Per combatre qualsevol mena d’opressió, el que ens cal és emancipar-nos, abandonar la minoria d’edat (tal com va dir Kant) i alliberar-nos de la tutela del senyor o del monarca absolut que ens té subjugats.
Segons explica Antoni Domènech al seu El eclipse de la fraternidad (2019), el lema “llibertat, igualtat, fraternitat” recull aquesta mateixa idea amb una altra metàfora de l’àmbit familiar: la fraternitat té a veure amb reconèixer-nos com a lliures i iguals, com si fóssim germans (com a majors d’edat, com a emancipats).
En aquesta obra, Domènech diferencia dos conceptes de fraternitat. Per una banda, la fraternitat contra el despotisme de la monarquia absoluta. Tots som lliures i iguals, com si fóssim germans, perquè el poder polític sorgeix de tots nosaltres, del poble, i per això els governants han de passar comptes del que fan en nom nostre i, arribat el cas, els podem revocar.
Per una altra banda, la fraternitat contra el despotisme del patriarcat. Tots som lliures i iguals, com si fóssim germans, i per això ens hem d’alliberar de l’opressió dels senyors. Tots hem de poder tenir el mínim per viure sense estar subjugats a ningú. Aquesta és la fraternitat que defensaven els desposseïts, és a dir els esclaus, els criats, les dones, els proletaris…
Segons Domènech, el republicanisme democràtic contemporani ha oblidat la fraternitat. Malgrat que aquest concepte hagi quedat eclipsat, fins a quin punt ha triomfat? El poder polític depèn ara de tots els ciutadans, que ens reconeixem com a lliures i iguals? Tots podem viure sense estar subjugats? O podem identificar altres menes d’opressió contra les quals formular altres conceptes de fraternitat? Fins a quin punt, aquí o en qualsevol racó del món, seguim oprimits? Fins a quin punt ens hem emancipat?
I per què la política contemporània ha eclipsat la fraternitat? L’obra de Domènech ens mostra que aquest concepte mereix ser tingut en compte, mereix ser rescatat.
