refugiades van dirigides al col·lectiu d’homes. Nosaltres també només teníem com a equip federat l’amateur masculí, fins que l’any passat vam decidir donar una volta al projecte, apostar pel col·lectiu de refugiades i federar l’amateur femení.
Quina motxilla personal portes aquestes jugadores?
Hi ha noies de tot el món, però la majoria són de l’Amèrica Central o del Sud. Venen d’Hondures, Nicaragua, El Salvador, Perú, Nigèria, Gandia, Ucraïna… Són noies que, per raons molt diferents, han hagut de fugir dels seus països, moltes vegades per motius de conflictes en veure perillar la seva vida o la de les seves famílies.
Quins valors intenteu transmetre des de l’Associació Esportiva Ramassà?
Intentem inculcar els valors de l’esport: treball en equip, empatia, conèixer realitats diverses que estan al nostre voltant i familiaritzar-nos amb aquestes. Però, destacaria per sobre de tot l’empatia, ja que manca bastant en la societat d’avui en dia.
En un context on el futbol s’acostuma a relacionar amb certes actituds negatives i violentes, fins i tot racistes, vosaltres reivindiqueu l’esport com “una eina de transformació”.
Sí. El futbol, lamentablement, crea aquestes desagradables situacions. Però, també provoca altres situacions molt amables, que a vegades queden invisibilitzades. Nosaltres intentem treballar la cara amable del futbol i donem una oportunitat a les noies refugiades a través d’aquest esport. De retruc coneixen gent nova i tenen un punt de suport extra en la seva nova vida a Catalunya.
Ara es parla una mica més de futbol femení, però fa uns anys ni se’n parlava.
És trist que hàgim hagut d’esperar tants anys, però de mica en mica va agafant visibilitat. Nosaltres abans ja teníem un equip femení, però el vam haver de desfer i ara estem molt contents d’aquest projecte d’equip femení inclusiu, que, tot i no competir, serveix per reivindicar el futbol com eina de transformació social.
L’uniforme del Ramassà és groc i vermell. També, però, porteu el logotip de les Nacions Unides. Per què?
Exacte. El groc i el vermell en referència a la senyera. I el logotip de l’ONU perquè som ambaixadors dels Objectius de De-senvolupament Sostenible (ODS) d’aquesta institució. És un toc distintiu que ens fa sentir molt orgullosos, però també és una gran responsabilitat.
