El pensament d’en Boris Pasternak el persegueix: “El treball ajuda sempre, ja que treballar no és fer el que un imaginava, sinó descobrir el que un té a dins”. Fugiria. Tot sovint, no seuria davant del repte. Ho ha de saber. No en dubta del talent del compositor. Però, i del seu? El treball, com a camí, seguint les indicacions del poeta i escriptor rus. L’estreta catifa blanca, trufada de 36 punts de negror. La distància justa al teclat. La partitura, com a guia i presó, alhora.
Una extrema soledat per a insuflar vida als escarabats penjats de 5 línies paral·leles i equidistants. Mai no s’ho hagués imaginat, quan somiava, de petit, en ser un gran concertista de piano. Dir la vida, dir les coses, a partir de la digitació, del passeig de les seves mans per la catifa maleïda, immòbil, sempre a l’espera dels seus dits. Llera dels sons, llit i sepulcre de la vanitat.
Tocar com si no quedés cap altre remei, cap més sortida. Teclejar, respirar, gaudir, odiar l’esforç, en algunes ocasions. La Música, vol sacrificis? Ell no ha tingut mai vocació de víctima. Fa anys que fuig de les esglésies. Els altars, li semblen macabres taules de marbre.
Només toca el cel amb la punta dels dits quan el públic l’aplaudeix. Instants de glòria efímera. Perles de divinitat que plouen damunt seu abans d’afrontar de nou la quietud, el silenci, l’abisme d’hores d’assaig intens.
Finestra enllà contempla la successió rítmica de les onades. Com la carícia suau llepa la sorra, una i altra vegada. El mar es deixa bressolar pel vent, dòcil. La partitura fineix quan l’escuma abraça el litoral. Una gegantina mà invisible empeny i modula el concert. L’harmonia és exquisida. No hi ha fatiga en la repetició dels moviments. L’oceà no imagina cap altre treball. Potser ha descobert el que té a dins. No li calen aplaudiments.
Seu davant del piano de cua. Respira. Què hi ha dins del compositor d’avui? La música l’espera. Sembla que una onada de voluntat el vol inundar. S’hi llença de cap.
