Avenir-se amb el futur mai no és fàcil. Com a societat cada vegada ens costa més dibuixar i acordar futurs desitjables, perquè arribar a aquest destí incert i llunyà suposa sovint haver d’hipotecar el present. I aquest és un cost difícil d’assumir. Davant l’atractiu de la immediatesa i de la certesa del present, el futur té totes les de perdre.
Fa dècades que hem quedat atrapats en el presentisme. La política i les polítiques no han aconseguit escapar d’aquesta tendència, més aviat el contrari. Avui més que mai domina la urgència per sobre de la planificació, els plans de govern es gestionen sota la tirania de l’actualitat i les decisions fan prevaldre els beneficis en el curt termini per davant de la inversió i dels resultats en el llarg termini.
Aquesta dinàmica és especialment nociva en l’àmbit de les polítiques educatives, on qualsevol mesura, per ser efectiva, requereix temps per encaixar, ser adoptada i donar resultats. L’educació és un procés ple de condicionants, relacions i interaccions extremadament complexes i que solen respondre malament a la imposició o la urgència.
La vulnerabilitat del nostre sistema educatiu es deu, d’una banda, a la pressió que la immediatesa exerceix en els partits polítics i en la presa de decisions dels diferents nivells de govern. La cerca de resultats immediats ha empresonat la vida social, política i, en conseqüència, educativa. La mimetització entre polítiques educatives i cicles electorals no dona espai ni temps suficient per implementar les noves mesures i observar canvis substancials en els resultats educatius que s’esperen. Amb escenaris dibuixats en un horitzó de només quatre anys és poc probable que es puguin consolidar processos i obtenir els efectes esperats.
D’altra banda, la dinàmica d’immediatesa i presentisme, comú amb la resta de democràcies occidentals, conviu en el nostre país amb una falta d’estabilitat i de consens al voltant de les polítiques educatives. Aquesta manca d’acord també és un impediment a la sostenibilitat dels canvis. Fixar una fita en el llarg termini requereix consensos polítics amplis per tal d’evitar que cada quatre anys es pretengui corregir o virar les polítiques i reformes iniciades pel govern anterior.
De llei a llei, sense esperar resultats
A Espanya sembla més fàcil canviar lleis que no pas estabilitzar processos de reforma que, en realitat, requereixen anys per obtenir resultats. Cada poc més de quatre o cinc anys ens trobem davant un nou text legislatiu que és derogat sense haver-se arribat a desplegar, esdevenint el país capdavanter en reformes consecutives i, paradoxalment, amb menys impacte en la millora dels resultats educatius. En les comparacions internacionals, els indicadors espanyols fa molts anys que no milloren substantivament ni en excel·lència ni en equitat. Un estacament que també s’observa a Catalunya, on encara hi ha molts reptes pendents de resoldre, com ara les xifres escandalosament altes de segregació escolar o d’abandonament prematur.
Els països del nostre entorn amb millors resultats educatius basen bona part del seu èxit justament en establir una visió a llarg termini i objectius assolibles a curt. Més enllà de Finlàndia, àmpliament reconeguda com país estendard de l’estabilitat, amb la reforma progressiva i el consens social que guia la seva política educativa, hi ha nombrosos països amb molta més estabilitat educativa que el nostre. Sense anar gaire lluny, França o el Regne Unit, amb poques reformes legislatives des de principis dels anys setanta del segle passat.
En el nostre cas particular, l’educació ha esdevingut un destacat identificador ideològic dels partits polítics i, malauradament, és molt susceptible de ser utilitzada com a arma política de confrontació entre partits. Fixant-se en les grans essències que diferencien, divideixen i polaritzen, s’empobreix el debat i s’evita afrontar els problemes rellevants i els veritables topalls del nostre sistema. El problema, tanmateix, és que per acció o omissió s’estan constantment prenent decisions amb conseqüències futures. Mentre es van canviant lleis, programes o prioritats cada quatre anys, els problemes de fons del sistema educatiu segueixen pendents de resoldre.
A més a més, val a dir que els canvis constants en la política educativa van tensant les escoles. Quan encara no han sigut a temps a introduir, adaptar-se i interioritzar una nova mesura, n’apareix una altra de les moltes que vindran. Aquesta inestabilitat acaba tenint un cost molt gran pels centres educatius i pel professorat, també, per descomptat, per a l’alumnat.
I l’avaluació?
Un dels problemes derivats d’aquest curtterminisme és que el canvi continuat de polítiques no permet comprovar quina ha estat la seva efectivitat ni tampoc entendre què les ha fet funcionar o no. En comparació amb altres països tenim un gran dèficit d’avaluació de programes, polítiques i pràctiques educatives. Això es deu al fet que la planificació i l’avaluació està poc institucionalitzada i sistematitzada en el disseny i desplegament de les accions.
Ens trobem davant d’un punt d’inflexió. Després d’uns anys de millora, el sistema educatiu català ha quedat estancat i és cada cop més desigual. Això vol dir que ens estem allunyant de l’objectiu de garantir una educació de qualitat i generadora d’oportunitats per al conjunt de l’alumnat. La crisi derivada de la pandèmia de la covid-19 pot agreujar encara més aquesta situació si no es fa una aposta estratègica per revertir-ho.
La situació ens hauria d’obligar a valorar fins a quin punt la tendència creixent del curtterminisme en la gestió de les polítiques educatives impedeix abordar a fons les mancances del sistema. Hem de reivindicar l’establiment d’horitzons i estratègies consensuades i planificades a llarg termini. S’ha d’assegurar estabilitat en aquestes reformes i en els programes educatius més enllà dels canvis polítics i dels quatre anys de govern.
La recerca i el coneixement poden ser una eina poderosa per avançar en aquest camí. Primer, és imprescindible fonamentar aquesta estratègia en unes polítiques educatives efectives, que s’orientin a la qualitat i a l’equitat del sistema. Això vol dir prendre decisions d’acord amb els resultats de la recerca científica, en allò que sabem sobre quines polítiques i mesures educatives funcionen. Segon, les polítiques fonamentades en evidències poden contribuir a la racionalització del debat públic i polític sobre educació, restant pes a l’ús ideològic i possibilitant acords de llarg termini. I tercer, la introducció de mecanismes d’avaluació pot conduir cap a una major transparència del procés de disseny i implementació de les polítiques públiques, i en el monitoratge dels seus resultats. Només així es podran valorar els efectes de les mesures adoptades, tenir criteris més objectivables a l’hora de determinar la continuïtat de les polítiques educatives i anar progressivament corregint o potenciant els programes més efectius en la millora del nostre sistema educatiu amb visió de futur.
Elena Sintes Pascual és doctora en Sociologia i llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona. Actualment és cap de projectes de la Fundació Bofill
