La sort

La sort existeix. Qui li havia de dir a ell, després de tantes penes i treballs, que el bon Déu el premiaria amb aquesta bretolada, perquè ho era, sí. Els ulls li espurnejaven en veure tantes monedes daurades juntes, més de les que hauria arreplegat ell en cent anys. Era una mofa que encara ridiculitzava més els seus esforços, els fruits de tota una vida, les fatigues d’una formiga que havia maldat tots els estius per sobreviure els crus hiverns, o almenys això pensava.

Un tresor així només volia dir problemes. L’or sempre té amo. Vés a saber de qui era aquell botí, però una cosa estava clara, aquell que l’havia perdut ja no en tenia ni un gra. Una fortuna com aquella havia d’estar, per força, ben custodiada, i el seu valor, entre reals, escuts i ducats, havia de ser incalculable! Com podia ser que l’haguessin abandonada a la seva sort? Enmig del bosc? Al descobert? En unes fardes brutes i llardoses? Potser era precisament per ocultar-ne la seva vàlua?

No, no podia ser un descuit fortuït. Algun bandoler que l’havia robada i se n’havia desfet per por, o potser pertanyia a un escamot de soldats que es dirigia a palau i l’havien extraviada –soques!– o era la paga d’algun mercenari. Podia ser tot això i més, com obra del mateix maligne, que el temptava i provava la seva feblesa d’esperit. Fos el que fos, allí hi havia ben bé mig centenar d’escuts, un nombre similar de reals, i joies i relíquies per vestir tota una cort.

El camperol sotjà el camí i feu un càlcul ràpid d’aquella hisenda que li esborraria totes les pre- ocupacions pel temps que li quedava. No gosava atansar-s’hi gaire. Allargà la mà amb cautela fins a tocar un dels canelobres de plata. Potser per comprovar que era real, perquè acte seguit soltà la peça com si hagués comés un pecat mortal.

Vatua el món, va renegar. I ara què faria? De moment, endur-se’l a casa, amagar-lo a la bota més grossa i muts i a la gàbia. És clar que amb tan- ta carregamenta, hauria de fer uns quants viat- ges amb la somera, i tant anar amunt i avall potser despertaria les ànsies del seu veí, que sempre estava a l’aguait. S’hauria d’empescar alguna excusa, pensava el camperol mentre romania ajupit mirant aquell sot que s’havia obert al terra per art de màgia. Estava tan encantat amb l’esplendor que desprenien alguns dels farcells que no es va ado- nar de la imprudència que cometia en quedar-se tan aprop del camí ral. En qualsevol moment podi- en descobrir-lo.

Ja no hi va ser a temps que una fletxa el fregà xiulant les orelles fins clavar-se a la seva espatlla, a pocs centímetres del coll. El dolor el paralitzà i es quedà garratibat pel pànic. De lluny, presentia el galop furiós d’una dotzena de cavalls. Acalà la testa convençut de la seva falta i fità amb rancúnia l’origen de la seva distracció, del seu pecat. El bon Déu ara el castigava per cobdiciós. Que fuga- ces són les il·lusions! I en el bell instant que aquest pensament també s’esvania, una mà poderosa el va alçar i el va aclofar com si res a la sella mentre amb l’altra, el seu genet entomava l’única bossa que restava closa amb què la divina providència l’havia obsequiat.

Cegat per les punxades, el camperol només comprenia que fugia, que fugien, ell i el seu salva- dor, a lloms d’un cavall atiat amb fúria, per escapar dels lladres, dels soldats o els mercenaris. I abans de perdre la consciència, va arribar a escoltar una veu femenina que, com un xiuxiueig, li murmurava burleta:

— Que no t’han ensenyat que tot el que brilla no és or?