L’anàlisi de l’acció és un clàssic. Diu Sòcrates que ningú fa res malament sabent-ho i que si obrem incorrectament és per ignorància del Bé. Segons això, és una qüestió de competència mental. Identificar Bé amb Saber (i culpa amb ignorància) es coneix com a intel·lectualisme moral i obliga a pensar en el sentit del càstig, perquè deixa en evidència “l’ull per ull i dent per dent”, l’arcaica venjança de la llei del talió (repetir el mal comès). Plató explica en el mite de la caverna que el saber autèntic és arribar a la idea de Bé que presideix el Món de les Idees. Potser pensem que hi ha qui fa el mal sabent-ho, però Sòcrates insistiria que és ignorància del Bé real. Hannah Arendt descriu el simplisme i la banalitat del mal en la barbàrie nazi.
Pascal adverteix que el cor té raons que la intel·ligència no coneix. Freud vol descriure les pulsions i mecanismes biopsicològics que ens governen i del perquè potser no fem el que pensem que hem de fer i ens aboca suposadament a allò que no volem saber.
Tanmateix, segons com, posposar una acció fins al darrer moment, bo i l’estrès afegit, ens estimula i força la creativitat. Cal calcular bé i no fer salat caient en l’acràsia (de kratós-poder i la “a” de negació), és a dir, la manca d’autocontrol i de fer ús de la raó. Hi ha la visió clàssica de la falta de voluntat o abúlia en tres fases consecutives (no reflexionar, no prendre una decisió, no executar-la).
L’actual filosofia de la ment (Amélie Rorty) es fixa en el raonament pràctic i hi distingeix l’acràcia per descurança en cercar el sentit o l’objectiu, acràcia en manca d’anàlisi de fets o variables, acràcia en no exigir-se coherència i conseqüència (irracionalitat), i acràcia en una fermesa d’esperit o ànim incerta. Seguint en la clau pràctica, com que cadascú és el seu propi psicòleg de guàrdia, no hi perdrem res fent-nos autocoaching, reforçant-nos mirant de trobar un què positiu en cada fase del que fem.
