Avui la societat s’enfronta a un temps ple d’incerteses. Però no tots actuem davant de les coses desconegudes de la mateixa manera. La nostra forma de viure la incertesa condiciona la nostra manera de veure el món? El doctor en biologia i professor de genètica a la Universitat de Barcelona, David Bueno, aborda aquest tema en el seu darrer llibre, L’art de persistir (Ara Llibres).
Per què hi ha persones que toleren més els canvis? És una qüestió de genètica, d’educació, de cultura…?
Hi ha una mica de tot. Hi ha una part genètica. El nostre cervell, l’òrgan que ens permet generar i gestionar els nostres comportaments –i un dels comportaments més importants és justament la gestió de la incertesa– és biològic i es forma seguint uns paràmetres genètics que condicionen, no determinen, la manera com funciona. Tots tenim tots els gens, però les variacions d’aquests fa que cada persona tingui un temperament i una manera de respondre lleugerament diferent a una altra. Per altra banda, la part educativa, social i cultural també influeix en aquesta vessant biològica. L’educació, entesa en el seu sentit més ampli (escola, família, societat…) potencia o mutila les característiques biològiques.
La nostra forma de viure la incertesa condiciona la nostra forma de veure el món?
Sí, perquè el cervell adapta el nostre comportament a l’entorn on vivim, però al mateix temps ens permet interpretar aquest entorn segons les nostres experiències prèvies, especialment les viscudes durant la infantesa. És la forma biològica que tenim per poder integrar-nos al nostre entorn. Això s’ha estudiat a partir d’una cosa tan simple com la percepció dels colors i el llenguatge.
Posi’n un exemple.
A diferència del català, que només tenim una paraula per definir el color blau, altres idiomes, com el rus o el grec, en tenen diverses. Aquest fet fa que els parlants d’aquestes llengües percebin més tons de blau possibles. Si una simple paraula com ‘blau’ permet alterar la nostra percepció del món, imagina’t què pot passar amb altres factors com l’educació. Per exemple, una educació basada en les restriccions i en la por farà que percebem les novetats com una possible amenaça. Contràriament, una educació basada en la curiositat i en el repte farà canviar la nostra percepció dels canvis.
El cervell pot anticipar el futur?
És una de les seves funcions principals. El cervell és un òrgan que funciona aprenent de l’entorn amb un únic objectiu: anticipar-se a les incerteses i als canvis del futur. Vivim en un entorn permanentment dinàmic i incert, per això el fet de poder anticipar-s’hi és una garantia de supervivència. Si ens anticipem a les amenaces podrem protegir-nos, fugir… o, fins i tot, aprofitar-les com a oportunitats. De fet, som la única espècie viva capaç d’anticipar el futur.
Aquesta capacitat, per tant, l’hem de considerar una fortalesa?
Sí, i tant. Els humans com a espècie biològica som bastants febles: no tenim ni cames ràpides, ni grans ullals, ni fortes urpes… Som molt vulnerables davant de qualsevol depredador. Si volguéssim caçar un conill corrents, no l’aconseguiríem pas. Si hem sobreviscut ha estat gràcies a l’anticipació: perquè sabem el millor moment per caçar, la millor temporada per anar a buscar fruits o per pescar, com protegir-nos quan veiem que s’atansen núvols, etc. L’anticipació és positiva, però no tothom l’afronta de la mateixa manera: ens podem anticipar a través de la por o de la curiositat.
La por i la incertesa sempre van de la mà?
Les novetats i les incerteses poden ser tant amenaces com oportunitats. Tenim dues respostes a la incertesa: la por o la ira –que no és violència. La ira genera una defensa agressiva; en canvi, la por no ens permet avançar. Quan tenim por ens amaguem, fugim, ens paralitzem o anem enrere. Malgrat tot, la por és una emoció necessària. Una persona sense por és molt vulnerable. Però, si la por ens domina, mai serem persones transformadores, ni proactives.
Aquesta relació explica perquè algunes societats en moments d’incertesa esdevenen més autoritàries?
Sí. Una forma que tenim de gestionar la por és delegant la nostra capacitat de decisió a altres persones. En moments d’incertesa preferim que un altre prengui les decisions i nosaltres obeir. A més, pensem que si algú ho vol fer diferent se li ha d’imposar la fórmula majoritària, perquè cal evitar noves incerteses. En conclusió, la por extrema i sostinguda en el temps pot esbiaixar una persona o tota una societat cap a un major desig d’autoritarisme o a comportar-se de forma més autoritària sense adonar-se’n. Això s’està veient en la gestió d’aquesta pandèmia.
Quina diferència hi ha entre resistir i persistir?
Resistir és quedar-te on estàs per aguantar una situació que consideres una amenaça. Ara bé, quan resisteixes, tard o d’hora, acabes anant enrere perquè el teu entorn és dinàmic i continua canviant. Recordes els habitants del país de la Reina Roja del conte Alícia al País de les Meravelles? L’entorn es mou tan ràpid que els seus habitants han de córrer molt perquè sinó es queden enrere. En canvi, persistir és anar avançant cap als objectius que t’has marcat. I això vol dir, com a mínim, que et mous amb el teu entorn. És evident, que la persistència, sovint, també inclou petites dosis de resistència. No sempre es pot avançar, però aquest hauria de ser el nostre objectiu. A més, a nivell cerebral, hi ha una relació comprovada entre la persistència i algunes activitats mentals com són l’optimisme i la motivació. En canvi, la resistència s’associa a la tristesa, l’ensopiment o el decaïment. La meva aposta és òbviament per la persistència.
Podem aprendre a persistir?
Hi ha una part innata, però a través de l’educació també podem ajudar les noves generacions a què optin per la persistència i ensenyar-los a treballar totes aquestes característiques. I aquest ensenyament passa per estimular la curiositat, perquè aquesta, a diferència de la por, sempre ens fa avançar. Sense curiositat –si no ens fem preguntes–, les oportunitats ens passaran de llarg. A més, la curiositat sempre va associada a emocions de plaer.
