El Llop surt del bosc pel matí per complir amb el designi marcat. Veu una noia que està ballant al carrer, unes passes més enllà. S’hi acosta. La reconeix. Duu una caçadora vermella. L’esguarda. S’hi atansa…
—Caputxeta…? Ets tu, Caputxeta? Renoi, com has canviat!
—Que ja no sóc la Caputxeta, hòstia! …I tu, qui cony ets? —el fita i se li il·lumina el rostre— Però si ets el Llop! Quan has tornat? No estaves a l’estranger d’Erasmus?
—Vaig tornar fa tres dies i avui és el primer dia que treballo com a voluntari de la Creu Roja, visito persones grans que estan malaltes i viuen soles. Però… què coi m’has volgut dir amb això que ja no ets la Caputxeta?
—És que ja me n’he afartat de tant de rollo fairy tale! Tothom em tracta com si fos una criatura. Ja tinc divuit anys, puc fer el que em roti i, per tant, he engegat la Caputxeta a la merda. Ara sóc la Redhooda, em segueix agradant el color vermell i tot el què hi té a veure, però ho faig a la meva bola, no a la que em marquin els vells! Estic creant la meva pròpia marca de moda i m’ho estic currant a les xarxes per ser una influencer!
—Wow! Redhooda! Quin nom més interessant, m’agrada! On et puc trobar?
—Estic a Instagram, a YouTube i a Tik Tok. M’has enganxat assajant un dels challenges que proposa Tik Tok. M’aniria bé que em donessis un cop de mà. Pots, please?
—Vaig just de temps, la primera àvia ja em deu estar esperant. Però, va, què haig de fer?
—M’has de gravar amb el mòbil mentre ballo la cançó I used to be so beautiful now look at me. Després l’editaré amb l’app. Mira, t’ensenyo el què he fet que no em convenç.
Al vídeo se la veu tot just llevada del llit, grenyuda i en pijama. Comença la cançó, mou les espatlles endavant i enrere, creua els colzes a l’alçada de la cara i, seguint el ritme, baixa els braços de cop. Fa un petit salt enlaire i, en caure, apareix de sobte molt més extremada amb el cabell ben arreglat i duent un vestit curt negre i força escotat. Acaba el vídeo fent veure que camina decidida però sense moure’s del lloc.
—Wow! Aquesta ets tu? —exclama el Llop, amb els ulls fixos en l’escot pronunciat de la imatge. Experimenta una erecció notable que fa somriure la noia.
—Sí, sóc jo, t’agrado? Collons, com t’estàs posant! Va, anem per feina, té el mòbil i grava’m, please! —li diu, múrria, traient-se la caçadora .
El Llop, molt enrojolat i una mica maldestre, l’agafa i grava el ball controlant el neguit que du a sobre. Ho repeteixen tres vegades fins que la noia dona per bo el vídeo.
—I ara on vas, Llop?
—Vaig al carrer del bosc, número dotze, a veure a la senyora gran que hi viu sola.
—Però si és la meva àvia! La vas a visitar! Espera’t un moment que t’acompanyo, l’hi duré unes galetes que li ha preparat la mare.
Entra d’una corredissa, recull les galetes i les claus i surt de nou al carrer, posant-se la caçadora. Els dos nois marxen xerrant de manera distesa.
L’àvia ja els espera a la porta. Abraça a la seva neta i es mostra contenta quan el Llop li explica què ve a fer, en nom de la Creu Roja. Disposada, contesta a les diverses preguntes que li fa, es deixa auscultar, prendre la tensió i revisar les cames varicoses. El Llop la troba bé de tot. La iaia, cofoia, convida els joves a esmorzar.
—Iaia, jo t’haig d’explicar una cosa…
—Sé el què em vols dir, m’ho ha comentat la mare. —li posa un dit en vertical als llavis, com demanant-li silenci— A mi em sembla molt bé tot allò que decideixis fer, mossa, però sàpigues que tu, per a mi, sempre seràs la Caputxeta Vermella!
—I tu pots anomenar-me sempre com tu vulguis, iaia! —les dues es fonen, ploroses, en una abraçada.
Després d’esmorzar, el Llop s’acomiada i se’n va cap a la següent visita que té marcada. Des de la porta i mentre l’agafa per l’espatlla, l’àvia li diu a la neta:
—Caputxeta, has atrapat el Llop!
