A vanço d’esma pel petit pont romànic que tants cops havia travessat per tornar a casa. Quan jo era petit em semblava infinit. La torre que hi ha a l’inici era un castell i grans lluites hi tenien lloc; jo era un guerrer experimentat i la Mina, que em mirava amb ulls d’adoració, sempre feia d’invasor i jo li clavava la llança i ella moria de forma dramàtica tirant-se per terra fent gestos exagerats amb les mans i rebolcant-se de dreta a esquerra fent sorolls d’ofec. Al final deia “m’he mort”.
Recorro amb els ulls les muntanyes que m’envolten, per mi formidables anys enrere. Hi havíem corregut la Mina i jo, sovint descalços, recollint pedres i pinyes, jugant a tocar i parar. Hi fèiem excursions tots tres, i el pare ens deia “més amunt”, i nosaltres pujàvem i pujàvem i crèiem que fèiem el cim més alt i que érem forts i que érem valents. Ara les veig menudes, envolten el poble com merlets d’una muralla protegint els seus soldats.
M’aturo i em fixo en la part més alta del poble. Tantes nits que hi havíem anat a cridar els nostres noms, al mirador, i la Mina també hi feia xiscles imitant ocells —se’ls sabia tots, ella—, i algun veí es queixava des d’una finestra i marxàvem rient com beneits amb un mal de panxa que ens caragolàvem de dolor, i com més dolor més riure i així fins a arribar a casa.
Miro cap a baix, el riu s’escola alegre entre els grans arcs de suport com si l’esplèndida torre de guàrdia li hagués donat permís per passar. M’envaeix una sensació de vertigen que em porta al dia en què gairebé m’hi tiren entre tres, i ella, una patufeta, amb un simple pal, els va fer fora repartint cops i fent udols. Després, durant molt temps, a l’escola em deien “el germà petit de la Mina” per burlar-se’n, i vaig decidir no anar a cap aventura més amb ella, perquè n’estava tip, de les mofes. Vaig decidir tornar-me molt seriós, vaig decidir fer-me gran de sobte: prou de castells, prou de crits enmig de la nit, prou de mals al ventre de tant riure, prou d’anar descalços i fer el cim.
El sol de tarda m’acompanya amable i una brisa lleugera sembla que m’acaroni i em digui “au, au, vinga cap a casa”.
Quants anys fa que no trepitjo aquestes pedres mil·lenàries? La de vegades que hi havia ensopegat. Genolls pelats, pantalons estripats; era el meu abillament diari. La Mina s’hi havia trencat el turmell una vegada, i em demanava que li escrivís alguna cosa al guix i jo “que no, que això és de petits”. Ella em treia la llengua i se n’anava ranquejant fent veure que era un senyor gran que fumava i deia coses importants amb veu molt greu, i s’inventava paraules com informatòfon i jo havia de girar-me perquè no volia que em veiés riure.
Per fi arribo a la porta de casa. M’havia semblat sempre gruixuda i pesada com un rastell. La Mina quan era molt menuda l’empenyia fins a posar-se vermella, i al final, emmurriada, em demanava que l’ajudés. L’empenyo sense fer cap esforç i l’olor familiar de fusta i espígol em sorprèn. El meu cor reacciona fent un bot i la veig apropar-se caminant d’aquella manera tan seva, fent saltirons. Però les llàgrimes venen a recordar-me que ja no hi és.
A la taula del rebedor hi veig la capsa. La veïna em va avisar que l’havia preparat quan ja no es trobava gaire bé.
Obro la capsa amb dits tremolosos. El que hi ha a dins em corprèn: pinyes, pedres boniques, branques, plomes d’ocell i, al damunt de tot, una fotografia en blanc i negre on jo la tinc en braços i ella és un nadó. Escrit amb la meva lletra infantil s’hi pot llegir: “Jo et cuidaré com una mare, Mina”. Quan la giro, hi veig el missatge que m’hi ha deixat ella: “Gràcies, guerrer”.
