El poder fa corrompre i el poder absolut fa corrompre absolutament. La perversitat de la concentració de poder s’evidencia tant en els populismes trumpistaires com en l’anàlisi neomarxista d’Ernesto Laclau i Chantal Mouffe sobre els populismes a Sud-Amèrica. És el mateix que ja va permetre al govern dels Trenta Tirants afinar el judici de Sòcrates per condemnar-lo (quan la democràcia de l’Atenes clàssica havia fet fallida). El poder absolut reial, l’obeir le roi sans penser de l’absolutista Jacques-Bénigne Bossuet, té el seu final en la Il·lustració i la divisió/independència de poders de Locke i Montesquieu.
D’aleshores ençà és clàssic dividir el poder en executiu o acció de govern, legislatiu o parlament i judicial o administració de justícia. Rawls qualifica d’Estat decent el que té poders independents (i respecta els drets humans). Afegint-hi llibertats polítiques per a tothom s’assoleix l’Estat democràtic. Tanmateix, aquí s’alça l’advertiment de Michael Huemer (1): Com l’Estat pot controlar els poderosos, si els poderosos controlen l’Estat?
La vida democràtica a les societats avançades ha fet del periodisme un quart poder o contrapoder (perquè denuncia corrupcions, fons reservats, Watergates, afers black…). Per això el poder políticoeconòmic controla institucions (pensi’s en l’administració de justícia) o té premsa oficial que calla/filtra el que calgui o fa fake news. La vertebració cívica i maduresa social de França ha fet aturar no fa gaire la proposta d’una llei mordassa anàloga a l’espanyola. Ben igual que en el Black Lives Matter nord-americà, la divulgació d’imatges del mal tracte a una persona francoafricana mostra que cal vigilar l’actuació policial.
Però calen uns mínims col·lectius d’educació cívica i consciència crítica per adonar-se que el poder s’ha de controlar dividint-lo i equilibrant-lo, i amb independència institucional. Per això Yascha Mounk diu a El poble contra la democràcia que el populisme és antidemocràtic.
