En un moment donat de la preciosa pel·lícula Retorn a Hope Gap (2019), protagonitzada pels meravellosos Annette Bening i Bill Nighy, un dels personatges explica la història dels soldats napoleònics que, en plena retirada del desastre militar a Rússia, anaven desvestint als companys morts —o simplement caiguts— en mig de la neu gelada de l’estepa russa amb l’objectiu d’optimitzar les probabilitats d’evitar el mateix destí fatal. Sense perdre temps, constrets pel fred i la por, els supervivents abandonaven a la intempèrie els cossos nus i derrotats dels més desafortunats. La història ajuda als personatges i als espectadors del film a pensar sobre els actes de subsistència que estem obligats a fer en tota mena de contextos, també en els més íntims, sentimentals i de relació de parella, que és el tema de la pel·lícula.
No obstant això, a mi em va interessar també una altra veta moral de la truculenta història: el significat de la dignitat humana. ¿És una acció clarament indigna la de despullar i deixar morir de fred als soldats incapaços de continuar el dur trajecte de la fugida i retorn a casa si amb això s’aconsegueix que més soldats, tots víctimes de la guerra, incrementin les possibilitats de sobreviure? Per què hauria de ser més digne deixar —o permetre— que morin més persones que menys si la dignitat consisteix a donar el mateix valor a cada vida humana?
Popularment, associem la dignitat al respecte merescut. Així ho recullen els diccionaris més reputats de casa nostra, com el de l’Institut d’Estudis Catalans o el de la RAE, sense més concreció sobre què vol dir el respecte digne que tots mereixem; segurament no hi aprofundeixen per no perdre neutralitat i perquè aquí rau el moll ètic de l’assumpte: què ens fa dignes realment. Per Giovanni Pico della Mirandola, el pensador renaixentista del segle XV que va escriure el pioner Discurs sobre la dignitat humana, aquesta consisteix a defensar la llibertat per discrepar de l’opinió dominant, i per poder viure de manera diferent a la majoria. Immanuel Kant, el filòsof prussià de finals del segle XVIII, recull la idea de l’humanista bolonyès i fixa per a la posteritat el vincle indissoluble entre la dignitat i la llibertat, encunyant una de les frases més exitoses de la Il·lustració: l’ésser humà, i en general tot ésser racional, existeix com a fi en si mateix, no només com a mitjà per ser usat per una altra voluntat; en això, assenyala Kant, rau la seva dignitat.
Ara bé, ¿no van ser utilitzats els soldats caiguts a la Rússia gelada com a instruments al servei de la supervivència dels companys més afortunats? És difícil saber si, en una situació dramàtica com aquella, podia haver-hi consentiment de les víctimes al despullament i l’abandonament, que és la clau de volta de la dignitat associa-da a la llibertat en la definició de Kant; en alguns casos, els més heroics, potser sí que n’hi va haver, de complicitat; i en d’altres, irreprotxables, segurament majoritaris, més humans, potser no. Tanmateix, la qüestió de fons és si podem afirmar que és un acte indigne aprofitar l’única acció possible per a la supervivència personal si, per aconseguir-ho, ens veiem obligats a usar a una altra persona únicament com a mitjà i no com un fi en si mateixa. Sense dubte, aquesta és una acció terrible, cruel, espantosa, indesitjable, però… també indigna?
Quan som infants, ens ensenyen que l’ètica consisteix a triar el bé davant de la possibilitat del mal, però això és només la primera part i més fàcil de la història, que en aquesta etapa inicial de la vida no allarguem més perquè a la infantesa és més important l’adoctrinament que no la reflexió crítica. La segona i definitiva part de la història és que l’ètica consisteix a triar l’acció correcta quan en ella no està gens clara la distinció entre el Bé i el Mal: un pesat privilegi de la maduresa.
