És Dilluns de Pasqua i les flors porpra de l’arbre de Judes del jardí anuncien l’entrada de la primavera. Aprofitant l’escalfor del sol dinarem a la terrassa amb l’Ot i els seus pares. Em fa il·lusió donar-li la mona; no és el meu fillol, però sí el nebot més menut, amb només quatre anys acabats de fer.
Com cada any, la pastisseria és plena a vessar. Un cop a casa obro l’embalatge de cartó i trec una mona bufona, mig de fruita mig de mantega. Al centre, un ou de xocolata envoltat de pollets grocs i plomes de colors; ja queda bonica així, però li falta l’actor principal. Aquest any l’Ot ha descobert els dinosaures, de moment els simpàtics; jo he anat una mica més enllà i m’he atrevit amb un tiranosaure.
El trec del calaix i intento encabir-lo entre la mantega i l’ou filat, però és impossible; en Rex ha crescut en la foscor del trinxant. Encara que aconseguís fer espai, no tindria prou estabilitat i cauria amb el moviment més petit. Rumio i rumio com encaixar totes les peces del trencaclosques: la mona, l’ou, els pollets, les plomes i en Rex. Al final tinc la solució, ja només queda posar-ho en escena.
Arriben els convidats i estrenyo aquell petit cos, que, amb l’abraçada, em regala un xic d’innocència i tendresa. Dinem i parlem de la mona; encara no ha viscut prou anys per recordar que es tracta d’un pastís. Somriu alliberat, crec que no sabria què fer-ne, d’una mona de veritat.
Després de dinar li agafo la maneta entre les meves i ens dirigim a la nevera, li dono la capsa i la sosté amb cura fins al menjador. En dipositar-la sobre la taula, veu la trencadissa: en una de les cares del cartó hi ha tres estrips de dalt a baix. Em mira entre sorprès i espantat; alguna cosa dins seu li diu que allò no està bé, però poc s’imagina que els esquinços estan fets per les urpes d’un Rex. Amb l’ajuda del pare, obre el cartó i apareix una mona graciosa. Els seus ulls espurnegen en veure la xocolata i sembla que recorda que les plomes li fan pessigolles a les mans.
Comptem els pollets: “Un, dos… Dos? No pot ser, eren tres pollets grocs”, li dic fingint sorpresa. “Potser n’ha caigut un a la nevera, correm a buscar-lo”.
En obrir la porta, descobreix un Rex alçat sobre les potes del darrere que ens amenaça amb tres urpes desgastades. Porta un pollet groc entravessat a la boca, mal encaixat entre les dents esmolades. Em mira espantat, no sap què fer.
“Un Rex ha trencat la capsa i s’ha emportat un dels pollets!”, exclamo. “Au, vinga, agafa’l!”.
Somriu nerviós, no sap què fer; no se’n fia, d’aquells ulls intimidatoris. Tothom s’ha aixecat per veure l’espectacle i també l’esperonen perquè s’emporti el dinosaure. Al final s’omple de valor, dirigeix la seva maneta cap al monstre i, d’una revolada, agafa el pollet desvalgut i surt corrent cap a taula. Riem; la seva ingenuïtat ens captiva, però en el fons sentim l’enyorança de tots aquells valors innats que, en lloc de nodrir-se, s’han esvaït amb el pas dels anys.
Més tard, un cop ha perdut l’esglai del primer moment i ja amb en Rex a la mà, s’acosta i a cau d’orella em diu: “Explica’m un secret”. M’encanta aquesta complicitat. M’atanso a ell i, xiuxiuejant perquè ningú més ens pugui sentir, li dic: “En Rex no s’estava menjant el pollet”. Em mira alleugerit, com qui es treu un gran pes de sobre, somriu i se’n va corrent.
