Fa cara de son. S’ha llevat ben d’hora i s’ha esmunyit del llit sense fer soroll. A la cuina ha preparat un te i se l’ha servit en una tassa blanca amb dibuixos de cabanes de platja multicolors. Du sabatilles d’hivern i un ponxo de llana gris i rosat damunt el pijama. Als matins encara fresqueja i a ella el fred no li agrada.
Gairebé de puntetes puja l’escala de fusta fins a l’altell amb la tassa a la mà. L‘espera el matí que comença. S’apropa a la finestra i mira a fora i amunt, cap al cel. Al seu costat contra la paret hi ha un escriptori llarg amb tres cadires diferents. S’asseu a la cadira blanca del mig, davant l’ordinador, i fa lloc al taulell apartant uns papers amb dibuixos una mica amuntegats. Obre l’ordinador i busca entre les carpetes. Fa un glop petit de te que encara fumeja.
Crea un nou document i comença a escriure. Amb les mans ben col·locades sobre el teclat va movent els dits buscant les lletres que li fan falta. Els dits molsuts es mouen amb tècnica i destresa. S’atura. Es queda pensativa. Mentrestant els dits damunt el teclat es continuen movent rítmicament, picant però sense prémer les tecles, fent un sorollet petit i juganer, impacients per continuar. Arrenca de nou, ara més decidida. Tanca els ulls per concentrar-se i ara escriu amb els ulls tancats, sense mirar el que hi posa. Només va bolcant el que li ve: “Ahir quan travessava el parc em va parlar una garsa. Em va donar records de l’avi Tomeu i després se’n va anar fent saltirons com si res, tan tranquil·la…”
Només se sent el picar del teclat, com una corredissa. Ara seguit, després un xic entrebancat i altre cop al galop. Al cap d’una estona obre els ulls i rellegeix el que ha escrit, gairebé una pàgina. Mentre llegeix es passa la mà esquerra pels cabells una mica llargs, agafa una metxa i l’estira i després en fa un tirabuixó amb el dit del mig. Corregeix errades i faltes d’ortografia. Marca en groc algunes coses, d’altres les esborra. A cops dubta, marca i desmarca, esborra i desfà l’esborrat. Fins arribar al final de la pàgina.
Es tapa la cara amb les mans, es frega els ulls i s’estira endarrere. Badalla. Gira el cap i mira cap a fora a la finestra. Les fulles dels arbres es mouen suaument confiades a la rutina de sempre. Una dona molt vella al balcó del davant estén uns llençols amb dificultat. Observa com s’hi esforça i quan finalment ho aconsegueix, somriu i escriu de nou: “Jo també me’n sortiré”. Agafa la tassa de te amb les dues mans per sentir l’escalfor de la tassa. Beu. Ara està al punt, ni massa calent ni massa fred.
A baix se sent una petita remor. El Roger ha baixat de la llitera encara adormit i es mou a la deriva mentre es desperta. Les petites petjades fan cruixir el parquet. Aviat puja l’escala amb els ulls mig tancats, enlluernat, i s’apropa a la seva mare sense dir res, buscant una abraçada. S’asseu a la falda i es queden un minut així, callats i abraçats, fins que el nen diu: mama, que fas? I ella diu: Res, només escric.
