Els que treballem en l’àmbit de l’educació, sigui des de les escoles o des de l’educació del lleure, tenim una relació una mica difícil amb el concepte de “competitivitat”. És evident que, des del moment en què ens posem a educar infants, a les escoles o als caus o esplais, no el tenim gaire present com un dels conceptes que hagi d’orientar la nostra acció educativa. Però potser és una oportunitat reflexionar-hi una mica, sobretot ara que es parla tant de l’aprenentatge competencial com a nou far que ha d’orientar totes les intencions educatives, perquè l’arrel semàntica de competitivitat i de competència sembla que tenen coses en comú.
En aquest article, intentarem desgranar com el concepte de competitivitat pot condicionar les intencions dels educadors i si és un valor que cal extirpar de l’educació o, en canvi, té un potencial educador que cal acollir i aprofitar.
En educació hi ha una tendència sobretot molt utilitzada pel que alguns anomenen “ideologia neoliberal”, que consisteix a apropiar-se d’un vocabulari, d’uns conceptes, i omplir-los de contingut a la seva conveniència. L’escola privada, les empreses o grups bancaris que volen conquerir els espais educatius en són un exponent molt clar. D’aquesta manera, conceptes com ara “lideratge”, “cultura de l’esforç”, “memòria”, “emprenedoria” o “excel·lència”, i també “competitivitat”, entre molts altres, se’ls han apropiat i omplert del contingut que els permet vendre el seu producte amb tota la impunitat que els permet el lliure mercat.
Les persones que treballem en educació des d’una perspectiva que creu en el dret de l’emancipació de les persones, en l’educació com a eina per fomentar les dinàmiques democràtiques i per estimular les responsabilitats individuals i la solidaritat entre persones i cultures diferents, no podem assistir amb passivitat davant d’aquest fenomen. Encara que d’entrada ens faci mandra, convé que agafem cadascun d’aquests conceptes i intentem omplir-los d’un contingut educatiu que estigui en sintonia amb la nostra visió de l’educació.
És possible omplir el concepte de “competitivitat” amb contingut educatiu, pedagògic, ètic, que sigui respectuós amb aquesta idea d’educació que acabem de definir?
L’equilibri entre l’acolliment que l’escola ha de donar a cada infant individualment i la que té el deure de donar als grups en què aquest infant es troba és un dels reptes més difícils i apassionants de resoldre.
L’escola educa els infants, és cert, però educa nens que creixen i aprenen en un context de relació amb els altres. L’escola acull, així doncs, infants i grups. D’aquesta manera, preveu i organitza les estratègies pedagògiques que creu convenients, però tenint sempre en compte aquesta doble dimensió. Nosaltres, adults que treballem a l’escola, ho percebem i vivim diàriament com un repte per trobar l’equilibri just per acollir individus mentre es construeix una idea de bé comú.
En l’anàlisi dels processos d’interacció es pot generar un contrast entre individualisme i col·lectivisme. Aquesta situació fa emergir una contradicció entre col·lectivitat i individualitat.
En l’individualisme, l’individu es retira voluntàriament de la societat i concep una realitat en la qual només ell té la capacitat d’intervenir sobre si mateix. D’aquesta manera, menysprea el factor social humà com a motor estructurant de la nostra espècie. L’exageració d’aquesta perspectiva individualista és un dels gèrmens de l’augment de les idees d’extrema dreta, que posa per sobre els interessos personals als col·lectius.
Hi ha descobriments, aprenentatges i idees que emergeixen en contextos de treball lúdic o de recerca a través de converses, dibuixos o construccions col·lectives que difícilment són atribuïbles a un sol infant. D’aquesta manera, l’escola genera el que podríem cridar “coneixement col·lectiu” o “cultura col·lectiva”, que acaba per ser patrimoni de cadascun dels infants que formen part d’aquell grup.
“En moments en què els valors de l’individualisme corren el risc de passar davant del bé comú, la competitivitat ens pot ajudar a allunyar-nos de nosaltres mateixos per acostar-nos als altres.”
Donar visibilitat a aquesta cultura col·lectiva és molt important per als infants mateix, per a nosaltres mestres, però també per a les famílies.
Aquesta dimensió genera en els infants dinàmiques de solidaritat i de corresponsabilitat. Don Milani, el mestre de Barbiana, ho explicava així: “El problema dels altres és el meu problema. Sortir-se’n junts és política, sortir-se’n sols és avarícia” (Milani, 2014).
Però, a nosaltres mestres, aquest missatge ens ajuda a percebre la diferència entre un conjunt d’individus, que podríem anomenar “grup”, i un conjunt d’individus que treballen, pensen i aprenen junts, que seria un equip. És més que un matís. És una manera per comprendre el paper de l’escola en la formació de les identitats individuals i col·lectives.
En aquest sentit, és un missatge il·luminant també per a les famílies, perquè les ajuda a passar de la condició de pares d’un infant a sentir-se membres d’un grup i a comprendre que els fills i les filles són educats en aquest joc d’identitats individuals i col·lectives.
En moments en què els valors de l’individualisme corren el risc de passar davant del bé comú, és oportú que l’escola sàpiga trobar les maneres per poder-nos posar a nosaltres, que vivim a l’escola —infants, ensenyants i famílies—, davant d’aquesta responsabilitat col·lectiva.
En tot això, la competitivitat hi té un espai? Honestament, jo penso que sí, a condició que aquesta competitivitat ens ajudi a allunyar-nos de nosaltres mateixos, a centrar l’eix de la nostra acció fora de nosaltres per situar-la en un espai que ens apropi també als altres. Si som col·laboratius i solidaris, si tenim clara aquesta responsabilitat col·lectiva, serem molt més competitius!
He descobert bona part de les idees que presento avui en el treball d’Eudald Carbonell, paleontòleg i professor universitari català. Penso que és molt estimulant buscar inspiracions i referències en altres camps, com el de la paleontologia en particular. Els mestres hem de llegir de tot, i anar a buscar fonts a tot arreu.
Una de les seves recerques es titula Arqueologia de gènere, en què es discuteix del paper de la dona en l’evolució.
El professor Carbonell afirma que l’anàlisi científica de les poblacions del plistocè a Amèrica ha revelat dades sorprenents. Aquests estudis han demostrat que les sepultures amb aixovar inclouen armes i instruments tant per a mascles com per a femelles, indistintament.
Amb aquestes dades és difícil deduir la divisió sexual del treball, així com fins ara s’explicava.
La imatge de la femella que té cura dels petits a la cova i dels mascles que van a caçar i es troben per fer la guerra és ja un anacronisme.
Vivim en un món en què la matriu del patriarcat, i per tant del mascle social, ha estat preponderant i determinant en gran part de la nostra història, passada i recent. Desgraciadament, aquesta anomalia ha arribat fins als nostres dies i representa un anacronisme estructural en el sistema de relacions socials i de producció de totes les poblacions humanes dels continents.
Sembla clar que, en el camp educatiu, on la idea de coeducació (posar nens i nenes junts a l’escola) semblava que podia resoldre aquesta aberració, no ha donat una resposta al problema.
Hem de fer el possible per construir una veritable sincronització humana entre mascles i femelles. La integració sexual hauria de ser un dels nostres nous objectius. Aquesta integració ha de ser despullada de tots els estereotips que, com hem vist, condicionen també l’estudi dels nostres orígens com a espècie, i arriben fins a les nostres realitats quotidianes.
A més, és oportú acollir les diversitats que enriqueixen també la construcció de nous gèneres i que trenquen amb la visió dual dels gèneres humans.
Això vol dir que en els nostres hàbits quotidians, el llenguatge, les organitzacions dels espais de joc interiors i exteriors, les referències culturals històriques humanes i altres elements que ens fan de coixí han de considerar aquesta perspectiva.
I en tot això quin espai hi té la competitivitat? En aquesta sincronització dels gèneres que exposa el Dr. Carbonell, la competitivitat es recolzarà damunt la idea de feminitzar el planeta per donar oportunitats iguals a totes les persones i d’articular una nova realitat reveladora que de moment no existeix. Feminitzant l’espècie, humanitzem el planeta.
No estic segur d’haver resolt la quadratura del cercle per acollir el concepte de competitivitat de manera positiva, constructiva, respectuosa amb una idea d’educació i de societat basada en la col·laboració i en la solidaritat, però em fa ràbia renunciar a provar-ho.
Avui ho he analitzat des de dues perspectives possibles que no resolen el problema, però que ens poden ajudar a construir una educació on la competitivitat no allunyi els individus entre si, i on homes i dones sapiguem trobar nous espais de sincronia per construir un món millor.
David Altimir és mestre infantil a l’escola pública
