A poc a poc els convocats van arribant i prenen possessió dels seients disposats en forma de rotllana, a la sala d’una escola pública. És un dijous al vespre. Caricaturitzant-ho, podria semblar la típica sessió d’Alcohòlics Anònims -i que em perdonin pel comentari-, però la cosa no va d’això. No arribaran, per cert, tots els que han dit que hi serien, perquè a última hora una part dels “d’un bàndol” fallen; tot i que els organitzadors ho han intentat abastament no es deuen haver sentit prou convidats. O han tingut una mica de vergonya i por d’expressar-se o simplement no els ha anat bé venir.
Però encara que no hi hagi “equilibri” entre “bàndols” almenys es pot dir que hi ha molta gent amb ganes de parlar. D’expressar-se. D’escoltar. De deixar-se anar i sortir precisament de la lògica endimoniada dels bàndols per tornar a ser persones, amb pensament més o menys coincidents amb el de dos o cinc cadires més allà. I, per tant, està disposat a sentir coses que potser no li agradaran; almenys de bones a primeres. Però que potser a la sortida l’hauran fet reflexionar a fons.
Ningú està especialment comunicatiu ni desimbolt; seria sorprenent que fos a l’inrevés. Alguns es coneixen prèviament i per altres és com una reunió amb desconeguts -gairebé que millor, és més fàcil-. L’ocasió és greu, important. Un pèl estranya, perquè segurament mai cap d’ells s’haurien imaginat en una situació així. “Tan malament estem, per haver de fer això? Com si fóssim al País Basc?”, pot pensar algú. Potser és al revés: precisament els que són en aquesta sala demostren tenir més dits de front que el gruix dels que ara ens representen, probablement.
Tres moments del Procés que lliguin amb els conceptes “tristor”, “dolor” i “ràbia”, per començar. Tothom intenta explicar-se, amb el màxim de naturalitat i assertivitat, conscient de la importància del que es fa avui en aquesta sala. I l’experiment funciona: quan més coses es diuen, més ganes hi ha d’interpel·lar-se. Es diuen coses fortes, fins i tot molt fortes, sense que sonin com a tals, perquè es diuen amb respecte. Heus aquí una nova clau per avançar, una eina que haurem de recuperar per poder tornar a avançar junts. Back to basics.
Tot això, sense cap publicitat (sortosament), està ja passant a casa nostra i és una llum d’esperança enmig del panorama extremadament complicat que vivim i que s’albira pel futur immediat. A poc a poc, alguna cosa es mou. Seguim cultivant-ho.
